And now, bring me that horizon….

Hi ha qui defensa l’amateurisme perquè aporta frescor. Hi ha qui l’ataca per intrusisme. Però el fet es que la majoria de defensors i atacants sovint apunten on no toca.

Per exemple, hi ha qui defensa que l’amateurisme és bo en tant que aporta una quantitat quasi infinita de nous continguts culturals. Internet és una gran responsable d’aquest fet. El que abans era un món petit i (quasi) endogàmic s’ha convertit de cop en una jungla tropical plena d’insectes, papallones, serps, tigres, arbres i plantes, una sopa que bull sense cuiner que en vigili la composició ni el foc.

MySpace i la música

D’aquesta sopa primigènia n’han sortit meravelles com l’auto-edició… bé, el concepte ja existia, però ha sigut amb Internet que la cosa ha pres una volada impensable fa tan sols 25 anys. MySpace va revolucionar el món de la música i els tradicionals grups formats per amics, que fa 25 anys només podien aspirar a tocar a la festa major del poble, de cop van veure com la seva possible audiència creixia de cop a centenars de milers de persones.

Un bon dia, 4 nois de Sheffield van fer un grup musical. Amb el temps van gravar una maqueta i van aconseguir alguns bolos, on regalaven còpies en CD del seu repertori. Alguns dels assistents als concerts coneixien MySpace i hi van crear un fansite, penjant-hi els temes.
MySpace era una mena de spin-off de Friendster, un dels primers, si no el primer, lloc web del que ara es coneix com a [programari de] “xarxes socials“.

El grup The Arctic Monkeys va anar agafant renom i va acabar al capdamunt de les llistes angleses primer, i mundials després… sense gastar un sol penic en promoció.
Quan els van preguntar sobre el fet que Internet els hagués ajudat tant en la seva ascensió, els components del grup van admetre que ni sabien què era MySpace i que no tenien la més remota idea de com pujar una cançó a la xarxa.

A partir d’aqui, es va començar a replantejar tot el sistema de creació i promoció de noves bandes musicals i MySpace es va convertir en el lloc on tots els grans segells musicals buscaven per trobar els nous grups musicals que els farien augmentar el valor de la variable fuck you money dels accionistes (on fuck you money és ja a l’inici una quantitat molt burra). El magnat Rupert Murdoch va veure el negoci i va acabar comprant MySpace, integrant-lo a News Corporation, la corporació mare de Fox Broadcasting, The Times, British Sky Broadcasting o The Sun.
Per això mateix, el que havia estat un lloc de promoció i, bàsicament de fan-sites, es va transformar en una amalgama farragosa, lenta i tremendament horripilant de gifs animats i loops d’audio provinents d’un infern que havia quedat enterrat amb la decadència de llocs com Geocities i l’adveniment dels gestors de contingut i els blogs.
Per acabar-ho de rematar, MySpace es va convertir en un sistema endogàmic de màrqueting d’afiliats on et feies la pàgina personal, penjaves un parell de temes i la resta del temps el passaves inundant els perfils aliens amb comentaris tipus “I’m your very best fan. Can’t wait to see you on the dance floor”, esperant que t’afegissin a la seva llista i que, gràcies a això, algun caçador de talents es fixés en la teva maqueta de dos temes gravats a casa.

Els blogs i el periodisme

Més o menys al mateix que apareixien Friendster o MySpace, el que alguns portaven temps fent editant arxius .html a mà sense cap altra aspiració que explicar coses, va evolucionar. Així com van sorgir eines que facilitaven l’edició HTML, algú va pensar en crear petits programes que, a sobre, en facilitaven la publicació en ordre cronològic invers. Cafelog, Movable Type, Live Journal, Pivot, Drupal, Word Press i una enorme constel·lació de CMS que s’havien de descarregar, instal·lar a un servidor propi i enllaçar amb una base de dades, cosa que requeria una petita inversió econòmica i/o certs coneixements tècnics, dedicació i tenacitat molt semblants a les que s’havien necessitat per a poder aconseguir un compte shell d’UNIX, 10 anys enrere (15 si comptem des d’avui).

Poc temps després, aquest programari va crear nous mercats i van començar a florir petites empreses que oferien espai de servidor ja preparat per hostatjar qualsevol servei de blogs. Els proveïdors d’espai de servidors van adaptar els seus serveis als nous programes, facilitant-ne el seu us als usuaris no-tècnics. Després van sorgir serveis on tot s’integrava, com Blogger, creat per Pyra Labs al 1999 i comprat per Google al 2003, o les versions pret-a-porter de WordPress o Movable Type, on simplement calia crear un compte d’usuari i començar a escriure, sense necessitat de tenir coneixements sobre servidors, bases de dades ni configuracions extranyes.

I llavors va esdevenir-se el boom dels blogs. I amb el boom dels blogs va sorgir una nova classe de netizens, de ciutadans de la xarxa: els reporters ciutadans que reportaven les coses que veien al seu barri, zona o poble. Coses que els afectaven de molt a prop i que no sortien als principals mitjans de comunicació d’ampli abast. I amb els reporters van arribar les comunitats, que van esdevenir portals d’informació ciutadana, que es van transformar en petits diaris colaboratius que, finalment, van donar pas al periodisme ciutadà… i llavors el periodisme professional, que s’havia negat a posar les barbes en remull, va muntar en còlera i va proposar fer carnets gremials.
Des d’aquell dia, el periodisme ha estat debatent si s’havia mort o no. Un debat completament inutil i estèril ja que, com la realitat demostra des de fa 5 anys, segueixen imprimint-se diaris de forma diaria i fins i tot n’han sorgit de nous. Un altre tema és la salut, física però sobretot mental, del periodisme professional, que ara està descobrint els perills que comporta la pràctica de l’endogàmia durant anys: tothom es torna hemofílic i a la que et fas una simple ferida et dessagnes.

Però el boom de la blogocosa, blogsfera, blogosfera, blocsfera, dipsfera, esfera universal, pèndul de Huygens o com se li digui també va portar, al final, l’adveniment de l’endogàmia. Que aixequi la mà de l’iPad qui no hagi escrit un post sobre l’endogàmia dels blogs! Tothom parlant de petits grupets de bloggers que només s’enllaçaven entre ells, cadascun d’ells amb un líder d’opinió declarat, condemnant a l’ostracisme a la resta de mortals: les blogstars, els blocaires triple-a…
Sigui com sigui, i com passa sempre, l’aparició sobtada de gran quantitat de mà d’obra barata va acabar resultant en una sèrie de petits mons on predomina el marqueting d’afiliats, on tothom competeix amb tothom per una petita fracció d’atenció de la resta d’humans.

Com a epílog d’aquest apartat, val a dir que l’aparició del fenòmen 2.0 poc després del gran boom dels blocs, junt amb la nova generació associada, que finalment ha mutat en el fenòmen social media, va declarar la guerra a l’antic règim blocaire, fet que va provocar el també estèril, inutil i exagerat debat sobre si els blogs seguien vius o no.

La seguretat ciutadana

Més o menys al mateix temps que de la sopa primigenia sorgien la musica i la publicació escrita DIY, una colla de fanàtics religiosos estavellaven uns quants avions contra edificis plens de gent a Nova York i Washington DC, en un intent de predicar l’amor universal del seu Deu innombrable, inenarrable i inexpresable.
El President dels Estats Units va trigar un mes en tenir tota una serie de lleis restrictives amb els nord-americans. Una sèrie de normes que dificultaven la vida dels ciutadans que, de cop, van veure com primer eren víctimes d’una de les formes més surrealistes d’atac per pert de persones que vivien a 12.000 km de distància, i després van veure com el seu propi govern els retirava parceles de llibertat per evitar que tornés a passar.
De cop, no es podien entrar certs objectes a un avió, després tothom s’havia d’identificar per tal de pujar a un avió, després van arribar llistes de ciutadans americans sospitosos de terrorisme que tenien prohibit pujar a un avió. Després van arribar llistes de ciutadans de tot el món que no podien pujar a un avió. Finalment van arribar les llistes de persones de qualsevol lloc que no poden ni tan sols sobrevolar l’espai aeri dels Estats Units.

Els Estats Units van anar exportant les seves legislacions de restricció de la llibertat a tot el món, creant una nova categoria laboral: els policies de l’espai aeri. Qualsevol persona pot ser-ho. Només cal demanar feina a una empresa de seguretat privada i demanar que et destinin a un aeroport. Un cop allà, i sense cap entrenament que els proporcioni nocions bàsiques de lluita anti-terrorista seriós, i per entrenament seriós em refereixo al que podrien fer experts com la Guardia Civil, la Policia Nacional o la Ertzaina a Espanya, o el FBI americà, la Policia Federal brasilera o qualsevol força de seguretat acreditada a qualsevol lloc del món, el nou segurata rep el pes de la lluita contra el terrorisme internacional a les seves espatlles, fent la feina que haurien de fer treballadors especialitzats com els que he comentat.
Però com aquest fet resulta caríssim i els cossos i forces de seguretat han d’estar pendents d’altres perills molt més importants per a la ciutadania com impedir que un nen de 13 anys es descarregui un capítol de Gormiti de forma ilegal, s’ha inundat el mon de la seguretat amb mà d’obra barata, o fins i tot gratis.

Els atemptats de Nova York, Londres i Madrid han estat el pretext per a fer de cada ciutadà un agent de seguretat. La psicosi que va haver l’estiu de 2004 amb qualsevol motxilla, bossa de mà, maleta o bossa d’escombraries mal posada parla per si sola, i a molts metros del món les papereres han estat substituides per bosses transparents, per a permetre als mateixos usuaris identificar possibles artefactes explosius. Els Estats estan delegant als seus ciutadans la feina que haurien de fer persones especialment entrenades per aquestes tasques. I és per això, per l’amateurització de la lluita contra el terror, que no paren de florir casos on un malalt de diabetis pateix una hipoglucèmia en un autobús i, en comptes de rebre ajut i sucre, pateix descàrregues elèctriques per part de policies que han rebut un avís d’una “persona amb comportament sospitós”. O també les detencions espectaculars al carrer perquè “algú ha vist com un noi d’aspecte sospitós es passejava amb una pistola a la mà”, on la presumpta pistola no era més que un reproductor de música portàtil.

Amateurisme, democratització o popularització?

Amateurisme, democratització i propularització son tres coses molt diferenciades. Per una banda, l’amateurisme es dona quan algú fa una cosa de la qual no n’és professional especialitzat. Esportistes amateurs, escriptors, fotògrafs, cineastes i musics novells… formen una pedrera molt interessant d’on poden sortir moltes coses que podran agradar o no, que tindran èxit o no, pero que al final acabaran trobant el seu lloc. L’amateurisme, en aquests aspectes, és útil i fins i tot necessari. Aporta frescura i, per què no, innovació.
Un cop arriba al nivell de massificació, popularització o democratització, tot i que no estic gaire d’acord en l’us que es fa d’aquesta darrera paraula, a menys que la visió de la democràcia sigui un tant diferent a la del diccionari i més semblant a la realitat, arriba la sobre-dosificació i l’inundació, i la corresponent baixada de qualitat. Com es deia als inicis dels conflictes del copyright, tothom pot ser ‘autor’. Ara, que el que hom faci sigui de qualitat ja son figues d’un altre paner.

És el que passa amb la democratització, ara si, de la seguretat ciutadana. Una cosa és que els veins de l’escala quedin més o menys d’acord en tancar la porta amb clau a partir d’una hora determinada, o que el porter o portera tingui cura d’identificar als visitants de forma més o menys descarada.
Una altra cosa son les patrulles ciutadanes de veins recolectors, transformats en veins caçadors de drogodependents o proxenetes.
Però una altra cosa és pretendre responsabilitzar a una persona de carrer, tu, jo, els veins de l’escala i la portera, de la lluita contra el Terrorisme Internacional ©. Pretendre que nosaltres siguem la primera línia de defensa. En casos com aquest, l’especialització no és que no sigui dolenta, si no que és estrictament necessària.
Robant una frase de Bruce Schneier, si demanem a persones no qualificades que es cuidin de la nostra seguretat, no cal sorprendre’s quan descobrim que tenim un sistema de seguretat amateur (i ineficaç).

Qualsevol persona pot intentar fer-se músic. No qualsevol persona pot fer de policia. En el segón cas, quan hi han errors pot morir gent.