Do it yourself
En Pere diu que per a que la nostra societat (suposo que es refereix a la Catalana / Espanyola) avanci, ens hauriem de contagiar de la cultura do-it-yourself, o si més no, de fer alguna cosa a part de seure a mirar la tele esperant que algú ens solucioni els problemes.
Jo encara aniria un pel més enllà. Aquesta cultura tan nostrada d’esperar que els altres treballin per nosaltres és producte de la falta de responsabilitat que ja ens entra al cap de ben petits. En aquest país, ningú te la culpa de res. Ningú accepta responsabilitats. I si hi ha alguna cosa que no funciona, sempre és perqué tal o qual persona no ha fet el que tocava, pero resulta que tal o qual persona mai som nosaltres “perqué jo et pago per a que facis alguna cosa”.
És com deia Enrique al sopar posterior a la taula rodona de la setmana passada: “a l’escola d’aquí, dius alguna cosa i tots els altres companys es riuen de tú i t’humilien.” Si ja a l’educació bàsica es fomenta la no participació, a que siguin els altres qui diguin i facin els comentaris i a passar desapercebut, el més normal es que als següents passos (ESO, Universitat, etc…) la gent passi d’esforçar-se i es dediqui a anar al rincondelvago i fer copypaste dels treballs que han fet terceres i quartes persones (això ho deia en Pere) per tal de passar curs el més ràpidament i amb el menor esforç possible, deixant de banda els hipotètics coneixements que es puguin adquirir (total per a què? el que determina si passes de curs o no és la nota, no els coneixements que tinguis ni com els apliquis). Potser això ve donat per la típica “recompensa de la nit de reis” (si aproves aconseguiràs aquella megajoguina que tan desitges).
Per tant, a l’edat adulta tenim persones que no es responsabilitzen d’absolutament res (ni de l’educació dels seus propis fills!!), però això seria menys greu si aquestes mateixes persones no acusessin de trepes i pilotes a les altres persones que sí que prenen responsabilitats, que fan que la feina surti i que asssumeixen els seus propis errors. En comptes de ser un exemple, son la riota de l’empresa en el millor dels casos.
Suposo que deu formar part del “caràcter llatí”. I avui, tot prenent un cafetonet, pensava en la frase final de l’article d’en Pere i en el comentari que ha fet la Meri respecte a cert bar del casc antic on la gent porta el seu portàtil per a prendre una copeta mentre consulta l’email (o qualsevol cosa susceptible d’ésser consultada amb un ordinador), mentre la gent que passa pel carrer sel’s mira amb cara de pensar “mira aquests capullos amb l’ordinador al bar” (un dia hi entraré a fer un “nationality survey” dels clients).
He arribat a la conclusió que més que deixar de banda els tristos debats catalunya-espanya, Fernando Alonso-és-un-desagraït, el-cunyat-de-Laporta-és-franquista, etc, el que hauriem de fer els que creiem que aquest país no funciona és, a part de llegir coses com les que recomana molt bé en Pere, és simplement passar d’aquests temes i fer la nostra. Innovar, teixir xarxes pròpies, buscar aliats on es puguin trobar per tan d’obrir aquestes xarxes (està clar que aqui serà difícil, però no impossible) i no desanimar-nos quan la gent ens miri i ens assenyali amb el dit tot dient “matats!”. No només les estructures polítiques s’hauràn d’adaptar a la forma de les xarxes. Les estructures socials cuadrillistes també ho hauràn de fer. I si no ho fan, serà el seu problema (però ens acusaràn de pretenciosos per haver-ho fet).
Hem d’anar a la nostra sense esperar a que la gent pugi al tren (i sense fer cas dels intents de desprestigi o sabotatge), ja que si hem d’esperar a que ho facin, nosaltres també perdrem tots els trens.
