Tres raons per marxar d’Espanya
Gràcies a en Roger Colom m’ha arribat la petició d’escriure tres raons que farien que, si tingués la més minima oportunitat de marxar, ho fes.
De fet, n’hi ha unes quantes, però aquí van les tres principals, que intentaré escriure el més suament possible:
1- En aquest país, es prefereix fotre enlaire la vida de la gent a millorar la pròpia: tant a la feina com al carrer, guanya la desqualificació, el sabotatge directe, el tallar la gespa sota els peus, la rumorología cutre i salvatge destinada a enfonsar a aquell que ens ha mirat malament, o al que destaca una mica. Ja sigui a l’escola, on t’assenyalen amb el dit si fas “massa bé” els treballs, o a la feina, on s’aplica la rumorología cafre: que aquest/a es tira a nosequí, que si té enchufe, etc… En comptes de pendre’s com un repte per a millorar el que algú passi a davant o se li donguin incentius merescuts, la gent es dedica a destruïr el que l’altra persona ha fet per tal de poder dir “veus com jo ho faig millor…”
Usease: demostrar inteligencia i/o fer la feina, provoca problemes.
2- Espanya és un país de sectaris i amiguistes que viuen anclats al passat: ja sigui en temes com la Guerra Civil (per cert, com que ja feia més de més i mig sense coleccionables, han tret el dels diaris…), el debat sobre la qual (que ja dura més de 60 anys) impedeix que s’avanci (si sempre mirem enrere, mai podrem avançar), com en política, on al mateix congrés es deixen anar perles com “si los terroristas ponen bombas, és culpa del gobierno, y si no las ponen también” (i a sobres hi ha qui aplaudeix!!) sense deixar lloc a res més que culpar al govern actual fins i tot dels pets que es tiren els veïns, mentre que el govern insisteix que la culpa dels pets que es tiren els veïns la té l’oposició.
I qui intenti dir alguna cosa diferent, és un terrorista o vol trencar el país o vaya usté a saber…
Per altra banda, Espanya és un païs on el concepte “resistencia al canvi” arriba tan lluny, PERO TANT LLUNY com per a arribar a oposar-se a canviar una impressora del lloc actual a un diferent a tres metres de distancia “per que no hi ha cap necessitat i així ja estem bé”.
Usease: una cosa és el “si funciona no ho toquis” de Murphy, pero aquí triomfa el “si no funciona, no hauré de treballar, per tant, cal assegurar-se que no funcioni, i si s’arregla, trencar-ho de nou”.
3- Espanya és un país poc seriós (aka “España, pais de la patraña”) ón la gent refusa acceptar les conseqüències als seus propis actes (ni molt menys als dels altres!! aka “no me comeré un marrón que no sea mio (y los mios ya se los colaré a alguien…)”): durant l’experiència del dia a dia, i durant el passat cap d’any, veig que en aquest país no hi ha ganes de treballar. La qual cosa és normal. A ningú l’entusiasma haver d’aixecar-se d’hora. Però a menys que puguis viure de l’aire, treballar és una cosa necessària per a mantenir un sostre i menjar. Tot i això, hi ha gent que s’inventa les mil i una històries increïbles o que passa directament, com una persona que porta de baixa injustificada no apareix per enlloc durant més de 4 mesos (tots 4 cobrant de l’estat), se li dóna l’alta al quart mes per incompareixença i et posa una reclamació queixant-se que el sistema de seguretat social es una merda, o signes un contracte pel qual una empresa es compromet a netejar uns lavabos portàtils durant quatre dies, només apareix el primer i et reclama que li paguis el contracte íntegre.
Usease: portes tota la vida colant-te a tot arreu i, a sobre, et queixes que el servei no és correcte, i si t’agafen i et fan fora, encara et queixes perque t’han fet marxar.
Coses com aquestes, i com la queixa contínua de tot i per tot sense fer absolutament res (o i dinamitant els esforços dels altres) per canviar-ho, la premsa, la tele, la gent… i moltes altres més que he intentat posar en un to correcte, pero m’ha resultat impossible, i que es podria resumir tot en les paraules del mestre…
A la mierda!!!
I ja per acabar, vull donar l’oportunitat d’engegar a la merda aquest país a Gema, Katuu, Francisco Polo… i de moment no se m’acut a ningú més…
