De la “War on terror” al “For your own security”
De tothom és coneguda la croada suicida de la “Guerra contra el terror”, destinada a lliurar-nos, a nosaltres peatons del món, de l’amenaça terrorista.
Tothom sabrà també, o al menys hauria de tenir-ho més o menys clar, que el món no és, ni de bon tros, més segur per a ningú. Si abans de les torres bessones només haviem de tenir por d’un dels bàndols, ara els peatons normals ens trobem sota un foc creuat, que paradoxalment és més intens per part de les persones a qui paguem amb els nostres impostos.
Gràcies a les noves lleis “for your own security”, la policía anglesa té vía lliure per disparar a matar a qualsevol persona al metro simplement pel fet de portar un abric en una època climatològica incorrecta.
Als Estats Units han copiat l’idea, modificant-la una mica. Quan vagis en metro a Nova York, no et dispararàn policies de paisà, si no els homes de Harrelson, amb Rintintín (o Lassie) detector de bombes inclòs. Són més honorables i et mostren d’ón vindràn les bales, i així tindràs un segón per mirar a la cara al soldat que t’ha de salvar del terror…
Noves normatives (que no legislació) als aeroports que permeten que un vigilant jurat, que recordem que NO ÉS UN AGENT D’ORDRE PÚBLIC, disposi del poder en front a viatgers que permeti, per sistema (o perque el “segurata” de torn té el día flamenc) abusar dels viatgers fent que s’hagin de treure les sabates, cinturons i pantalons.
Però no només et poden fer abaixar els pantalons per passar un detector de metalls o disparar-te mentre vas a comprar el diari… La presumpta inviolabilitat de les comunicacions desapareix gràcies a la societat de control, però ara ja no cal anar al Regne Unit. Aquí mateix tenim funcionaris públics amb capacitat per a mirar amb qui parles, quan, des d’ón i durant quant temps sense necessitar ordre judicial (és això “la mirada positiva” Sr. Zapatero?).
Ah, que mentre no mirin què diuen els missatges no passa res? Doncs jo crec que el fet que un funcionari normal i corrent pugui saber amb qui parlo i quan no és gaire apropiat, a part que no cal llegir els missatges tenint tot el teixit de comunicacions.
Per altra banda, l’ús de la criptografia per a xifrar dades o comunicacions comença a enfrontar-se amb perills com que la policia t’obligui a entregar les contrassenyes sota amenaça de presó si et negues a fer-ho.
Però mentre alguns intenten reflexionar sobre el tema i alçar la veu, alguns altres intenten vendre la moto sobre l’amenaça terrorista a Europa, dient que no sóm conscients de l’amenaça “real”. De l’amenaça fantasma.
De veritat algú creu que vivim en un món més segur?
Quin “món segur” és aquest, on qui més apreta són els propis estats, presumptes defensors de les persones i la llibertat?
Podem confiar en uns estats que, a part de convertir-nos a tots en sospitosos i forçar-nos a fer de policies, permeten disparar als seus propis ciutadans pel carrer? De veritat?
