En què no estic d’acord amb Ignasi Guardans
Ahir parlava sobre la decisió d’un jutge referent a l’actuació arbitrària dels vigilants de seguretat privada als aeroports, a rel de la denúncia presentada per l’eurodiputat Ignasi Guardans, i del seu article al diari Público.
Després de llegir aquest article, vaig estar rebuscant entre l’enorme laberint que conforma la legislació i reglaments europeus.
A l’article a Publico, Guardans comenta el procés de creació i aprovació del reglament secret que permet aquestes arbitrarietats (el famós Reglament 1546/2006), per després assenyalar com a responsables a Jacques Barrot, vicepresident de la Comissió Europea en el moment d’aprovar el reglament i de fet qui la va signar i aprovar, però també als titulars dels ministeris d’Interior i Foment espanyols, Alfredo Perez Rubalcaba i Magdalena Álvarez, que són els responsables directes de l’aplicació del reglament a l’estat espanyol.
El que l’eurodiputat Guardans omet, es que el Reglament 1546/2006 només modifica un altre reglament que ja existia 3 anys abans, el 622/2003, que és el que “estableix les mesures per a l’aplicació de les normes comunes de seguretat aèria”, instaurant les famoses prohibicions de portar líquids a l’equipatge de mà.
Fem un petit repàs a la història. Poc menys d’un any després de l’11-S, el Parlament Europeu va aprovar el Reglament 1592/2002, sobre normes comunes en l’ àmbito de l’ aviació civil i pel que es crea una Agència Europea de Seguretat Aèria (juliol de 2002). Pocs mesos després, el mateix Parlament aprovava el Reglament 2320/2002, que establia unes normes comunes de planificació (desembre de 2002).
A l’abril de 2003, la Comissió Europea, òrgan legislatiu gens transparent i amb quasi-bé cap control per part del Parlament Europeu, aprovava el famós Reglament 622/2003. Aquest reglament estableix, bàsicament, dues coses:
- el “programa nacional de seguretat de l’ aviació civil”, es a dir, les normes i procediments a aplicar
- “l’ autoritat apropiada”, que és l’autoritat competent responsable de l’aplicació, coordinació i vigilància del programa nacional de seguretat
El reglament es va aprovar el 4 d’abril de 2003 (quina manera més galdosa de celebrar el meu aniversari), i qui figura al final del document es la vicepresidenta de la Comissió Europea i Comissaria de relacions amb el Parlament Europeu, Transports i Energia, que en aquella època era… la senyora Loyola de Palacio, ex ministra d’agricultura del primer govern d’Aznar, gràcies al suport de CiU.
En aquest reglament 622/2003 té una estructura molt interessant: l’article 1 diu que “s’han d’establir les mesures per a l’aplicació de les normes comunes de seguretat aèria”. L’article 3 estableix que les mesures a les que fa referència l’article 1,figuraran als annexos, i després diu que aquests annexos seran secrets, no es publicaran i que es posaran a disposició de les persones degudament autoritzades pels Estats membres o la Comissió: l’autoritat apropiada.
Tres anys després, la mateixa Comissió Europea va aprovar una modificació, mitjançant el Reglament 1546/2006, el que Guardans esmenta al seu article, aquest cop signat per Jacques Barrot.
Aquests reglaments esmentats deixen a criteri de cada estat membre de la UE la designació de les autoritats responsables de l’aplicació i coordinació de les mesures, que en el cas d’Espanya recauen als ministeris de Foment i Interior, que senzillament s’han limitat a traspassar competències de les forces de seguretat com la Guardia Civil, que tradicionalment s’encarregava de la vigilància als aeroports, a empreses de seguretat privada per mitjà del reial decret pel qual es crea AENA, que queda com l’encarregada de la gestió de la seguretat als aeroports.
Tantmateix, aquests agents privats han d’estar sempre sota la supervisió directa d’un agent de les forces de l’ordre: un vigilant privat no pot efectuar cap registre d’equipatge, cap registre personal ni requisar cap element de l’equipatge dels passatgers, a no ser que rebi una ordre directa d’un agent de la Guardia Civil, que ha d’estar present durant el 100% del temps.
Així doncs, tenim un incompliment flagrant de la Llei de Seguretat Privada, que permet que vigilants privats facin les tasques destinades als cossos de seguretat tot i que aquests no hi siguin presents. I si no, només cal fixar-se en alguns controls, on laGuàrdia Civil brilla per l’ ausència.
Però si això no fos poc, també tenim un reglament europeu, la forma jurídica més estricta del dret a la Unió Europea, redactat i signat per la Comissió aBrussel·les i que afecta a gairebé 500 milions de ciutadans, els quals no tenim cap manera de saber el contingut d’aquest reglament. I això, per sorprenent que sigui, inclou als membres del Parlament Europeu.
Si bé és cert que el desconeixement de la llei no implica que no s’hagi d’obeir, el fet que existeixi una llei no publicada, redactada per un organisme que escapa al control del Parlament Europeu, a la qual no tenen accés ni els propis parlamentaris, obre moltíssims interrogants sobre la funció real de la Comissió Europea, el Parlament Europeu i la participació dels Estats membres de la UE en el procés legislatiu.
Teòricament, som ciutadans d’un estat de dret, i com a tals hauríem de tenir accés a aquelles lleis que se’ns poden aplicar. Aquesta situació demostra que ni la UE, ni el Parlament Europeu, ni encara menys la Comissió Europea, garanteixen els drets dels ciutadans, ni afavoreixen el desenvolupament de les llibertats civils. I si a això hi sumem la negativa dels ministeris espanyols implicats (Foment i Interior) a assumir les seves responsabilitats vers els seus ciutadans, a aquests ciutadans, a nosaltres, ens deixen en una situació bastant incòmoda i, per què no dir-ho, perillosa.
I no parlo de possibles abusos de poder per part de vigilants privats, parlo de lleis de les quals no en sabem el contingut real. És això el que ens venien durant la campanya per al referèndum de la constitució europea?
