Even heroes need to talk
Quan el millor jefe que he tingut va incorporar-se, una de les primeres coses que va fer va ser penjar un petit quadre al seu despatx. Un full blanc que deia Even heroes need to talk.
Trobo a faltar ell llargs esmorzars a mode de teràpia on cadascú dels dos escoltava l’altre durant hores. Problemes de la feina, de casa, música… temes variats per desconnectar.
Dimarts que ve farà tres mesos que vam deixar enrere moltes coses i vam arribar a Madrid.
Potser perquè no era el meu primer canvi de residència (Esplugues-Sant Just Desvern-Pallejà-Igualada-Pallejà-Granollers-Esplugues), no em preocupava gaire pel canvi. La petita gran diferència és que no trobes a faltar les coses fins que no les tens.
Fer una mudança a pocs quilòmetres pot fer pensar que deixes coses enrere, però amb un cop de cotxe i mitja hora les recuperes. Quan marxes a 700 kms, costa més agafar el cotxe. I si no el pots agafar perquè no el tens… la sensació d’estar sol augmenta exponencialment.
Trobo a faltar els esmorzars que comentava abans, l’agafar la cleconeta qualsevol dia i plantar-nos a casa d’algú, passar nits de divendres veient pelis absurdes acompanyades de lambrusco barat i bitter-kas i anar el dissabte a les 7 del matí al quiosc a comprar tabac. De tornar a casa el diumenge a la tarda i quedar-nos parlant al mig del carrer durant tres hores. Trobo a faltar els nivells que atorga una confiança forjada durant deu anys.
Per això escric aquest post des del llit, on porto estirat des del divendres a la nit, desconectat al 95% del món exterior i fent intensius de series de TV.
Tots necessitem un lloc només nostre, on no ser molestats per res més que el soroll de la pluja o del vent, tots necessitem fugir sense donar cap explicació…
Even heroes need to talk.
Ánimos, jefe :*