And now, bring me that horizon…

Com deia Thomas Jefferson, totes les persones neixen iguals i amb certs drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat.

Després de néixer, i a mesura que ens fem grans, anem cedint quotes de llibertat i atorgant diferents quantitats de poder a d’altres persones o entitats. Per exemple als pares, germans, mestres o amics primer, i governs locals, regionals, estatals i supra-estatals després. O també a les eines que fem servir durant la nostra vida, que volem conservar perquè ens porten sort, o simplement molts records. Alguns cops seguim atorgant aquest poder per una simple raó de conveniència: ens interessa mantenir una relació personal; ens interessa tenir un passaport; ens interessa emprar un determinat sistema operatiu.

La llibertat és la possibilitat de deixar d’atorgar aquest poder en el moment en que nosaltres creiem oportú. Si algú s’aprofita de nosaltres, ens fa sentir malament o ens demana la nostra ànima, arribarà el moment en que decidirem marxar del seu costat; quan un estat ens colli amb impostos i regulacions arbitràries per la cara, buscarem formes d’eludir, que no evadir, la submissió a l’autoritarietat i als impostos revolucionaris; quan un sistema operatiu canvia massa la seva filosofia, n’ instal·larem un altre.

En aquests darrers mesos he guardat silenci. Silenci de prudència i de reflexió. Com el capità Sparrow al regne de Jones, he viscut un temps al meu propi infern personal, he mantingut moltes converses amb mi mateix, pensant, debatint, discutint, rient i plorant…

Aquest temps, però, s’ha acabat, i ara arriba l’hora de tornar. Seguint els passos de’n Pere, ara el nou bloc s’allotja a WordPress.com i si me’n canso, marxo amb tot el que em pertanyi. El món segueix al mateix lloc i és igual de gran, tot i que ara tingui menys al·licients. Però tothom té la capacitat de re-inventar-se, de buscar la seva felicitat i la seva llibertat; llibertat per fer el que un vol perquè sent que ha de fer-ho; llibertat per construir la seva pròpia vida amb les eines que vulgui; llibertat per fer-ho sense haver de veure males cares, sense haver de patir imposicions ni represàlies absurdes; sense haver de vendre’s l’ ànima, ja que la cosa no va de sobreviure com sigui, si no de conviure amb un mateix i ser feliç.

Per altra banda, després de 5 anys en que he anat canviant primer a Mac i després a Ubuntu, torno allà d’on no hauria haver hagut de marxar per molts cants de sirena que hagués sentit: que si és molt fàcil, que si no cal preocupar-se per res, que si està tot mascadet… Torno a Debian… torno a ser jo.
Ubuntu comença a mostrar ara el que és en realitat: s’han fet passar per filàntrops mentre construïen el seu imperi i la seva xarxa comercial. Però de qui és realment la culpa, si es que n’hi ha? De Canonical? De’n Shuttleworth? O dels que vam voler veure Ubuntu com la realització darrera de la simplificació i la panacea del programari lliure? La vida no és fàcil i s’ha de desconfiar dels qui ofereixen solucions ràpides i gratuïtes. Com diu la meva cita favorita de Ben Franklin,

Where liberty is, there is my country.

Personalment, jo ja he instal·lat Lenny i el meu petit portàtil negre renovat va que se les pela. El que no s’ha de fer es abaixar el cap. Caure en mans de la manipulació i dels cants de sirena no és gens difícil. Són molt difícils de detectar. El que si que s’ha de fer és aprendre dels errors i intentar no repetir-los. No viure en el passat i anar sempre endavant. Ferm el timó.

And now… bring me that horizon…