A és A
Per a qui encara no se n’hagi adonat, acabo de llegir “La rebel.lió d’Atlas”, i m’ha encantat. No puc dir que m’hagi canviat la vida, però el que si que ha fet és reafirmar-me en moltes coses que pensava o intuïa: teníem raó.
El títol d’aquest nou primer post pot semblar una obvietat. Però precisament per això, no és tan obvi. A és A. La realitat existeix, és real, i quan algú s’esforça en distorsionar-la, al final sempre li acaba explotant a la cara. I quan intueixes que la realitat que et pinten no és per a res la que tu veus, tens dos opcions: o t’ho creus i al final et tornes boig com els personatges del llibre, o gires cua i marxes. No hi ha terme mig en escollir entre la vida i la mort.
Tenir la raó no és res més que percebre la realitat un mateix, amb els propis valors. Amb els propis ulls i no a través dels altres, aplicant els valors d’un mateix, que és l’única forma d’emetre un judici vàlid.
Veure la realitat a través dels teus propis ulls et permet saber per què i per a qui es fa el que es fa. Fem les coses perquè ens agraden a nosaltres? O les fem per agradar als altres? Fem el que fem per què nosaltres volem? De veritat? No ens hem pas cregut que la elecció i la decisió era realment nostra quan, en realitat, era una decisió conforme una visió aliena i parasitària? A qui pretenem enganyar, si no és a nosaltres mateixos? Tard o d’hora s’haurà d’afrontar la realitat, i aquesta serà implacable. S’haurà d’assumir la responsabilitat, ja que, al final, som responsables fins i tot de la nostra cara. Però una cosa és ser responsable dels actes propis, i una altra molt diferent és carregar amb el sentiment de culpa que ha permès viure a paràsits i caníbals de tota indole durant milers d’anys.
Quan s’està imbuït d’aquest fals sentiment de culpabilitat, no s’és un mateix i s’actua de forma erràtica, distorsionada i irracional, amb por i paranoia. I això és el que estava fent darrerament. Per això vaig tornar a guardar silenci absolut després de trencar-lo. I aquest silenci ha permès reprendre el control, recuperar la confiança i establir nous objectius. I quan tens objectius i confiança, recuperar feina i pis després de mesos d’inactivitat i regressions, és molt fàcil.
Es pot canviar d’opinió, de creences, es poden provar coses diferents, però al final només cal ser un mateix, saber per què es fa el que es fa i no auto-enganyar-se, però tampoc deixar que et distorsionin la realitat amb paraules estranyes i discursos buits. Pensar i fer les coses pel propi interès.
El que més m’ha sorprès després d’acabar Atlas és descobrir que, el que ara sembla una revelació digne de llibre d’autoajuda, era una pura i simple constatació del que pensàvem i escrivíem fa 5 anys.
Tornem doncs enrere. Borrón y cuenta nueva que diuen. Per una banda és la carta “torna a la casella de sortida sense cobrar” del Monopoly, però no és començar des de 0. És tornar a començar sense oblidar el bagatge i tot el que s’ha après.
Començar de nou, i fer les coses per l’interès propi, establint contactes i col.laboracions voluntàries quan es cregui convenient, fent-les durar el que es cregui convenient i amb les regles clares. Sempre fent-ho per i per a un mateix. Quan calgui, com deia en Misson, sense oferir quarter quan saps que no et serà ofert a tu, però també prenent el jurament de John Galt:
Juro per la meva vida i pel meu amor vers ella, que mai viuré per a un altre home, ni demanaré a cap altre home que visqui per a mi.
