And now, bring me that horizon…

Feia dies que ho tenia en ment, però la conversa als comentaris sobre l’iPad ha fet de detonador.

Molt sovint fem servir paraules per dir una cosa, quan en realitat n’estem dient una altra. El més clar exemple que m’he trobat és la paraula “resiliència”. Què és ‘resiliència‘? Què és ‘ser resilient’? L’aplicació més sorprenent ha sigut trobar-me un programari que és ‘resilient a errades’. Sempre he pensat que la paraula més adient per a definir una merda és, precisament, “merda”.

Però més que el que es diu, el més important en qualsevol conversa o comunicació és el que no es diu. Com en el cas d’Apple i l’iPad, l’empresa de Cupertino assegura que el seu nou gadget és el futur, oblidant deliberadament que és la seva proposta de futur. El seu futur. No dir certes coses obre la porta a l’imaginació. I l’imaginació pot ser devastadora.

No hi ha res més perillós que ‘assumir’ o ‘donar per segur’ aquelles coses que no es diuen explícitament en una conversa o en un procés comunicatiu. La manipulació comença aquí mateix: durant una conversa, un va parlant i deixa entreveure certa possibilitat, però sense definir-la exactament del tot. El receptor del missatge, sovint obre les portes a l’imaginació i acaba donant per fet que allò que mai es va dir, realment es possible i real. Quan, temps després, el receptor del missatge comenta amb l’emissor aquella possibilitat mai declarada explícitament, l’emissor pot sortir amb els típics: “quan ho vam dir això? Mai n’ hem parlat d’aquest tema”.
D’aquesta manera, es pot arribar a manipular la realitat d’un receptor que, amb suficient temps i dedicació, acabarà dubtant de la seva percepció de la realitat i acceptant que l’emissor li digui què és real i què no, però creient que la decisió és pròpia.

A algú li sona el concepte Programació Neuro Lingüística? Doncs no estic parlant d’una altra cosa.
La PNL pot arribar a ser molt beneficiosa, si qui la fa servir ho fa amb bones intencions, i l’aplica donant tota l’informació a aquella persona a qui li aplica. Com tota eina, un us pervers, que va des de líders de sectes fins a comercials de vendes sense ànima ni escrúpols, pot portar a conseqüències terribles, a confondre la realitat amb l’imaginació, al més pur estil del típic exemple d’un que va prendre LSD, es va pensar que era Superman i es va llençar daltabaix d’un barranc.
Ho va fer ell solet, pensant que realment podia volar. La seva falsa percepció així ho assegurava. Però el problema es que la realitat existeix i és real.

Però no cal anar a exemples tan durs. Casos com el del “futur de l’iPad” son quotidians i el món de la publicitat n’està plè. Petites manipulacions diàries que tothom fa per aconseguir que algú faci el que volem o ens digui el que volem sentir. Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.
Però abans de fer-ho, li recomanaria que fes una ullada al que diu Douglas Rushkoff al seu llibre Coercion, o a una xerrada recent en que parlava del tema: Program or be programmed.

Cal tenir present que existeixen llenguatges de programació social i estar previnguts per evitar que ens programin… per a evitar que ens utilitzin.