Per què Espanya és diferent (capítol 2: del turisme de borratxera al turisme cultural)
Previously, on Spain… (and now, with pictures)
Dice Isa ben Ahmad Al-Razi que en tiempos de Anbasa ben Suhaim Al-Qalbi, se levantó en tierras de Galicia un asno salvaje llamado Pelayo.
Crónica de Al Maqqar
Pelayo, al que podem considerar el primer cacic espanyol, va decidir iniciar una empresa: reconquerir la península ibèrica, dominada en aquells moments pels andalusis, infidels musulmans, expresió que amb el temps variaria, com Emerita Augusta o Caesar Augusta van derivar a Mérida o Zaragoza respectivament, a “puto moro de mierda”.
Però a part de cacic, Pelayo era un zipayo, ja que la història deixa entreveure que els asturs originals eren un pel revoltosos i ja van mostrar la seva disconformitat a les invasions anteriors, ja fossin els romans (diuen que hi ha vestigis de pintades anti-romanes fetes per la resistència astur) o els visigòtics cervesers del rei Bamba.
En fi. Que després d’aconseguir que un munt de pagesos traidors i analfabets derrotessin, de forma misteriosa i incomprensible, en “gran victoria frente a los infieles gracias a la ayuda de Dios” a uns pobres exploradors, Pelayo va tornar cap a casa i li van preguntar
Que ye lo tuyo?
I ell, com a bon cacic espanyol, va respondre
Pues nada hombre, que venimos de matar un puñau de putomoromierdas.
Tothom li va riure la gràcia i el paio, que recordem que era un pel més llest que la mitja, va saber veure un nou model de negoci, diferent al de sablejar al guiri venent cervesa aigualida: que ho fessin els altres, mentre ell, ben assegut al nou palau, cobrava un bon pessic del total.
I d’aquesta manera, i emprant la nova cosmogonía necrofílica, es va treure del casc dues coses: el Reino de Asturias, nacido grácias a la divina providencia, i el precursor de l’Impuesto de Sociedades.
El Reino de Asturias Sociedad Estatal Unipersonal (també conegut com Pelayo & fíus) va començar la seva internacionalització. Primer cap a l’ oest, fins que van arribar a un lloc feréstec, plè de muntanyes, turons i on sempre hi plovia.
Els musulmans que habitaven Galícia van donar gràcies a Alà per fer aparèixer aquell munt de barbuts pudents, i van tornar cap al sud, a terres més pròsperes, amb més sol i on la producció d’orxata fos més fàcil.
Meanwhile, a la ribera mediterrània, un tal Carlemany s’havia fet amb el poder del que quedava de les restes de l’Imperi Romà, es va camelar al nou líder de la secta necrofílica del palestí linxat, que estava més de moda que mai, i va canviar el nom al xiringuito, que es va passar a dir Sacre Imperi Romà.
Carlemany va fer algunes excursions al sud dels Pirineus, seguint les passes dels seus avantpassats, i va aconseguir conquerir una part del territori als andalusís, que per allò que venien del desert, el tema de la neu i el fred no els feia el pes.
Així que després de discutir una miqueta, van organitzar una sessió de branding per quedar d’acord en que els barbuts pollosos i pudents serien els amos al nord del Llobregat, creant la primera Marca Hispànica.
El Reino de Asturias ja controlava el nord de la península i el comerç de cervesa barata per immigrants visigòtics que venien del sud. Així que a algú se li va acudir fer aliances comercials amb la resta del món conegut, i emprar-les contra els competidors musulmans infidels i la seva maleïda beguda blanca i dolça.
“Tinc un amic que…” en una sessió d’storytelling, li va explicar a un altre amic una història que havia sentit…
Resulta que un tal Pelayo (!!!!!) o Paio, un ermità d’ aquella zona feréstega on sempre plovia i hi abundava certa espècie de bolets, va veure tot de llumetes i ‘estrellas sobre un bosque’ durant unes quantes nits. El Paio, molt afectat per les al•lucinacions, va anar a veure al seu bisbe, que quan va sentir el relat li va contestar
El conceto es el conceto. I como te digo una cosa te digo la otra. Tu chitón que yo me encargo.
I va dissenyar un viral.
El rumor deia que, en aquella zona on mai es veia el sol, sempre hi plovia, i ningú sabia cap on anar, ni si pujava o baixava, un Paio havia trobat la tomba d’un tal Santi, que va aconseguir escapar al linxament del famós impostor palestí 800 anys enrere, i que havia arribat a la contrada… circumnavegant tota la terra coneguda… des de l’orient mitja… en un vaixell de pedra.
La majoria d’ europeus, tot i haver evolucionat gràcies a estar més connectats amb el món, encara recordaven les històries dels seus re-re-besavis que parlaven d’un lloc al sud-oest, on la cervesa era barata, feia sol, podies estar de festa tot lo dia i les noies no es feien les estretes.
A part de recordar històries dels avantpassats, també en conservaven algunes tradicions, com la de no rentar-se, fomentar l’ auto cultiu de puces o ingerir enormes quantitats de cervesa. Així que el viral va funcionar a la perfecció.
El factor ‘cervesa’ podria haver estat decisiu en el fet que ningú es parés a calcular l’índex de realitat del fet que un paio, que havia escapat a un linxament públic feia 800 anys, hagués rribat des de l’altra punta del món flotant sobre un tros de roca. Sigui com sigui, tots van córrer com dements per veure el nou descobriment, creant un flux de turistes que cercaven un lloc on deien que havien trobat una caixeta platejada que, si la miraves fixament amb els ulls lleugerament creuats, hi veies en 3D. Aquests nous turistes arribaven en legions i es deixaven els calers més alegrement i en coses diferents que els anteriors, que bevien i poca cosa més.
A partir d’aquí, els experts en màrqueting van anar creant nous productes a partir de la Marca Santiago, com pastissos sense llevat o el símbol d’aquell nou destí turístic d’interior: una closca de mol•lusc marí que s’havia de transportar una mitja de 60 kms des de la platja. Tota una mostra d’eficiència.
A part dels productes físics, que aprofitaven les creences del cultorum necrofilicum imperant a l’Europa del moment, van sorgir tota una legió de llegendes variadissimes, gràcies a les quals, els magnats del Reino de Asturias es van folrar amb el nou negoci del turisme familiar organitzat.
Tant és així que van decidir fer Santo Patrón a l’ amic Santi, que tants beneficis els havia reportat, creant la tradició de cridar Santiago y cierra caja al final del dia, per fer recompte dels beneficis pecuniaris.
