29S: E-Democràcia: retornar al remitent
Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.
Aquest post va ser publicat originalment el 20 de Juliol de 2010
E-Democràcia: retornar al remitent
En Josep ha publicat al seu bloc un interessantissim article sobre què havia de ser la Política 2.0 i el que ha acabat sent. I ja em costa molt parlar d’aquests temes i intento no fer-ho (i segurament entendreu el per què), però l’ocasió s’ho val 
Al voltant de la llei de vegueries, en Josep va quedar un dia amb la diputada Patrícia Gomà per parlar-ne.
El fons de la cosa, com molt bé explica en Josep, està en que la política 2.0 és l’evolució del que havia de ser l’e-democràcia. La participació activa dels ciutadans en els afers públics, promoguda per les noves tecnologies. El que ha quedat son nous canals de comunicació unidireccional amb els que difondre els missatges de partit. Que el missatge o la campanya es decideixi des de l’interna del partit que sigui, és ben lògic. Una altra cosa son les candidatures, però com deia aquell, no toca.
El parlar amb el regidor o l’alcalde sobre els problemes o propostes no hauria de ser considerat política 2.0 ni e-democràcia, si no la feina intrínseca del polític. Un regidor de poble de mida petita o mitjana ja ho fa. Quan vivíem a Rubió, fa un any, et podies trobar al senyor Miquel, l’alcalde, a qualsevol lloc. Més encara: durant la gran nevada d’aquest hivern, ell mateix va ser un dels que va pujar al tractor per treure cotxes, obrir camins i mantenir el poble comunicat per l’única carretera que hi arriba. I això després d’alguna que altra discussió bastant acalorada durant més d’un ple.
En petites ciutats o localitats més grans això pot ser bastant més difícil però no impossible. Al menys a Esplugues pots trobar-te i xerrar amb algun que altre regidor. Però quan parlem de parlaments, la cosa ja es dispara i l’accessibilitat resulta gairebé impossible.
Puc dir per experiència personal, ja que he enviat uns quants correus electrònics tant a diputats del Parlament, del Congreso de Madrid i al Parlament de Brusel.les, que la comunicació amb aquests grans organismes resulta inviable.
Mai he rebut cap resposta. Has d’enviar el mail, esperar, trucar a l’oficina del/la diputat/da en qüestió per a parlar amb un assistent o secretari i demanar-li si us plau si ha mirat el correu, i que a veure que li sembla. I algun cop fins i tot m’he trobat amb errors de bustia de correu plena.
Acabo de veure que he dit una mentida. En vaig rebre una de resposta. De part de l’Oficina del Defensor del Pueblo, que amablement em va informar, amb una carta en paper, que li semblava perfecte que li expliqués les meves suggerències, però que l’Estat faria el que li semblaria.
Sembla mentida que en ple 2010 haguem d’alegrar-nos perquè podem enviar un email o haguem quedat amb una diputada gràcies a una petita conversa al Twitter. Això diu molt, i molt molt dolent, dels polítics de la classe política, que després de mutar de “polítics” a “casta”, ha escollit alienar-se dins les seves càpsules parlamentaries estanques.
La primera part de la paraula, originària de polis, la ciutat, ha quedat buida. No hi ha diàleg. No hauriem de ser els ciutadans els qui “poguéssim enviar un correu electrònic”, o seguir a una diputada al twitter, si no els polítics els qui haurien de sortir al carrer, bastant més que unes quantes setmanes a l’any, cada quatre anys. Son ells qui ens haurien de seguir a nosaltres, al twitter, als blocs, als fòrums i on fos.
Però quan dic que no hi ha diàleg ho dic en el pitjor sentit de la paraula. Si no hi ha diàleg entre ciutadans que escullen, com en Josep, interessar-se i parlar d’aquests temes com les Vuegueries, com volem que ens escoltin? No sé, m’agradaria que a cada poble hi hagués un petit Speaker’s Corner, com al Hyde Park londinenc. Recuperar ni que sigui una petita àgora (que no m’acusin de només mirar al món anglo), on qualsevol pugui pujar a una caixa de fruita i deixar-se anar. I que els representants polítics hi vagin i es passegin, escoltin i vegin el que passa a la plaça…
Els polítics haurien de ser ciutadans normals, que a més de la seva feina, escullen ser representants dels seus veïns, i co-habitants de poble, ciutat, país, siguin amics o no. Com els regidors de pobles petits. La figura del/la polític/a professional no m’agrada gens ni mica, però ja que tenim el que tenim, al menys també podrien fer el que hauria de ser el 80% de la seva feina: escoltar als ciutadans.
Enviar un correu electrònic, una petita conversa al twitter… no és política 2.0 ni e-democràcia, ni res. Simplement és el darrer recurs que tenim els ciutadans per intentar fer saber a la casta parlamentària la nostra visió des del carrer. I molt sovint encara em de veure com ens retornen el missatge.
Atentament, un ciutadà responsable (de si mateix) i desafecte.
