A la Festa de la Democràcia… no hi havia musica
Fa mesos em deia a mi mateix que no valia la pena pensar en temes polítics.
Per alguna raó misteriosa que encara ni jo mateix entenc, m’he ficat infinitament més que mai dins la campanya d’aquestes eleccions. Un cop començat el recompte, toca fer balanç.
D’ aquí poca estona, alguns estaran contents per haver guanyat les eleccions. Els que no les hagin guanyat, estaran contents perquè també les hauran guanyat. I els qui no hagin aconseguit cap escó, també estaran contents, ves a saber per què.
I els ciutadans del carrer seguirem igual. Aguantant, abaixant la mirada cap al terra i a seguir tirant. Qui dia passa, elecció empeny.
La Festa de la Democràcia© toca a la fi. Queda poc més que recollir els gots de terra, escombrar i fregar. El més significatiu de tot, és que no hi havia música. No sé si per problemes amb drets d’autor, o bé perquè la simfonia monocord que portem escoltant durant anys ja ens és imperceptible.
Al final, la democràcia és la llibertat entre poder escollir entre un entrepà de merda i una dutxa vaginal.
El que tenim ara és una societat presumpta-ment democràtica, malalta o no, però si sense rumb, parasitada per totes bandes per amics d’amics d’amics, i alguns que diuen que son amics però no ho son. Tothom escombra cap a casa i mira d’arrambar amb el que pugui abans que vingui un altre. I para lo que me queda en el convento, me cago dentro.
Cal canviar de sistema. Cal sortir de la Democràcia Pastissera, d’aquesta mena de Marketing-Democràcia d’Afiliats. Cal fumigar i des-parasitar.Transparència absoluta.
Com el meu reverenciat Devil’s Kitchen, (i com el cap Abraracurcix) estic cansat, molt cansat. Tot i que miro de mossegar-me la llengua, a vegades no ho aconsegueixo. Però si no me la mossegués, segurament tindria problemes i molts. Perquè en aquest país es pot parlar lliurement… sempre i quan no ho facis de forma crítica. La crítica no es tolera. I amb els nous populismes que arriben de la mà del palurdisme, la crítica pot esdevenir fins i tot perillosa.
És per això que em replantejo el que deia fa poc menys de mig any. L’important és la salut física i mental, tant la meva com la de família que m’ha d’aguantar. La comunitat real, és el primer.
Cal mirar un pel més lluny que abans i seguir avançant. Perquè diguin el que diguin, el món no era més gran abans, ni en vindrà cap de nou. És exactament igual, però cada cop hi ha menys alicients.
A partir d’ara el bloc torna al rumb original.
