Per què Spain is different? Capítol 11: L’ Il·lustració de les ments preclares
Isaac "l'usurpador" Newton
Per tot Europa esdevenia l’ il·lustració, enlightment o aufklärung. A la peninsula ibèrica també va arribar una peculiar versió del terme, que degut al fet diferencial espanyol, va passar del concepte de la “il·lustració” al de “il·luminació” (sumant també el de “mentes preclaras”), una altra de les tradicions que continuen vigents avui en dia, aquella per la qual governants i persones amb càrrec del pais tenen “il·luminacions” sobtades que plasmen en plans i estratègies miraculoses per a solucionar problemes del tot inexistents, i també per a crear-ne de nous a partir del no-res. Vegem-ne un exemple.
Després que el Rei Felip V, inventor de l’expressió anar a Can Felip deixés les espanyes lligades i ben lligades, el seu fill Fernando el va succeïr a la trona amb el nom de Fernando VI. Fernando tenia deliris de grandesa, i tot estudiant l’història del país, va descobrir un avantpassat seu, el rei Fernando II el Catòlic (ja sabeu, tanto monta monta tanto, la misma mierda Isabel como Fernando).
Fernando VI va quedar fascinat amb el Sistema Torquemada de genocidi religiós, pel que va tenir una il·luminació: fer un nou sistema de genocidi, però aquest cop aplicant les noves tecnologies de l’època. Una mena de Sistema Torquemada 2.0.
Com de jueus no en quedaven, ja que en Tomás se’ls havia sepitllat a tots, el rei va decidir aplicar les seves noves idees il·luminades a una altra comunitat nómada: els gitanos. Per això va confiar en el Marqués de la Ensenada, que va dissenyar una primera estrategia de recolocació i assimilació de la població gitana.
Quan tots els gitanos havien estat localitzats i posats junts i ja només faltava decidir on els posaven, els incessables tràmits burocràtics només feien que alentir la presa de la decisió final i l’execució física de la recol·locació del personal.
Si a aquesta situació li sumem el retorn a casa de les tropes de la guerra amb Àustria, amb la posterior fase d’inseguretat i incertesa dels ciutadans, pubilles violentades i xiringuitos de platja saquejats per part del soldats avorrits, es va decidir el de sempre en aquests casos: “la culpa és dels jueus!“. Però algú va caure en compte que de jueus no en quedaven, així que els van donar la culpa als gitanos reallotjats.
També com sempre, es va obviar que aquests vivien molt tranquils abans de ser reallotjats a la força a les afores de Madrid. No cal dir que la comunitat gitana va protestar enèrgicament:
Oiga señor agente, que esto no es mío, me lo he encontrado mientras paseaba.
Finalment, el Marques de la Ensaimada va veure que allò no anava enlloc, i va tenir una associació d’idees luminiscent: per una banda, ja tenien a tots els gitanos junts. Per l’altra, el Marquès feia dies que volia modernitzar la flota espanyola, però sempre anava curt de pasta.
Després de dies de reflexió, un altre plà va esdevenir dins el seu cervell il·lustrat: per què no aprofitar la gran quantitat de mà d’obra barata que Deu, en la seva infinita sapiència, havia posat a la seva disposició?
Dit i fet, van separar els gitanos en dos grups, homes i nens majors de 7 anys per una banda, dones i menors de 7 anys a una altra. Als homes els va enviar a fer treballs forçats als arsenals i les drassanes, i a les dones a les fàbriques d’abastiment, inventant allò de “el treball dignifica” uns quants segles abans de l’esperat.
La cosa es que, quan van començar a detenir gitanos, els seus veins van córrer a demanar que els deixessin en llibertat, ja que mentre els malfactors seguien recorrent els carrers, els gitanos arrestats eren comerciants, venedors i formaven un dels pilars principals de les economies locals: el mercadillo setmanal.
Carlos 3.0, un clar exemple d' il·luminació règia... més o menys... (Oli sobre tela)
Entre els que demanaven que alliberessin al seu veí, els gitanos presos que no paraven de repetir
Oigan agentes, que yo iba tan tranquilo por la calle cuando me encontré ese carromato abandonado.
i els que es canviaven el nom per intentar ser alliberats, sumant militars i responsables dels arsenals i drassanes que es queixaven que la manutenció dels detinguts era massa cara i que, a sobres, els gitanos no fotien ni brot, el pobre Fernando VI va acabar amb el cap com un timbal i els va engegar a tots, morint-se per deixar el marrón al seu germà, Carlos 3.0. La cosa es que el nou rei va acabar dictant l’ordre d’alliberament de tots els gitanos… és a dir, de tots els que encara fossin vius.
Però és clar, si els posaven en llibertat, havien de buscar algún lloc on deixar-los tots junts i tenir-los controlats, ja que el plà inicial consistia en això. Per tant, la burocràcia absolutista va tornar a engranar les seves rodes, i gràcies a això, encara s’alliberaven gitanos presos al 1783, trenta anys després d’iniciar-se el plà de detenció, i divuit anys després que el rei ordenés que els deixessin anar.
Un altre exemple d’il·luminació preclara el tenim en el procés del conegut Motín de Esquilache, que va començar a la Villa y Corte de Madrid amb la prohibició per part del Marquès de Esquilache, ministre de confiança del Rey Carlos III, de portar capa i barret d’ala ampla. Aquesta era la castiza vestimenta de moda i, segons Esquilache, fomentava l’anonimat i la possibilitat d’amagar armes, causant desordre públic.
Els castizos, abillats amb capa i barret ample, van muntar en còlera pel que consideraven un atac directe al Sentiment Nacional (quelcom semblant al tema de les gramalles i la Guerra de Successió) i un intent d’imposar una moda guiri (Esquilache era un ‘afrancesat’). Van aprofitar que el pà pujava de preu després que el mercat de grà fos lliberalitzat, i van fomentar una revolta popular, amb una serie d’importants i sentides reivindicacions del Poble per al seu rei: “fuera Esquilache, fuera guardias valones… y que baje el pan.”
El motí madrileny es va extendre per tota la peninsula, però en cap moment es va posar en qüestió el model vigent de govern, una monarquia absolutista, dèspota i arbitrària per part de governants mig retrassats, limitant-se bàsicament a repetir una i altra vegada allò de “Que baje el pan”, reclamant una economia moral i el retorn al sistema de preus fixes intervinguts i dictats pel govern.
Això va crear una de les altres tradicions actuals, el “menfotisme” basat en el “Pan y toros” (actualment, “Pan y fúmbol” o “Pan y seriesyonkis.com”) pel qual als ciutadans espanyols els pots fer les mil i una perreries, sempre i quan els proporcionis entreteniment barat gratis.
Aquesta tradició es va tornar a reprendre ostensiblement durant els periodes coneguts com “La guerra del fúmbol” (1997), que va acabar amb la creació d’una llei per l’ocasió que garantitzava l’emissió d’un partit ‘en obert’, i la “Spanish Revolution” (2011, gestada a l’ombra de l’estàtua eqüestre de Carlos III… casualitat o serendipia?), canviant el pà per televisors de plasma, i que va acabar amb… d’això… eee…. va acabar… i tal…
Durant el seu regnat d’il·luminació, Carlos 3.0 es va dedicar principalment a ‘modernitzar’ Espanya. Bàsicament, això es va concentrar en la millora de la salubritat pública de Madrid, que llavors encara funcionava amb algú cridant “¡agua va!” des d’una finestra, seguit d’una sèrie de “chubascos dispersos” de merda al carrer.
A la creació de fosses sèptiques va sumar-hi l’expansió de l’idea del “quilómetro 0″, així com la creació de Correos com a servei públic i donar nom a una coneguda marca de conyac que, segles després, es fa servir per EL còctel castís que recorda aquells dies d’ il·luminats: el sol-y-sombra.
Però tota la feina del dèspota il·lustrat Carles 3 va quedar en no res quan va morir i el seu fill, que seguint l’originalitat característica en la reialesa hispana es deia Carlos, va prendre les regnes del regne (¿¡!?) amb el nom de Carlos 4.
