Sobreestimamos con ligereza la importancia de nuestra actividad y de nuestra eficacia; y olvidamos lo que sólo hemos llegado a ser gracias a los demás. – D.Bonhoeffer
El nivell de qualsevol societat és inversament proporcional a la mida del prestatge de la sal a un supermercat.
Si fa poc comentava el tema de l’ensinistrament fallit dels joves d’avui en dia en tant a la cuina, avui vull fer un lleuger comentari sobre els menús destinats a ells i als seus pares, avui en dia. I és que la conya de la “Cuina Tradicional i de Mercat™” ha fet mal, molt mal. Tant mal com fins i tot la LOGSE.
Com deia l’altre dia, es comença recorrent en cotxe els 50 metres que separen casa nostra de l’escola, i s’acaba pensant que els tomàquets, els pollastres, els calçots rostits i la truita de patates s’auto-generen en un prestatge del supermercat.
Avui cal afegir un nou eslavó a aquesta cadena dels despropòsits, i també està relacionat amb la cuina. Concretament amb els menús de plats amb nom i cognoms rimbombants, excèlsims i tremendos pels que demanen preus igualment excèlsims, tremendos i exorbitants, quan en realitat el seu preu hauria de ser exorbitantment menor que el d’un menú de bar de camioners.
Per causa del meu aniversari, un dels regals inclou un sopar amb un menú d’aquests, que passo a detallar i a deconstruir per a vosaltres.
Primer plat: L’horta d’ Andròmeda
Consisteix en un “Mil fulls d’hortalisses amb oli d’oliva negre™“. D’això, a casa i durant moltes centúries, n’hem dit “amanida“, en plan “fem una amanideta per sopar o què?” o “vols que faci més amanida?”. Per molta arquitectura gastronòmica, posar un full d’enciam sobre un altre porta al mateix resultat que escampar-los, sempre amb una mica de gràcia, pel plat.
Segon Plat: Les Cefeides Protèiques
Aquest plat principal es composa d’una “Llonganissa de la Conca de Barberà amb salsa de bolets i làmina de patata confitada™“. Així, dit tot seguit i sense respirar. Per als asmàtics i gent amb problemes respiratoris que tingueu problemes per parlar tant temps sense respirar, ho podeu resumir en “botifarra amb salsa i patates“, que de fet és com se n’ha dit tota la vida.
Postre: La dolça Via Làctia
Finalment, el postre. L’element que fa baixar les menges, dissenyat i escollit sàviament per alleugerir digestions i acabar de reblar el clau. En aquest cas, de postre tindrem “Iogurt dels monjos amb gelat de nata i sorbet de grosella™“. Sens dubte, el millor del menú i el més complicat de fer i engalavernar. No tan sols en tant a engalavernamenta dels ingredients, si no també per la treballada associació del nom i cognoms del plat amb el postre en si mateix.
Suposo que després vindrien els tradicionals “cafès”, però la Carta no dona pistes sobre l’ascendència patronímica, heràldica o simplement genealògica de les infusions. Deu ser cosa de la manca de glamour que té l’extracció dels principis actius solubles d’una planta mitjançant la seva introducció en aigua bullent. Tot i que li podríem dir “Vessament d’aigua aquós sobre fruits estimulants de rubiàcies“. Em demano el ™ i vaig corrent a l’Oficina de Patents.
Que tingueu un bon diumenge, i feu el favor de menjar com Déu mana, és a dir, sense fer gaire l’imbècil.
Operació Sortida de setmana santa? NO! Un dia qualsevol a les 15h, a les rodalies de qualsevol escola.
Durant el passat procés electoral, un dels lemes més comentat va ser el de “La Voluntat d’Un Poble™”. Però el que em preocupa a mi no és la voluntat, que també, si no més aviat el futur. Ja no del poble, si no de l’espècie. M’explicaré…
Es comença portant als nens a l’escola en cotxe, quan hom viu a menys de 500 metres de l’escola. D’aquesta forma, no només estem educant als fills en la vagància, el mínim esforç i en definitiva, agilipollant-los, si no que a més s’aprofita per a formar els típics embussos-hora-punta-de-l’-escola, embussos totalment imbècils i uns dels més inútils de la història.
No se si és més preocupant el preparat en si o el nom comercial…
Aquests nens no només no en tenen prou amb uns pares que els alliçonen sobre com comportar-se fora de casa, si no que també els ensenyen els secrets del bon menjar. No parlo dels típics i tristos menús-infantils-fets-a-casa, o d’aquells nens completament imbècils als que s’ha ensenyat a menjar només carn arrebossada i patates rosses. Norl!
Parlo del futur d’aquests nens!! Què cuinaran quan siguin grans? Com es desenvoluparan dins la cuina? Doncs molt fàcil! A partir d’ara, els pares imbècils poden educar als seus fills en la nul·litat culinària absoluta simplement anant a comprar al súper. Un cop allà, només cal que comprin uns productes ben nostrats com els calçots, o un preparat de truita de patates… amb ceba!!
Recordeu allò dels nens que es pensen que els pollastres i els tomàquets es crien dins d’un armari del supermercat? Doncs comenceu a riure, que d’aquí pocs anys, els nens pensaran que els calçots a la llenya i les carxofes a la brasa, o la truita de patates, s’auto-generen màgicament a les estanteries dels mercats.
Els calçots i les carxofes a la brasa surten espontàniament del super.
Si més no, espero que al menys puguin exercir el seu Dret a Decidir™ a quin super volen comprar la seva truita de patates màgica…
En Vegeta tenia ulleres de realitat augmentada. I tots en volíem unes d’iguals!
En Nick Carr ha escrit recentment dos articles sobre el Dualisme Digital, aquell concepte que diferencia allò que és “online” o “connectat”, d’allò que és “offline” o desconnectat. Per a mi, això és merament una evolució del dualisme fallit “real vs virtual” de finals dels 90 i principis del segle XXI, però que encara és vigent per a molts.
Diferenciar entre “real” i “virtual” quan es parla d’Internet és una tonteria. Tot és real. Darrera de cada pantalla hi ha una persona (o no) que fa coses: escriu, dibuixa, fa clics a un ratolí o passa el dit per una pantalla tàctil. El resultat d’aquestes accions és ben real: algú llegeix un text, veu un dibuix, escolta una cançó o, simplement, somriu. És igual que el camí que segueix l’acció passi per milers de cables, ordinadors i transistors (el ciberespai). Aquests cables i ordinadors són reals. Per tant, no hi ha diferència entre “real” i “virtual”.
Tant-mateix, el dualisme del que parla Carr és quelcom més… preocupant? En el primer article es parla de la Realitat Virtual i de la Realitat Augmentada. La RV és un invent curiós de principis dels anys 90 del segle passat. Va ser la precursora del concepte “3D” i els seus nets son els mons com Second Life i els seus derivats. Per altra banda, la Realitat Augmentada és un concepte interessant aparegut fa pocs anys. Bàsicament, es tracta d’afegir noves capes d’informació a la realitat amb la que interactuem de forma normal. Ja sigui amb telèfons o ulleres com les Google o en Vegeta.
Aquest article sobre realitat dual està prou bé i resulta interessant de llegir. El segon, però, és el preocupant. En ell, Carr parla dels Singularitarians, mot per al qual no en tinc traducció, però que segons la Wikipedia ve a ser un moviment transhumanista tecnocèntric que no només aposta si no que espera que es desenvolupi una mena de super-intel·ligència que beneficiarà enormement a la raça humana. Bàsicament, son els que esperen poder traslladar la seva ment a un ordinador i esdevenir, així, immortals. Una mena de monoteisme científic per al qual en HAL9000 seria el profeta d’un Messies en forma de super-ordinador. (I jo que pensava que ser transhumà(nt) era allò de canviar les vaques de prat…)
En el seu comentari, Carr deixa clar que el dualisme dels singularitarians és molt més radical: per una banda, creuen que la ment és una cosa totalment separada i diferenciada del cos humà. És a dir, que un humà consisteix en una relació simbiòtica entre allò del qual podem extreure informació i digitalitzar-la, la ment, i la resta del cos. El problema és que aquesta gent considera que cervell i la ment son l’única cosa bona de l’ésser humà, mentre que el cos, “el simi o el ‘conjunt de processos metabòlics’ que corren pel món”, és totalment despreciable.
Aquesta visió no és dualista si no totalment misantropa i fallida. Ja he dit abans que no m’agrada gens ni mica tot aquell rotllo que consideri que els humans no formem part no només de la Creació o de la Natura, separant als humans de la resta i marcant-nos com un virus, una raça indesitjable que no ha parat de fer el mal i, per tant, exterminable. Si fossin conseqüents, ja hauríem vist uns quants suïcidis en massa, però el que caracteritza a aquesta gent és que creuen que els qui mereixen l’extinció som els virus humans que no pensem com ells, mentre que ells necessiten seguir vius per a propagar “la bona nova”.
Tornant al tema, aquesta Dualitat entre la ment i el cos animal, la primera sent desitjable i que cal salvar a tota costa encara que sigui ‘carregant-la’ a un mega-ordinador de la consciència, demostra que la contracultura dels 60 encara cueja. Gent com en Tim Leary, personatge influent a finals dels 60, seguia fent de les seves als anys 90. Massa àcid.
Els Singularitarians son uns dels seus descendents. Això de la dualitat independent entre cos-ment o esperar a la possibilitat de transvasar la pròpia ment a un ordinador s’apropa bastant al concepte de la re-encarnació budista, una religió que, juntament amb l’hinduisme, va tenir una forta penetració en el món occidental cap allà els anys 70. Les religions orientals calen molt profundament al món occidental, però tenen molts conceptes i problemes (la figura del gúru, la transmigració, la vacuïtat, il·luminació…) que una ment occidental no sap com tractar, ja que està estructurada de forma diferent.
El transvàs de la pròpia ment a un ordinador ho veiem al ciberpunk dels 80-90. Les consoles “Aleph” de William Gibson, o “A Ghost in the Shell” en poden ser els exemples més clars. Si ajuntem els romanents de la contracultura dels 60-70 amb la ciència ficció ciberpunk dels 80-90, veiem que el ciberespai va ser el refugi dels que no van voler parar la festa quan va entrar la poli a fer un raid contra l’LSD (això no és meu).
Una cosa era somniar amb un món paral·lel a la xarxa, un lloc on poder fer coses que no es podien fer al món dels àtoms. El problema amb els Singularitarians és que creuen literalment, és més, ho esperen i treballen per tal que passi, en la possibilitat d’un futur dominat per màquines i ordinadors, pel simple fet de considerar als humans com a humans, és a dir, éssers imperfectes.
Volen un món en que ningú excepte els tecnòlegs (o tecnòcrates m’atreviria a corregir) tindria la potestat per a decidir cap a on han de conduir els avenços tecnològics. Si seguim aquests raonaments conjuntament amb els somnis humits de monitorització humana completa, per arribar a Matrix només hi ha un petit pas per a un home, però un enorme pas enrere per a la Humanitat. El problema és que volen aplicar això a tothom sense excepció i no dubtaran gaire en aplicar per la força les seves tesis. Al cap i a la fi, els humans som imperfectes, però els ordinadors no i per això “saben” el què fan.
Jo també vaig tenir la meva època fosca, però ara vull la possibilitat de poder prémer un botó i apagar les màquines. Llegiu a en Carr: The other digital dualism
Tot i que ja vaig comentar a l’article, m’agradaria fer un “director’s cut” ampliant el comentari original.
A l’article, l’autor s’estranya del fet que els presumptes “lliberals” espanyols (excepte algunes excepcions que tot i no estar d’acord respecten la decisió), saltin quan una part de la societat que no pensa com ells reclama el dret a secessió, però jo no tant. De fet, què es pot esperar de res que vingui d’ EH!paña, un lloc conegut universalment per no respectar les normes que es dicten des del mateix cor de l’estat?
Estic d’acord en gairebé tot l’article, excepte en la part en que l’autor descriu l’anomenat “nacionalisme liberal”, relatant la nació com una “associació lliure d’individus”.
La nació no ho és pas una “associació voluntària”. Ans al contrari, la Nació és el pecat original postmodern: un persona esdevé ‘nacional de…’ en el moment de néixer a un lloc determinat, i en el naixement d’un mateix no existeix cap voluntarisme. A diferència de les religions, hom no pot abjurar de la seva nacionalitat. Si que pot ‘convertir-se’, canviar de passaport, però només en el cas en que es disposi d’una altra nacionalitat.
A més, tot nacionalisme, a part d’excloent és, en paraules de l’autor, socialista (o col·lectivista), ja que la nació mai té l’individu en consideració: l’individu s’ha de sotmetre als dictàmens de la nació (per molt dignes o absurds que siguin) o ser considerat com un element díscol i acusat de traïdor (en el pitjor dels casos) o condemnat a l’ostracisme social (en el millor).
Dit això, estic totalment d’acord en que l’important és que els grups minoritaris de persones, que de forma realment voluntària ho desitgin, tinguin la possibilitat real (no pas el dret) de secessionar-se.
I tornant a un fragment de l’article original, on és el consentiment dels governats en la Constitució Espanyola, un document al que cap ciutadà espanyol nascut en els darrers 52 anys hi ha donat el seu consentiment explícit?
No hi ha cap contradicció en aquells qui diuen defensar la llibertat des del centralisme unificador de la pàtria espanyola (cal recordar la teoria que Espanya és un Estat sense nació), excepte per als qui no pensen com ells.
I no és una contradicció, perquè ni tan sols contemplen la possibilitat que algú pugui no sentir-se espanyol. Simplement defensen el concepte de llibertat de Ford. Al 1918, el Ford T dominava el mercat de l’automòbil a Nord Amèrica. Anys abans que Henry Ford desenvolupés la cadena de muntatge, els clients de Ford podien escollir el color de la pintura del seu nou cotxe. Però un cop amb la cadena de muntatge en marxa, Ford va decidir suprimir tota la gamma de colors excepte el negre, ja que era el que s’assecava més ràpid. A partir d’aquí, Henry Ford assegurava que tots els clients tenien llibertat absoluta per triar el color del seu nou cotxe, sempre i quan aquest color fos el negre. No hi ha altra possibilitat que sentir-se cap altra cosa que no sigui espanyol. Tota la resta, senzillament no computa. Per què? No és el meu problema si no el dels que s’anomenen “liberales” tot i actuar de forma lliberticida.
El concepte de nacionalisme tou va calant lentament. Ja sigui amb el discurs enfocat a l’economia, o amb el discurs enfocat a la sensatesa, la templança i “la defensa de la Patria dictada desde la solidaridad, la ambición de progreso y el liberalismo”, rescatant a Pérez Galdós.
D’aquesta forma, es pot tornar a ser nacionalista, evitar tots els ‘estigmes’ que tenia associats fins ara i molar molt. Qui dubtarà d’un nacionalisme light amb l’etiqueta de la llibertat com a reclam? Ningú! Però la cosa és que el nacionalisme anti-nacionalista no existeix i, de la mateixa manera, no es pot atacar el “nacionalisme” des de la “fe de la pàtria nacional”. Més que res perquè és el mateix.
Amb aquestes lleis, els estats pretenien regular el que es considerava legal o il·legal a Internet. Sota la tapadora de la lluita contra la pornografia infantil, la pirateria de contingut, l’anonimat a Internet i el ciberapocalipsi, les noves lleis dictaven què es podia fer i què no es podia fer, des de publicar un text a pujar un vídeo familiar.
D’aquesta forma, pretenent que la industria de continguts s’apropiés de la xarxa, Internet es convertiria en un mer canal de distribució més al servei de Hollywood. Per sort, la gran majoria de lleis es van evitar, o s’han demostrat com un fracàs total. Per desgràcia, el que les lleis no van aconseguir, ho han fet els mateixos usuaris de la xarxa. Internet s’està convertint a passes forçades en un nou canal de broadcasting.
A l’antigor internàutica, els primers pobladors i exploradors es meravellaven dels possibles usos i oportunitats que oferia la xarxa. Un lloc on podies dir el que volguessis, on donar a conèixer la teva feina, on interactuar amb persones afins que vivien a milers de quilòmetres… No només la quantitat enorme d’informació volant d’una punta a l’altra del món, si no unes possibilitats gairebé infinites.
El temps ha passat, i amb l’adveniment de la Web 2.0, els smartphones i les tablets, Internet va patir el que al món físic s’anomena una sèrie d’ “ones migratòries”.
Però el pitjor no és ni la banalització, ni la tabletització ni que els saraus i events s’hagin convertit en aparadors comercials. El problema és que la cultura de la distracció avança sense fre.
No només son els comentaris tancats (que només faltaria! Cadascú fa el que vol a casa seva), si no que en alguns llocs amb comentaris oberts, les crítiques (de posar en crisi per tal d’aprofundir en el tema) es moderen ‘por el foro’. Son xiringuitos fets sota el paraigua del debat i l’acostament d’idees… sempre i quan el “debat” consisteixi en fer massatges a l’amo del tinglado.
Això quan no s’ignora totalment qualsevol visió fora del dogma, passant per sobre del comentarista o participant esgrimint títols acadèmics mentre es diu “al loro que tengo un master”.
La xarxa, en comptes de ser un lloc d’intercanvi, s’ha convertit en milions de petits xiringuitos i franquícies als que només interessa vendre el peix. Tot disfressat de conversa ordenada, aprofitament de sinergies, bla bla bla… sempre i quan conversis del que interessa, és a dir, de vendre’t el peix.
No se si aquest fenomen s’ha produït per causa de les successives onades de “nouvinguts” a la xarxa que, a diferència dels primers pobladors que ens havíem d’instal·lar tots els serveis que necessitéssim, ara son capaços de posar en marxa la franquícia sense cap necessitat de coneixement tècnic.
No se si ha sigut la part d’aquests nouvinguts que, desembarcant de les empreses de màrqueting, ho han convertit tot en la dictadura del socialmediatariat i el lloc idoni per a començar el teu propi negoci.
No se si la frontera electrònica s’ha anat diluint amb el temps, i ara el territori de la xarxa s’ha “pacificat’ amb nous pobladors que no han necessitat saber ni esforçar-se en definir què és un “internauta”, ja que actualment tothom ho és, i si no ho és, només cal seguir aquests 10 fàcils consells. Que darrerament no parin d’aparèixer articles relatant infografies dibuixant l’història d’ Internet (passant per alt al seu avi) als nous xiringuitos és significatiu.
No sé si ha sigut per causa de la profunda crisi en l’educació, que fa que el pensament crític brilli per la seva absència i es fomenta l’acceptació i repetició fins a la mort de qualsevol xorrada, per molt espectacularment idiota que sigui.
El so de cada dia a les 18:01 durant anys…
No se si tots ens hem deixat emportar per la facilitat d’ús i la senzillesa de l’instantaneïtat i l’ubiqüitat, en front a la feinada que representa “comprendre com funciona la tecnologia i com funciona la nostra ment, a què és aquesta vulnerable i perquè el nostre cervell és tan receptiu a les distraccions, per tal de programar les nostres vides per assolir els nostres objectius”1.
Potser ha sigut un d’aquests motius, potser cap, potser una mica de tots, o potser aquest post és només una reivindicació oldschool de l’Internet quan era underground, però l’ Internet dels smartphones i tablets, plug-and-play, l’ Internet for dummies, és ja una Internet unidireccional. No és un sistema broadcast “un a molts”, si no de “tots a tots” (diferent de “molts a molts”), i resulta poc eficient que tothom s’esforci en aconseguir l’atenció sense intentar escoltar a qui té al costat.
És l’Iinternet de polsar un botó a un telèfon i ja està, sense haver d’esperar aquells minuts en que el mòdem establia connexió a xiulets, i la línia saltava quan algun familiar trucava per telèfon.
És l’Internet fàcil, ràpid i per tota la família, en que no s’ha de pensar gens en com es fan les coses, i molt menys en per què es fan. Seure cadascú en front al seu dispositiu i a veure el que toqui. Digueu-me romàntic, però al menys, la televisió tradicional la veiem amb la família sencera al menjador.
Quasi sempre es diu que “l’empresa privada sempre és millor que qualsevol empresa pública” i, per tant, l’eficàcia i eficiència de les empreses privades depassen ostensiblement a les seves homòlogues públiques.
En general és així, però no sempre. Parlem d’un cas flagrant d’incompetència suma en una empresa privada, que no atrau gairebé ni un sol bri d’atenció de quasi ningú tot i que la seva gestió és més que lamentable i afecta directament a la totalitat de la població: Unipost.
Unipost és l’empresa que s’encarrega de repartir, al menys a Catalunya, totes les comunicacions de la Diputació. Això inclou impostos com ITV, Residus o IBI, però també les multes de trànsit dels ajuntaments (excepte el de Barcelona i potser alguna altra gran ciutat).
A diferència de Correos, Unipost entrega aquestes notificacions sense comprovant signat d’entrega. Això resulta molt divertit quan s’obre la notificació i es llegeix que el denunciat o taxpayer té N dies per a fer efectiu el pagament (amb ‘descompte’ en cas de multa) i que, en el cas de denuncies, té N dies per a recòrrer-la.
El marge de temps es a comptar des de la recepció de la notificació en tots els casos. Com que el denunciat o taxpayer no té forma humana de demostrar el dia en que va rebre la notificació, es troba en una clara situació d’indefensió.
Per altra banda, si al denunciat o taxpayer se li acudeix no pagar en temps i forma, l’administració li enviarà una altra notificació (un altre cop sense comprovant d’entrega), informant del recàrrec que se li aplicarà. He comprovat personalment que en el 95% dels casos, aquesta segona notificació arriba passada la data límit i, per tant, el pagament de l’impost o multa s’ha de fer amb recàrrec.
A part, els senyors o senyores repartidors d’Unipost a vegades ni es preocupen de deixar els sobres a sobre de les busties per tal que cada veí agafés la seva, quan la seva feina és dipositar la carta dins la bustia. Directament ho llençen tot dins l’escala i tira-que-te-vas.
Els taxpayers estem pagant impostos i multes amb recàrrec gràcies a que una empresa privada (que treballa per a l’administració cal dir-ho), entrega les notificacions de forma deficient, fora de plaç i sense complir la normativa vigent.
El millor de tot es que a la web d’Unipost diuen que si que tenen servei d’avis d’entrega certificat (cosa que en el meu cas comportaria fer 60 kilòmetres en cotxe per a recollir la notificació, en front d’un desplaçament a peu de 2 minuts de durada a l’oficina de Correos). Això formula una pregunta encara més preocupant, i és si la Diputació de Barcelona prefereix no contractar el servei de notificació d’entrega en pagaments d’impostos i multes.
O això, o el problema és només el personal Unipost de l’oficina d’Igualada (a qui em queixo, a Unipost o a la Diputació?), i a tota la resta es reparteixen les notificacions administratives de forma correcta…
Personalment, preferiria rebre aquesta mena de notificacions per la via tradicional de Correos y Telégrafos. Potser la carta arribaria tard, però al menys la trobaria dins la bustia i amb justificant de recollida.
Una idea estranya? Malvada? Parlem-ne. En base a què els governs i estats actuals estan legitimats per a fer res? Les idees, successos i personatges de fa tres o quatre segles… son de fa tres o quatre segles. Val, el concepte d’estat nació és antic, però la situació actual?
Parlem-ne de la situació actual! Qui legitima els governs i estats actuals per a assumir les seves funcions? Per exemple a Espanya, molt més de la meitat de la població no ha acceptat ni votat la famosa, vetusta, rància i completament ridícula Constitución que, a més, no s’ha modificat ni un sol cop en els seus 34 anys d’història, ja que va ser dissenyada per a no ser modificada. Ai perdó, que si que s’ha modificat.
Avui en dia, i pel simple fet de nàixer, una persona és investida de ciutadania, drets i nacionalitat per aquesta mena d’ens eteri i misteriós. Com una mena de pecat original laico-social, contra el qual la persona no té ni el dret d’apostasia.
Originalment, les constitucions tenien la funció de limitar el poder i les accions del govern. Avui en dia, la majoria de les constitucions mundials, han sigut redactades per grans estatistes amb l’ objectiu de legitimitzar i perpetuar la figura de l’Estat Nació.
Fa més de quatre-cents anys, el sistema polític dominant era la monarquia, absoluta o quasi-absoluta, on els ciutadans eren més o menys propietat d’algú altre, ja fos el Rei o algun dels seus franquiciats. De tant en tant, el Rei exercia la seva gràcia i atorgava la carta de població, amb la qual cosa els habitants passaven de serfs a ser burgesos, a tenir privilegis jurídics i una certa ració de llibertat.
Resulta curiós veure que en un sistema de monarquia quasi absoluta, els nostres avantpassats disposaven de processos que, si més no, possibilitaven l’oportunitat d’un gran canvi. Cosa que actualment no tenim.
Amb l’arribada del mercantilisme i les societats d’índies, empreses i corporacions privades van enviar milers de vaixells amb milers d’emigrants, destinats a poblar les ciutats de nova creació (les corporacions tenien la facultat exclusiva de crear els nous assentaments) a Amèrica.
Pareu-vos a pensar què passa avui en dia, en que tot i que ens diuen que som “ciutadans de ple dret”, ni tan sols es considera la possibilitat que un ciutadà o més ciutadans puguin prendre una decisió de secessió consensuada, pacífica i ordenada (i pagada de les seves butxaques!) per tal d’abandonar l’estat i formar una nova agrupació jurídica i territorialment diferent com una ciutat lliure.
Realment som més lliures ara que a la baixa edat mitjana o els inicis de l’edat moderna? Al menys, fa quatre-cents anys, hom tenia la possibilitat d’agafar un vaixell i emigrar a terres llunyanes. Ara necessites demanar la carta verda…
Avui fa una setmana que va arribar el petit Kindle a casa. Entre això i que estic de vacances, crec que he llegit més en aquests 7 dies que en els darrer trimestre. Tot i que fa temps que no llegeixo un llibre en paper, he llegit novel·les, assaigs i articles amb l’ordinador, i inclús amb el telèfon.
Val a dir que llegir text llarg i dens amb un ordinador és molt poc eficient, en tots els àmbits. En l’econòmic, el consum elèctric és més alt en un ordinador que en un telèfon, i encara molt més si ho comparem amb un kindle. Inclús estant en mode bateria, la d’un ordinador dura unes poques hores. Un telèfon pot estar un parell de dies sense necessitat de recàrrega, i el Kindle encara no l’he carregat.
En tant a salut ocular, tots sabem quin és el preu de llegir text a menys d’un metre d’una pantalla reflectant. A les poques hores, hom ha d’anar augmentant la mida de la lletra o acostant-se cada cop més a la pantalla. Ulls cansats, mal de cap… En un telèfon, exactament igual. El Kindle no té pantalla reflectant, i per tant és quasi com llegir en un paper.
I en tant a productivitat aplicada a la lectura (és a dir, quantitat de temps necessari per a completar un text), el Kindle guanya, no per golejada si no per arrollament. Llegir a l’ordinador vol dir estar subjecte a interrupcions, voluntàries i involuntàries. Llegir un e-mail que arriba, o si ets prudent i tanques el client de correu, tens més possibilitats d’obrir-lo “a veure si hi ha alguna cosa”. Per no parlar del twitter!
Per això, aquests dies estic provant i adaptant diferents tècniques, manllevades directament d’en Pere. Per una banda, he augmentat l’us de Google Reader per a seleccionar lectures. I gràcies a això han caigut uns quants feeds, però n’he afegit d’altres.
Per norma general, guardo aquells posts i articles “mitjanament llargs” que m’interessin al Readability, que m’envia una “revista” amb tots ells un cop al dia, cap al tard. Al dia següent, apareixen al Kindle i els puc llegir… si em segueixen sent interessants. Si no, simplement passo al següent i llestos. És com allò de posposar les compres impulsives un o dos dies, però en lectures. De totes formes, si decideixo no llegir un article, sempre queda a l’arxiu per si algun dia canvio d’opinió.
Per altra banda, els articles que vull llegir de forma quasi immediata, els envio al Kindle directament, baixo la tapa de l’ordinador i avant.
I per altra banda, al Kindle ja hi ha llibres carregats, tant de novel·la (la versió original de Cryptonomicon y tot el Cicle Barroc de Neal Stephenson) com coses més “assagístiques” com “Against Intellectual Property” de Stephan Kinsella, o uns quants llibres de Rothbard i Hayek.
Això s’ha fet després d’un nombre determinat (i que no m’interessa gens ni mica) de giragonses, voltes i tombarelles des de la mateixa nit electoral del passat novembre i, pretesament, s’ha fet per tal d’incloure a sectors decididament no catalunyistes, però que no tenen gaire clar si son catalanistes (de fet, no tenen gaire clar ni el que son ni molt menys cap on van).
M’explicaré. L’estat modern ha estat teoritzat i legitimat per múltiples pensadors i filòsofs. I tots ells van coincidir en l’unitat indissoluble i la sobirania última d’aquest enfront al territori (i els habitants) que abarca. L’estat modern pot expandir el seu territori sense problemes, però el procés invers, la desmembració, ni tan sols es contempla com a possibilitat.
El concepte de “secessió”, que s’ha tractat per juristes i polítics, ha quedat a la llista de temes pendents per a filòsofs, i per això existeix la confusió actual entre “secessió” i “revolució”. Un acte de “secessió” no és, o no té per què ser, una revolució. És més, hi ha casos en que es legitima moralment una “revolució” però que es rebutja completament la “secessió”, tot i que una revolució resulta molt més violenta.
Al primer model es restaura un ordre anterior (la roda fa una revolució complerta i tornem al punt 0 inicial), al model lockeà es substitueix un govern però l’ordre establert no canvia, i el model jacobí transforma completament l’ordre actual per un de més just i igualitari… en teoria. De la mateixa forma, cap dels tres models no té en compte l’unitat física (i conceptual) de l’Estat. Simplement, no es contempla cap altre alternativa a aquesta unitat.
Per altra banda, la secessió és una cosa completament diferent. No tracta de restaurar una situació anterior, ni pretén simplement deposar l’actual govern fallit i instal·lar-ne un de nou, ni intenta destruir-lo per a crear-ne un de nou basat en una teoria. La secessió és reclamar una situació completament nova que inclou una porció de territori que, òbviament, es sostrau de l’Estat original. És l’ abandó i retirada física, per part d’un nombre determinat de persones, de l’Estat A, sota el principi moral del dret a l’auto-govern. I això implica la desmembració de l’Estat. No es tracta, doncs, d’un acte merament polític.
En un procés de secessió, els qui volen marxar no tenen cap interès en canviar l’ordre establert actual. Els és totalment indiferent, ja que el que es busca és una nova jurisdicció territorial per un territori B (que no té per què ser necessàriament un nou Estat B). El futur de l’ Estat A no importa, ja que no és problema dels secessionistes. Seguirà exactament amb el mateix règim, però amb una frontera diferent.
Al procés de secessió s’hi pot arribar de moltes formes. Impossibilitat de canviar l’ordre establert (ja sigui per via democràtica o mitjançant una revolució), invocant el dret individual o d’un grup de persones a decidir el seu propi futur o, tot i considerar que el govern actual no és especialment injust, simplement voler que els deixin tranquils.
El problema a Catalunya és que encara no s’ha decidit el model al que apuntar-se. Un sector reclama la restauració de la situació perduda al 1714, mentre que un altre sector, potser majoritari, es decanta per la revolució Lockeana de canviar un Estat Espanyol injust per un Estat Català que resoldrà tots els problemes actuals i venidors, i un tercer sector reclama la revolució jacobina per excel·lència seguint el model francès (comprant fins i tot el seu final sanguinolent).
I entre tots aquests dilemes, el President rebutja parlar obertament d’independència, al mateix temps que parla de “crear estructures d’Estat”, al mateix temps que s’assegura que en cas de proposta de pacte fiscal ja en parlarem. Ah, i no cal oblidar l’altre cantó del procés. Espanya, un Estat sense nació que amb prou feines entén el concepte “Estat Modern” i el què comporta, i que per això parla senzillament de “separatisme”.
Darrerament, al twitter m’he mofat i rigut de la campanya de promoció del reciclatge dels nassos que, tot i no tenir televisió, ha entrat a casa i s’ha instal·lat al meu sofà (cosa que demostra que no és necessari veure la tele ni llegir la premsa per assabentar-se de les coses).
Ahir, mentre feia temps per dinar (fora de casa), vaig fullejar La Vanguardia, i vaig anar a parar a la columna d’en Monzó, Envàs de perfum, patapum!, on es pot apreciar el que crec que pensa el 90% de la societat, sent el 10% restant els responsables de la campanya, els seus familiars, algun quissoflauta, i poca cosa més.
Com diu en Monzó, “com totes les penitències, la de reciclar ha de ser com més complicada millor”, i tota la campanya és un gran contrasentit. Com l’exemple dels plats i gots de plàstic, que tot i ser plàstic i envàs, es dipositen al contenidor groc. Però també, encara que siguin metal·lics, si no son un envàs, al groc no hi vas.
En aquest cas tenim un dilema filosòfic. Si obrim una llauna de tonyina, o de tomàquet fregit… la llauna (el cos cilíndric 3D de l’envàs), va al groc? I la tapa circular? 3 segons abans era un envàs, o al menys en formava part. Però en haver obert la llauna de Pandora la recicladora, la tapa segueix sent part de l’envàs? Adquireix identitat pròpia i, per tant, canvia de contenidor? I si en comptes d’arrencar la tapa per complert, en deixem un trosset, el just per a que segueixi connectada al cos de la llauna?
És més, no s’hauria de considerar l’unitat indissoluble de la llauna de tonyina com envàs, per molt que li traiem la tapa? I encara diria més, què en pensa la tapa de tot això?
Però es que encara n’hi ha més, perquè un cop s’aclareixin aquests dubtes filosòfics i identitaris, a comarques tenim un altre problema, però aquest és molt més pràctic. Ens diuen que al contenidor verd, al groc, al blau, al marró, o al gris… I jo pregunto… on collons és el contenidor gris? Perquè de contenidors grisos només n’he vist a Barcelona (i alguna capital de comarca).
Llavors què, agafo tota la “fracció resta” o “rebuig”, la fico en una capsa, la pinto de gris i la deixo al costat dels contenidors? La llenço escales avall? La diposito a la porta de l’ajuntament?
I aquests quatre envasos, on van?
I parlant d’ajuntaments… aquesta és una altra. Cada any, els ciutadans paguem l’impost de gestió de residus, que en el meu cas puja a més de 100€. Obviant que tinc un abocador a menys de 7 kilòmetres de distància i que la zona de contenidors més propera fa angúnia i sembla ben bé un micro-abocador, el fet de pagar més de 100€ i a sobre fer la feina de separar, i que encara hagi de dedicar dos metres quadrats de la meva propietat i mitja hora diària intentant esbrinar a quina bossa posar les deixalles (i que encara a sobre s’hagi d’agafar el cotxe per anar a la deixalleria), em resulta bastant ofensiu com a persona, ciutadà i contribuent.
Han estat 20 anys dient-nos on havíem de posar les coses. I ara venen tres palurdes que, parlant per boca dels profetes del bonisme mediambiental, ens diuen a la cara que no, que ho fem malament. Que ho hem estat fent malament durant els darrers 20 anys, que no hem entès res, i que estem reciclant malament per sobre de les nostres possibilitats.
Jo ho he intentat. Fins ara em prenia la molèstia de, fins i tot, rentar la llauna de tonyina per eliminar-ne restes orgàniques. Però això és la gota que omple el got. Com al final de l’article d’en Monzó, crec que optaré per la rima que no surt a l’anunci però el 90% de la població: per molt que siguis metal·lic, de plàstic o un envàs, a la bossa grossa i a prendre pel sac te’n vas!
