And now, bring me that horizon…

Quan ja fa algun temps vaig descobrir Kiva, es va obrir una petita porta a que tothom pogués participar en el desenvolupament econòmic de certes parts del món mitjançant micro crèdits. Els revolucionaris de saló ja podien ser-ho realment. Sense moure’s de casa.

Però ara arriba, Armchair Revolutionary. Directament des de la cadira de casa, o de l’Starbucks més proper en cas de ser nord-americà, ara es pot modelar el futur, revolució a revolució.

Com funciona

El model és molt semblant al de Kiva i els micro crèdits, però afegeix petites accions que el nou revolucionari ha de fer, com si fos un joc.
Realitzar aquestes accions et dona punts. Un cop en tens 5, passes al nivell 1. Després vas fent més punts, i vas pujant de nivell. A més nivell, més coses pots fer i reps petits premis simbòlics.
La part econòmica, per que recordem que això va de finançar projectes, consisteix amb una economia virtual anomenada kredz, on 1 kredz equival a 33 cèntims de dòlar.

El primer projecte que he vist, The end of darkness, pretén crear una xarxa de franquícies de serveis solars, començant per India i saltant després a Africa, per tal de proporcionar energia solar a aquestes zones, mitjançant franquícies operades per comerciants locals. El projecte el porten Citi Group, Grameen Foundation (la del premi Nobel) i SELCO India

Primer s’han de llegir quatre coses bàsiques del projecte: què és, qui ho fa, que la primera fase és per a 4 franquiciats que comencin a treballar i, després de 12 mesos, el pla pilot es revisa i es crea la nova empresa. Després s’ha d’omplir un qüestionari de 8 preguntes, a un punt per pregunta encertada.
La segona tasca consisteix en, tenint ja un concepte del projecte, fer una foto que l’ilustri i pujar-la. La tercera part s’acompleix comprant 3 kredz, que s’envien a la zona (Bangalore) per a finançar als primers 4 franquiciats locals.

Conclusions

Si ens hem de creure que Kiva o Grameen Bank fan el que diuen amb els diners que s’envien, es suposa que també ens hauríem de creure aquest nou spin-off, i més si la pròpia Grameen hi apareix. Oi?

El procés és fàcil, ja que les tasques que has de fer es realitzen en menys de 5 minuts, a menys que et vulguis complicar la vida fent la foto. I que ja comencem a parlar de nano-crèdits en mòduls de 0.33 c., fa la cosa més planera i assequible.

De moment és una beta, així que s’haurà de veure com i cap a on evolucionen aquestes petites revolucions de saló.

Una de les series a las que li tinc més estima és la dedicada a la tecnologia per al/des del tercer món.

Gairebé tres anys del darrer post de la serie, avui torna a l’actualitat amb una nova mostra del que es pot fer amb materials que, en principi, son de rebuig i amb els que aquí no faríem res més que llençar-los: Fab Fi.

Alguns membres del laboratori de Bits i Àtoms del MIT han passat per Jalalabad, a l’Afganistan, i es van dedicar a ensenyar als residents com convertir un munt de ‘deixalles’ en reflectors per a crear una xarxa WiFi de 25 nodes. La zona gaudeix d’una connexió estable a Internet i els habitants de la ciutat ja s’afanyen a ampliar la xarxa amb nous nodes i reflectors.

Comparat amb el projecte finançat pel Banc Mundial, en marxa des de 2004 i que tot just ha aconseguit el primer enllaç, i com diu Emeka Okafor, it’s a kick ass.

Per a qui no conegui o no sàpiga què és, el fabbing és el concepte de producció personal i automàtica a baix cost d’objectes tridimensionals, incloent circuits i peces prefabricades.

Amb tres injectors, plàstic, conductor i aïllant, ja podriem imprimir un circuit electrònic, i en un futur, aquestes impressores seran auto-replicants. Només caldrà enviar un arxiu amb els mapes i una sola impressora que funcioni per a que tota una comunitat extensa pugui començar a construïr objectes amb els mapes i modelats 3D que podran trobar a la xarxa.

Un dels grans esculls amb que es podria trobar, especialment en països sub-desenvolupats o regions que no disposin d’electricitat, seria la font d’energía.
Gràcies a nous materials que s’estan investigant, d’aquí poquet podrem anar amb sprais amb que “pintar” un panell solar en quasi qualsevol superficie, i encara millor, podrem afegir un nou injector a la nostra impressora 3D que ens permeti imprimir els nostres propis panells solars.

Un pas més cap a la societat del fabbing, que si abans ens alliberava de la societat consumista, ara potser també ens alliberarà de la dependència energètica.

Qui sap què més pot venir…

Com que ja feia bastant de la darrera publicació de la sèrie “Tecnologia per al tercer món”, i a més avui s’ha descobert la veritable natura de les intencions de Darth Negroponte, reprenc la sèrie però li canvio el nom. A partir d’ara ja no parlare de tecnologia PER al tercer món, si no de tecnologia DES DEL tercer món.

I per a estrenar la nova denominació, res més bonic que un altre projecte que demostra que l’OLPC no és res més que una joguina freakie per a occidentalets freakies disfressats de voluntaris-cooperants, allò que abans s’anomenava missioners.

Avui tenim… Nova netPC! Un “no-PC” ideat i fabricat a Chennai (India).

Es tracta d’un altre client lleuger que penja de servidors que suporten qualsevol sistema operatiu en xarxa, Windows, Solaris o GNU/Linux, que és on es guarden les dades.

Aquest client ultra-lleuger disposa d’un conector VGA, un conector Ethernet, entrada de micro i sortida d’altaveus i quatre ports USB que permeten conectar-hi pen-drives i càmeres digitals.

El conectes a la tele o a algún monitor i ja funciona. I per si fos poc, el consum màxim no passa de 8,5w.

I ara el millor de tot, el preu! 100$ Sin trampa ni cartón!!

Ah, i per a que no sorgeixin suspicàcies, l’empresa que els fabrica, juntament amb els seus altres dos projectes, Nova netTV i Nova netLCD, admet directament (i no com altres) el seu objectiu principal: fer diners.

Fa mesos i mesos que em va donar per comentar Ndiyo!, un ordinador-client ultra-thin que es conectava a un servidor via xarxa, i al que li conectes monitor, teclat i ratolí (gràcies al particular october surprise l’article de Ndiyo s’ha extraviat).

Doncs bé, tornant ahir a casa un cop després de sopar vam descobrir un ordinador de mida semblant, però que, en comptes d’un dumb terminal, és realment un ordinador de veritat.

Al contrari que el sistema Ndiyo, els ordinadors lleugers de Yellow Sheep River disposen de disc dur de 40GB, 512MB de RAM, quatre ports USB, un port ethernet i tarja de sò. Hi conectes una tarja Wi-Fi, teclat, un ratolí i un monitor i a correr…amb distribució pròpia de GNU/Linux: Thinix. I per a rematar la feina, s’ha desenvolupat en una de les zones més pobres de la Xina.

Aquesta petita meravella costa… $146! Si comptem que l’ OLPC costa actualment $140 (no es preveu arribar als $100 fins al 2008), i que estèticament podria ser molt bonic (ejem…) però que està bastant retallat en quant a capacitat, podriem hauriem de començar a pensar si és que els ordinadors del MIT serveixen per alguna cosa, a part de treure molta pasta a qui no la té i a canvi de ben poca cosa.

Si una cosa permet Internet, és viatjar en menys de dos segons d’ Amèrica del Sud fins a Àfrica. I de tornada a l’Àfrica, descobreixo Tech4Africa 07.

I què és? Doncs per a fer-se una idea, direm que és una cosa semblant de Pop!Tech o TED:

We’re convinced that there should be web and technology growth in Southern Africa, so we’re really interested in getting together a bunch of leading, internationally respected speakers and thinkers from the industry to discuss what’s happening and what’s possible.

Some of the things we’d like you to get out of the conference:

• Hear international speakers and authors presenting in your own back yard.
• Discuss what the global web and technology opportunities are over the next 5 years
• Understand what technologies are making the biggest impact
• Thrash out how the web can positively play a role in the development of (Southern) Africa
• Create a fun, informative event where you can meet and interact with other people like you

Ara bé, acabarà Tech4Africa com qualsevol trobada de vanguardistes tecnològics amb un percentatge important d’ulleres de pasta que assenteixen amb interès les explicacions d’Al Gore?

O pel contrari, servirà per a començar a fer coses realment interessants?

Com diu el Governador Willie Stark a “Todos los hombres del rey”, El tiempo pone a todos en su sitio.

Avui no parlaré d’aparells frikis, si no d’educació. SchoolNet Africa és una de les primeres organitzacions totalment africanes que treballa per tot el continent intentant millorar l’accés a l’educació de qualitat mitjançant les noves tecnologies.

La xarxa de la SNA abarca 31 països, des de Senegal fins Madagascar i del Marroc fins a Sud Africa, on té la seva seu.

Un parell de les seves iniciatives són la xarxa de professors africans i el programa pilot De les pistoles cap als ordinadors, destinat a crear un programa educacional per a nens soldat d’Angola, Rwanda i Liberia. També han elaborat un estudi comparatiu sobre programari lliure/privatiu en context africà extens i detallat.

Tot i que la data del copyright de la pàgina marca 2003, sembla que les seves últimes activitats van ser a la segona cimera mondial de la societat de la informació, el passat novembre a Tunis.

Durant mesos, hem sentit a parlar del (ara ex-)movimiento FON, però les notícies rarament sortien de la peninsula. Just després de l’anunci de Varsavsky que FON deixava de ser un “moviment revolucionari” i que anuncia les inversions de Google i Skype, FON ha esdevingut omnipresent. Se’n parla a tot arreu, i és el més normal.

El que em va copsar va ser trobar-me a FON a llocs com Timbucktu Chronicles o My heart’s in Accra, on en Zuckerman (que per cert acabo de veure que és membre del staff de FON) explica perquè compartir la conexió és una tecnologia cool per a Africa.

Tot i que el concepte principal és que FON és poc més que posar un router WIFI al costat de la finestra i cobrar/pagar per fer-ho, anirem igualment a l’Africa. Posar un router FON al costat de la finestra a qualsevol casa de qualsevol ciutat de, per exemple, Zimbabwe is really cool, però quins són els problemes que hi veig per tal que sigui really useful?

Doncs primer de tot, que per a accedir a internet, obligues als usuaris de Zimbabwe a unir-se a FON o a pagar com a usuàris alienígenes. En segón lloc, i com molt bé diu Ethan, el preu d’una conexió de banda ampla a l’Àfrica no és barata, també comenta que universitats senceres funcionen amb conexions de qualitat inferior a qualsevol ADSL casolana com les que qualsevol de nosaltres tenim a casa. Llavors què fem? Altre cop els occidentals afincats a Zimbabwe, que reben pasta gansa del seu propi país, són els únics que podran donar-se d’alta a FON i oferir la seva conexió a la gent que, altre cop, bé haurà d’apuntar-se a FON com a Linus o pagar com alienígena. I quin preu tindrà aquesta conexió alienígena a Zimbabwe? La podran pagar els usuàris que ja s’hagin gastat $100 en un portàtil?

El problema és que no hi ha conexió de banda ampla disponible a Africa. I FON no la portarà. El que farà FON a l’africa és seguir amb la tònica actual, on els blancs rics regalen coses als negres pobres, però no els ensenyen com fer-les, hipotecant-los de per vida.

És per això que jo confio més en una mescla entre Starsight i Wireless Networking in the Developing World. Confio més en donar eines que productes fets.

Doncs al final si que hi ha post setmanal! Gràcies a l’hipertext, que juntament amb el ColaCao i les mantes nòrdiques és un dels millors invents de la humanitat, he descobert Sunflower.

El “girasol” és un concentrador solar que han fet la gent de Energy Innovations i que pot tenir bastants números per a prendre el relleu dels panells solars. Funciona amb 25 miralls orientables que desvien en tot moment la llum del sol cap a un mini-panell solar i uns ventiladors ajuden que la temperatura de les cèl.lules que transformen la llum solar en electricitat no passi dels 30º. Pot arribar a generar 200W a plè rendiment (un panell solar podria arribar fins als 120), és suficientment petit com perquè dues persones puguin instalar-lo al terrat de casa (no com una xemeneia solar de 46000m2) i podria costar uns $450, bastant més barat que els panells solars ‘convencionals’.

De moment, i al ser una ‘startup’, només disposen de prototips de proves. A Afromusing, on he descobert el ‘girasol’, donen unes idees d’utilitat per a Àfrica, i a Wired en parlaven al juliol.

El que aquí potser ens sembla el més normal i evident del món, a d’ altres llocs pot ser una gran innovació. Avui veurem StarSight, un projecte consistent en dotar d’enllumenat i cobertura Wi-Fi als carrers: fanals Wi-Fi.

Aquest projecte, amb seu al regne unit i que ja s’està provant al Camerún, consisteix en un kit compost d’una bombeta, un panell solar, sub-sistema de bateries i un controlador (de càrrega, de ràdio, CPU i anti robatoris).

Oi que fa riure i sembla estúpid? Potser serà perquè aquí estem acostumats a veure semàfors, fanals i panells d’autopista amb un petit panell solar al damunt, però el fet és que ningú hi havia pensat abans.

Aquesta idea, a part de solucionar el tema de l’enllumenat públic als carrers dels països en desenvolupament (amb el conseqüent descens de la criminalitat), també soluciona el tema de la dependència de l’electricitat per a aquest enllumenat, les emissions de CO2 i de pas serveix per a donar una extensa cobertura Wi-Fi als pobles i ciutats on es posi en pràctica.

Encara hi ha algú que se’n rigui dels fanals Wi-Fi?

(Trobat a World Changing)