And now, bring me that horizon…

Després d’una setmana de vacances forçoses, torna la sèrie Tecnologia per al tercer món, però avui no amb un projecte 100% tecnològic, si no amb un projecte que en promou l’ús i l’innovació.

Rural Innovations Network és, com el seu nom indica, una xarxa d’innovacions per al món rural, concretament de l’Índia. Amb base a Chennai, a la costa sud-est del país, es dedica a ‘moure’ productes creats ‘des de’ i ‘per a’ zones rurals. Per exemple, algú decideix millorar o dissenyar un nou element per a l’agricultura com una pistola de rec o una mena de fumigador i la xarxa l’ajuda en el desenvolupament, estudis de mercat, distribució, etc. D’aquesta manera, l’invent pot arribar a molta més població i es crea un mercat local tant de fabricació com de distribució com de desenvolupament.

No és un projecte hi-tech ni cool. Una pistola fumigadora de plàtans pot no ser un gadget fashion per a nosaltres, però a un agricultor de Kerala li pot estalviar bastants diners en pesticides, a part de no haver d’exposar ni el cos ni els pulmons mentre fumiga indiscriminadament els seus plataners…

Seguint amb la sèrie Tecnologia per al tercer món, que amb aquest ja porta quatre capítols, avui deixaré la història i tornaré, espero, al present.

Avui comentaré Inveneo, un projecte que combina VoIP, Wimax, components barats, reducció de consum i programari lliure.

Inveneo es va fundar l’Agost de 2004 a California i ha aplicat les seves solucions a Nova Orleans i a Uganda.

Una de les coses que ha desenvolupat Inveneo és una xarxa de comunicacions que funciona amb energia solar i ‘tracció animal’, es a dir, pedalant:

I per si algú pretén aixafar la guitarra dient allò de “I de què serveix tenir una mena d’Intranet si no hi ha sortida a l’exterior?”, doncs un hub central conecta tots els poblets a Internet mitjançant la xarxa telefònica més propera, situada a uns 67kms.

Una altra de les solucions que presenta Inveneo és l’Oficina remota per a ONG, que inclou IP-PBX, accés a Internet via Dial-Up, DSL o WiFi, i programari lliure: Debian GNU/Linux, Asterisk IP-PBX, Samba, MySQL, Apache i PHP.

Els fans de les “technical specifications” podran trobar una secció amb les especificacions i documentació sobre com es comunica i com s’alimenta el seu sistema, maquinari que funcioni amb menys de 10 watts i descarregues de programari, fins i tot tenen distribució GNU/Linux pròpia…

Avui dimarts continúa la sèrie Tecnologia per al tercer món. Tenia pensat parlar d’un projecte semblant al arxiconegut ordinador de 100$ del MIT, però mentre anava llegint, m’he emportat una bona sorpresa. Avui parlaré en passat.

India. Un dels països amb més contrastos. Des de Boliwood i l’emergent indústria lligada a les noves tecnologies fins a les vidues que vaguen pels carrers de Kashi esperant la mort. Un país on una quarta part de la població (uns 200 milions de persones) viuen per sota del llindar de pobresa.

És en aquest país on es va crear un dels avantpassats de l’ordinador de 100 dòlars. El Simputer(TM).

El projecte Simputer neix l’any 1998 dins el seminari internacional “Bangalore IT.com” sobre tecnologies de la informació a països en vies de desenvolupament.

L’artefacte en sí és un ordinador amb l’aspecte d’una PDA. Té una pantalla tàctil de 320×240, amb el corresponent llàpis, 32 MB de RAM, admet tarjes Smart Card, un connector USB i un RJ-11, , funciona amb tres píles AAA i sota GNU/Linux. El preu: 9000 Rúpies (uns $200 al canvi actual). Però encara n’hi ha més. És un projecte de maquinari lliure!

Hom pot descarregar les especificacions tècniques i posar-se a fabricar Simputers, però hi ha una llicència: qui vulgui construïr aquests ordinadors en un país en desenvolupament ha de pagar 25.000 dòlars. Si es vol fer en un “western country”, 250.000.

A la pàgina de Simputer només apareix una empresa que el fabriqui: Amida. L’últim model es de l’Octubre passat i és capaç de navegar per la www i d’enviar i rebre correu electrònic. Una altra empresa, Encore Software, comercialitza una altra versió de Simputer als Estats Units.

Si voleu saber més sobre l’artefacte, podeu llegir la seva entrada a la Wikipedia, un article a Wired, un a BBC news, etc…

Malauradament, del projecte original en queda ben poc. Només es van aconseguir vendre 4000 unitats de les 50000 previstes, i la majoria han anat a parar a llocs bastant diferents a les zones rurals de l’India, a més d’haver quedat com una ‘simple’ PDA amb GNU/Linux dissenyada a l’ India. És un presagi del que pot passar amb el projecte del MIT o amb Ndiyo?

Si dissabte comentava el descobriment de Kiva, avui, amb aquest post comentant un altre projecte, s’obre la sèrie “Tecnología per al tercer món” i em marco l’objectiu de trobar i comentar cada dimarts un projecte destinat al desevolupament tecnològic de l’anomenat tercer món.

L’últim descobriment, altre cop a partir del blog recentment descobert de n’Alvaro Ramírez (Ojo al Texto), és Ndiyo!, que en Swahili vol dir “sí”. Aquest projecte segueix amb la tendència d’adoptar paraules provinents d’idiomes nadius de parts del planeta poc desenvolupades o de comunitats indígenes, com ara Ubuntu (“humanitat per als demés”) o Koha (“regal” en Maorí).

Però anem a veure què és Ndiyo!. De tots és conegut el projecte de Negroponte de l’ordinador portàtil per menys de 100 dòlars. Ndiyo fa un passet més.

Ndiyo! is a project set up to foster an approach to networked computing that is simple, affordable, open, less environmentally damaging and less dependent on intensive technical support than current networking technology.

Avui per avui, les xarxes d’ordinadors estan formades per un servidor i diversos ordinadors complets com a clients. Això significa que, en una xarxa de 5 clients i un servidor, s’han d’adquirir 6 ordinadors complerts (CPU+Monitor). Amb Ndiyo caldrien un servidor, que funciona amb una Ubuntu, i 5 mini-clients (amb els corresponents monitors, teclats i ratolins). Els “ultra-thin client” són unes caixetes de 12x8x2 cms que contenen un xip amb el driver Nivo, un conector Ethernet a 100Mbps, conectors per a teclat, ratolí i monitor i un conector per a endollar l’aparell a la corrent elèctrica (en futures versions volen implementar una mena de “power on ethernet”).

Els clients ultra-prims costen ara per ara menys de 100 Lliures (serien uns $177) que resulten bastant més barats que una CPU i es guanya moltíssim en escalabilitat: només cal fer canvis al servidor (i no es pot donar el cas que s’espatlli el disc dur de qualsevol client i s’hagi de canviar)

Com veieu, és una cosa bastant diferent del “un usuàri, un ordinador”. De moment tenen tres aplicacions pràctiques per al projecte: cibercafès, classes d’escola i petits negocis, i una presentació en PDF bastant ilustrativa.

Quan algú proposa fer coses útils per al tercer món, a tothom se li acut el mateix. Donacions, apadrinar nens i poca cosa més. En canvi, quan a algú se li acut algún altre mètode que inclogui tecnología com els telèfons mòbils o els ordinadors sempre surt algú que opina que hi ha altres coses millors per a fer.

Tot endinsant-me en el primer mapa de la blogosfera Xilena, navegant navegant he arribat a Xile, he fet unes voltes i he acabat a Uganda. I es que els camins de l’hipertext són inescrutables.

A partir del blog de Leonardo Maldonado he descobert Kiva. Aquest projecte és com una mena de xarxa p2p en la qual, en comptes de saquejar a l’altre peer, l’ajudes. A l’altra banda del cable hi ha persones que intenten tirar endavant un negoci a una zona rural de Uganda. Com ho fan? Amb microcrèdits via PayPal.

L’usuàri presta una petita quantitat de diners per a un negoci que necessita finançament i del que en pot seguir l’evolució. Amb el temps es va rebent la devolució del microcrèdit (sense interessos) que bé pots recuperar o reinvertir en un altre negoci.

Perquè després diguin que portar tecnología al tercer món només serveix per a vendre el que a nosaltres ja no ens serveix o que la globalització és el diable.