And now, bring me that horizon…

Acabo de llegir a Nacion Red que Carmen Romero ha signat la Declaració en contra de l’ ACTA.

Sens dubte és una molt bona notícia!

L’ Acord Comercial de Lluita Contra la Falsificació és la nova tendència del comerç internacional. Es tracta de negociar bilateralment amb aquells països que tenen una política cultural i una legislació, respecte dels drets d’autor, drets de còpia i accés tant a continguts com a Internet, desfavorable per als seus promotors: l’industria de l’espectacle i entreteniment dels Estats Units.

Per exemple, els Estats Units d’ Amèrica poden establir un procés negociador secret i evitant les mirades de qualsevol òrgan civil i de control de qualsevol país, supeditant la producció de productes físics i intel·lectuals d’aquest país als interessos hollywoodencs. Això es tradueix en que si el país en qüestió no es plega a les exigències de les majors, els Estats Units d’ Amèrica faran ús de tota la força comercial per collar l’industria del país rebel.

Si aquesta formula la traslladem al continent Africà, el resultat que obtenim és encara molt més boig. En un post recent, Emeka Okafor, comenta la situació africana exposada per Thabo Mbeki.

El continent oblidat

és un productor primari de recursos, físics i intel·lectuals, així com és consumidor dels productes acabats, tot i que aporta ben poc al valor que s’afegeix durant el procés. La major part d’aquesta producció primària es fa sota contractes americans i europeus. D’aquesta forma, l’agenda intel·lectual africana es marca fora del continent. Els productes finals es tornen a enviar a Àfrica, amb un valor multiplicat, per a la venda i consum dels seus productors originals, persones governs i institucions.

Heus aquí com funciona realment ACTA. Si es supediten els interessos locals a les grans megacorps foranies, la producció local no farà més que baixar i baixar fins a convertir-se en un mirall de la situació africana, un continent enormement ric que es veu forçat a vendre barats els seus recursos i a comprar-ne els productes derivats a preus exorbitants.

Si es vol protegir la producció cultural, als seus autors i creadors i als ciutadans que compren i consumeixen aquests productes, el primer pas és tancar la porta a aberracions com ACTA, la Ley de Economía Sostenible i tots els seus derivats.

Igual que hace un par de días mandé un mensaje a Raimon Obiols, acabo de mandar el siguiente mensaje a la euro-diputada Carmen Romero, ya que aparece en la lista de euro-diputados que aún no han firmado la Declaración Escrita 12/2010 en contra del ACTA. Si alguien quiere usarla como carta-tipo, puede hacerlo tranquilamente.

A / A Carmen Romero López
Parlamento Europeo
Bruselas

Apreciada señora,

Hace un par de años seguramente recibió un escrito pidiendo su atención
en tanto en el debate parlamentario del Paquete Telecom y las llamadas
“enmiendas torpedo “, que finalmente no fueron aprobadas por el
Parlamento. Le felicito otra vez antes de reclamar una pequeña fracción
de su valioso tiempo.

Estas semanas se está llevando a cabo otro intento de saltarse el
Parlamento Europeo. Esta vez con la negociación del tratado ACTA,
Acuerdo Comercial de Lucha Contra la Falsificación por sus siglas en
español.

Bajo este muy buen disfraz, se esconde un tratado promocionado por los
Estados Unidos, cuya política comercial incluye la necesidad del
‘secreto durante su negociación’ [1]. Esto se traduce en presiones por
debajo de la mesa para cambiar leyes de derechos de copia, derechos de
autor y la política cultural de países soberanos, bajo el dictado de las
necesidades de la industria del ocio estadounidense [2].

Este tratado que presuntamente evitará las pérdidas de estas grandes
mega-corporaciones [3], [4], no es más que otro atentado contra la
soberanía personal de los ciudadanos, esta vez de la UE.
Al igual que en el caso del Paquete Telecom y las ‘enmiendas torpedo ‘,
el tratado ACTA ‘prevé’ sanciones para aquellos ciudadanos que, según
criterios definidos por la industria del entretenimiento, realicen
actividades ‘sospechosas’ de ser delito contra la ‘propiedad
intelectual’. Una de estas actividades delictivas que el ACTA explicita
es el hecho de comprar un libro o una canción en formato electrónico y
copiarlo a cualquiera de nuestros aparatos para poder disfrutarlos.
Y lo ha entendido bien: yo compro un e-book, lo bajo en mi ordenador y
mediante un ‘candado digital’, sólo lo podré leer en este ordenador. El
hecho de que intente copiarlo a un lector de libros electrónicos, a mi
teléfono, o si me compro otro ordenador nuevo y hago una copia de
seguridad, estaré cometiendo un ‘delito contra la propiedad intelectual’
según ACTA.

Hasta donde tengo conocimiento, cuando se compra un libro en papel se
puede leer allí donde nos plazca, y si cambiamos de mueble, estantería
o, incluso de casa, no estamos incurriendo en ningún tipo de actividad
fraudulenta. No veo por qué con un libro electrónico tiene que ser
diferente.

Es por ello que le pido que firme la Declaración en contra del ACTA,
como ya han hecho muchos eurodiputados del Grupo Socialista Europeo.
Hable con ellos y coméntelo. El texto de la declaración se encuentra en

http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//NONSGML+WDECL+P7-DCL-2010-0012+0+DOC+PDF+V0//ES&language=ES

Le agradezco, una vez más, su tiempo, y quedo a su disposición para
cualquier duda que pueda surgir.

Atentamente,

Arnau Fuentes Esteller

[1] http://arfues.net/2010/06/29/la-ultima-moda-en-comercio-internacional-acta/
[2] http://arfues.net/2010/05/03/acta-lespectacle-de-lindustria/
[3] http://arfues.net/2010/06/01/digital-restriction-management-o-como-subir-precios-por-la-cara/
[4] http://arfues.net/2010/05/15/el-coste-de-atrapar-a-un-ladron/

El món està ple de paranoics. Gràcies a ells, vivim en una era de sospita permanent del veí, del company de seient al tren i inclús de la nostra pròpia família (que de fet resulta bastant assenyat en segons quins casos).

Viure amb un paranoic porta uns resultats terribles, ja que en el 99% dels casos acabes pensant com ells. L’1% restant acaba lliure, passant primer pel tràmit de suicidar-se.
Per això veiem portades com la de The Economist, per no parlar dels seus ‘articles’ informant, sense cap ànim d’infondre terror i pànic entre els seus lectors com bé mostra l’imatge gràfica, sobre les possibilitats d’Internet com a nou front de guerra.

Si, ja hem parlat de ciberguerres, netwar, els hackers xinesos, el Great Firewall of China/UK/US/Iran i un munt de teories basades en fets reals. Però aquesta edició de The Economist no va per aquí.

Qui llegeixi els feeds de Wired, concretament la secció Danger Room, segurament tingui coneixement de l’existència de Michael McConnel, un senyor que va ser el cap dels serveis d’ intel·ligència dels Estats Units durant les administracions Bush. En aquelles èpoques, McConnel es va dedicar a inflar el cap a George Walker “Texas Ranger” Bush sobre els perills de la ciberguerra i la necessitat de filtrar absolutament tot el tràfic de la xarxa per tal de prevenir un 9/11 cibernètic.

Després ha continuat la seva diatriba apocalíptica, esventant per tot arreu la seva paranoia de merda sobre la ciberguerra i els perills que hi ha que el (concepte) terrorisme acabi amb l’ Internet lliure i oberta que coneixem.

Seguint els enllaços dels articles de Wired podreu conèixer una mica més a aquest personatge paranoic. Però com he dit abans, no es tracta de netwars, swarmings, greatfirewallings i cocksucking. McConnell no és un bon samarità que vol fer del Planeta Terra un lloc millor per als fills dels nostres besnets. Nor!
McConnell és simplement una persona que està fent servir la paranoia en contra de les persones per aconseguir contractes milionaris per a les seves empreses. És un més dels que dona ales a d’altres paranoics que escriuen articles als diaris per a promocionar la por contra l’enemic invisible.
I com més articles escrits per fonts reconegudes, més veus demanaran que s’aprovin mesures per a evitar aquests Judicis Finals orquestrats.
Més veus clamaran per tal de renunciar a la llibertat per aconseguir una totalment falsa seguretat. Per a que es segueixi disparant contra diabètics patint hipoglucèmies. Per a que segueixin sorgint més paranoics parlant de nadons terroristes, de terrorisme de l’espai exterior, de ministeris de la veritat i vigilància de dissidents…
Per que es redactin i s’aprovin legislacions com les DMCA (US i CA), la Digital Economy Bill, la Ley de Economía Sostenible, tractats maliciosos com l’ ACTA… els camins de la guerra contra el terror la llibertat son insondables…

Quan s’aplica la paranoia, es genera por. I la por és mala consellera. No permet prendre decisions encertades.
S’ha de tenir ben present que existeixen llenguatges de programació social, i estar previnguts per tal d’evitar que ens programin… per tal d’evitar que ens utilitzin.

Tot seguit us enganxo la carta que acabo d’enviar a l’euro-diputat Raimon Obiols parlant sobre l’ACTA i la necessitat que en prengui consideració i signi la Declaració escrita en contra d’aquest tractat.

A/A Raimon Obiols i Germà
Parlament Europeu
Brussel·les

Apreciat senyor,

Fa un parell d’anys li vaig enviar un escrit demanant la seva atenció en tant al debat parlamentari del Paquet Telecom i les anomenades “esmenes torpede”, que finalment no van ser aprovades pel Parlament. El felicito altre cop abans de reclamar una petita fracció del seu valuós temps.

Aquestes setmanes s’està duent a terme un altre intent de bypass. Aquest cop amb la negociació del tractat ACTA, Acord Comercial de Lluita Contra la Falsificació per les sigles en català.

Sota aquesta molt bona disfressa, s’amaga un tractat promocionat pels Estats Units d’ Amèrica que, en la seva política comercial, inclou la necessitat del ‘secret durant la seva negociació’ [1]. Això es tradueix en pressions per sota la taula per tal de canviar lleis de drets de còpia, drets d’autor i la política cultural de països sobirans, sota el dictat de les necessitats de l’indústria de l’oci nord-americana [2].

Aquest tractat que presumptament evitarà les pèrdues d’aquestes grans mega-corporacions [3], [4], no és res més que un altre atemptat contra la sobirania personal dels ciutadans, aquest cop de la UE.
Igual que en el cas del Paquet Telecom i les ‘esmenes torpede’, ACTA ‘preveu’ sancions per a aquells ciutadans que, segons criteris definits per l’industria de l’entreteniment, realitzin activitats ‘sospitoses’ de ser delicte contra la ‘propietat intelectual’. Una d’aquestes activitats delictives que l’ ACTA explicita és el fet de comprar un llibre o una cançó en format electrònic i copiar-lo a qualsevol dels nostres aparells per a poder disfrutar-ne.
I ho ha entès bé: jo compro un e-book, el baixo al meu ordinador i mitjançant un ‘candau digital’, només el podré llegir en aquest ordinador. El fet que intenti copiar-lo a un lector de llibres electrònics, al meu telèfon, o si em compro un altre ordinador i en faig una còpia de seguretat, estaré cometent un ‘delicte contra la propietat intelectual’ segons ACTA.

Fins on tinc coneixement, quan es compra un llibre en paper es pot llegir allà on ens plagui, i si canviem de moble, estanteria o, fins i tot de casa, no estem incorrent en cap mena d’activitat fraudulenta. No veig per què amb un llibre electrònic ha de ser diferent.

És per això que li demano que signi la Declaració en contra de l’ACTA, com ja han fet molts eurodiputats del Grup Socialista Europeu.
Parli amb ells i comenti-ho. El text de la declaració es troba a http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//NONSGML+WDECL+P7-DCL-2010-0012+0+DOC+PDF+V0//ES&language=ES

Li agraeixo, un cop més, el seu temps, i quedo a la seva disposició per a qualsevol dubte que pugui sorgir.

Atentament,

Arnau Fuentes

[1] http://arfues.net/2010/06/29/la-ultima-moda-en-comercio-internacional-acta/
[2] http://arfues.net/2010/05/03/acta-lespectacle-de-lindustria/
[3] http://arfues.net/2010/06/01/digital-restriction-management-o-como-subir-precios-por-la-cara/
[4] http://arfues.net/2010/05/15/el-coste-de-atrapar-a-un-ladron/

La passada revetlla del dia 23 vaig enviar un correu electrònic per a donar el meu suport i la meva signatura a una declaració que reflexa la realitat del tractat ACTA (traducció a l’espanyol): una amenaça tant per als creadors de contingut com poden ser escriptors, musics, il·lustradors, etc… com a les persones de carrer que llegim els seus llibres, escoltem la seva música, anem als seus concerts i a les seves exposicions. Per no parlar de les implicacions legals i conceptuals que comporta forçar el canvi de lleis de tercers països sota coacció i amenaça.

Una petita cerca només ha donat com a resultat, de moment, 10 signatures provinents d’Espanya: EXGAE, Asociación de Internautas, Free Knowledge Institute (Barcelona i Madrid), l’ Oriol Junqueras, un parell de professors i tres particulars, entre els quals em trobo jo mateix.

Las modas van y vienen. Alguien piensa en algo y a otro alguien le gusta y se lo pone. La cosa va avanzando y, finalmente, lo que era tendencia pasa a ser comercial, mainstream, de masas o el sinónimo que toque.
Quien piense que la tendencia brota espontáneamente de la nada se equivoca. Todo está calculado.

En moda textil, esto puede afectar más o menos, según el grado de tolerancia a grandes cantidades de gente en según que espacio público. Si lo que ves no te gusta, o bien no sales de casa o miras hacia otro lado.
Pero cuando hablamos de política, la cosa va por otros derroteros, ya que por mucho que elijas mirar hacia otro lado o cerrar los ojos, tarde o temprano deberás mirar hacia delante, o abrirlos. Y entonces puede ser demasiado tarde.

La tendencia de algunos países pretendidamente soberanos, por no hablar de la Unión Europea, a adoptar legislaciones foráneas hace tiempo que pasó a ser mainstream. Lo curioso de estas legislaciones foráneas es que, casi siempre, priman más los intereses del país exportador de la ley, pasando por encima de los ciudadanos de país que adopta dicha legislación.

Lo llevamos viendo desde 2001 con la falsa seguridad en los aeropuertos (y lo hemos visto tantas veces que ya no se qué enlace poner…) y lo estamos viendo últimamente con las leyes anti-piratería dentro de la Unión Europea como la Hadopi en Francia, la Digital Economy Bill en el Reino Unido o la Ley de Economía Sostenible en España.
Estas tres leyes tienen el común denominador de venir aplicando la Directiva Europea, norma legislativa máxima dentro de la Unión, que deben aplicar sus estados miembros obligatoriamente.
A su vez, esta Directiva es casi un calco de la DMCA, o Digital Millennium Copyright Act, y no es precisamente la canción del estribillo “It’s fun to stay at the DMCA“.

El último caso lo tenemos, precisamente ahora, encima de la mesa de la Comisión Europea: el Anti-Counterfeiting Trade Agreement, funestamente conocido como ACTA.

Si aún existe alguien que piense que el presidente Obama fue elegido para solucionar los problemas del mundo, debería revisar sus notas.
A Obama le eligieron los estadounidenses para solucionar los problemas de los Estados Unidos. Period. Que significa “Punto y final”. Y los tratados que está intentando imponer por todo el mundo, y digo intentando porque hay lugares que no han aceptado y han optado por legislar ellos mismos, solamente van a proteger los intereses de los estadounidenses.

Perdón… ¿Dije “intereses de los estadounidenses”? Corrijo: los intereses de la industria del ocio estadounidense. Y es que según el Plan Estratégico de Aplicación de la Propiedad Intelectual presentado por Victoria Espinel, Coordinadora de Aplicación de la Propiedad Intelectual, las grandes empresas de entretenimiento, conocidas como las majors de Hollywood, podrán nominar aquellos países que, según ellas y sus criterios, deberían cambiar su legislación, creando de esta manera una lista especial de países sometidos a todo tipo de presiones y abusos comerciales hasta que reformen sus leyes de copyright.

Y lo van a hacer a hurtadillas, en secreto, con nocturnidad (o veranidad), alevosía y mucha, mucha mala idea. Tan mala idea como que la propiedad intelectual es un “tema de seguridad nacional” para los estadounidenses.
Y todo lo que sea un “problema de seguridad nacional” recibe tratamiento a) prioritario y b) secreto. Y por eso mismo, en el Plan Estratégico viene

incluida la consideración de la necesidad de confidencialidad en las negociaciones comerciales internacionales para facilitar el proceso de negociación.

Quizá, solo quizá, sea por esto que las negociaciones entre los EEUU y los países de la lista negra son unilaterales y secretas, como por ejemplo las que está realizando actualmente la Comisión Europea, que si se conoce por algo es por su falta de transparencia y el uso malabarístico que hace del Parlamento Europeo y otras instituciones.
De éste modo, absolutamente nadie sabe qué se está negociando, qué está en juego y, llegada la hora de la votación, tampoco tiene la más mínima idea de qué está votando, como cuando se pasó la directiva de patentes de software en una reunión de ministros de agricultura.

¿Es lícito, y por qué no preguntarse si democrático, que un grupo de empresas privadas, a más de 12.000 km de distancia y esgrimiendo amenazas de sanciones comerciales, sea el que dicte las leyes de un país presuntamente soberano?
¿Sabrán estar, al menos por una vez, nuestros representantes a la altura?

(Vía BoingBoing)

Aquestes setmanes s’ha estat negociant, de forma semi-secreta, l’ Acord Comercial Anti-Falsificació (ACTA) a Nova Zelanda.

Hi ha uns quants resums de la versió provisional de l’acord, filtrada el passat 21 d’abril, però personalment, i de moment, em quedo amb l’ anàlisi preliminar de la Electronic Frontier Foundation i un resum una mica més breu a Gigaom.

Bàsicament: les negociacions seguiran el més que ve a Suïssa; tots els països signants hauran de reformar les seves legislacions per tal d’homogeneïtzar aquest atemptat; i finalment, tot segueix negociant-se a porta tancada, en debats privats i sense consulta als principals afectats per aquestes noves lleis: els ciutadans.

Tot això ja passa de pudor a podrit. Les industries de l’espectacle estan manegant als governs escollits per eleccions mitjançant elements que funcionen de forma totalment arbitrària, com la Comissió Europea.

Mentre aquí el PSOE va llençant la Ley de Economía Sostenible, al Regne Unit els laboristes/progressistes aproven la Digital Economy Act.
Ambdues lleis estatals venen donades per la corresponent directiva de la Unió Europea, que al mateix temps és una còpia de la Digital Millennium Copyright Act aprovada a finals dels anys 90 als Estats Units. I actualment, el Parlament Europeu debat la Comissió Europea fa lobby per aconseguir la signatura de l’ACTA.
Països d’arreu han aplicat clons de la Patriot Act, aprovada als Estats Units l’octubre del 2001, i acceptat a ulls clucs les restriccions imposades per aquest país en materia de -ejem-seguretat-ejem- aèria.

Em pregunto, vist que els EEUU són més referència que mai gràcies a l’efecte Obama, fins a quin punt seria descabellat pensar que el camp de batalla s’hauria de tornar a portar a Amèrica. No per que l’amic Obama ens hagi de salvar, si no perquè l’actitud i les possibilitats d’acció allà són infinitament superiors que aquí a Europa.
Allà poden parlar directament amb el seu congressista i/o representant, que es preocupa per la seva zona d’influència i els seus habitants.