And now, bring me that horizon…

Acabo de veure un anunci del 30 minuts d’avui diumenge: Els nous amos d’Àfrica.

Si fa poc parlàvem sobre per què cal globalitzar Àfrica, m’agradarà molt veure aquest documental.
Mentre uns es continuen gronxant en la nostàlgia i d’altres canvien de tema ràpidament quan senten la paraula “globalització”, la Xina ja fa anys que està fent-se amb l’economia del continent.

Potser quan alguns pensin que era una bona idea, sigui massa tard…

Las revueltas de éstas semanas en el norte de África están empezando a destapar uno de los más grandes problemas del continente entero: los cleptócratas que andan saqueando el continente desde que los países europeos terminaron la des-colonización:

El cambio a la democracia que puede llegar en los países norte-africanos no está mal (hasta que no lo vea…). Es bastante mejor que una cleptocracia dictatorial a manos de un fulano y sus amigotes, que llevan sentados puño en alto en la misma silla desde los años 80.

Pero para que los acontecimientos de estos días y semanas tengan realmente una repercusión a largo plazo y cuajen, paralelamente hay que parar de mandar ‘ayuda humanitaria’ y destrozar su economía. Hay que abrir mercados para que puedan empezar y continuar con sus negocios. Es necesario que licenciados en informática no tengan que poner un chiringuito ilegal de venta de fruta en un mercado para vivir, y terminen prendiendose fuego.

Es el tema de mi artículo Tormentas de polvo que llegan de África, que publica hoy Generación.net en su Editorial.

Todo un honor

L’ Acord Comercial de Lluita Contra la Falsificació és la nova tendència del comerç internacional. Es tracta de negociar bilateralment amb aquells països que tenen una política cultural i una legislació, respecte dels drets d’autor, drets de còpia i accés tant a continguts com a Internet, desfavorable per als seus promotors: l’industria de l’espectacle i entreteniment dels Estats Units.

Per exemple, els Estats Units d’ Amèrica poden establir un procés negociador secret i evitant les mirades de qualsevol òrgan civil i de control de qualsevol país, supeditant la producció de productes físics i intel·lectuals d’aquest país als interessos hollywoodencs. Això es tradueix en que si el país en qüestió no es plega a les exigències de les majors, els Estats Units d’ Amèrica faran ús de tota la força comercial per collar l’industria del país rebel.

Si aquesta formula la traslladem al continent Africà, el resultat que obtenim és encara molt més boig. En un post recent, Emeka Okafor, comenta la situació africana exposada per Thabo Mbeki.

El continent oblidat

és un productor primari de recursos, físics i intel·lectuals, així com és consumidor dels productes acabats, tot i que aporta ben poc al valor que s’afegeix durant el procés. La major part d’aquesta producció primària es fa sota contractes americans i europeus. D’aquesta forma, l’agenda intel·lectual africana es marca fora del continent. Els productes finals es tornen a enviar a Àfrica, amb un valor multiplicat, per a la venda i consum dels seus productors originals, persones governs i institucions.

Heus aquí com funciona realment ACTA. Si es supediten els interessos locals a les grans megacorps foranies, la producció local no farà més que baixar i baixar fins a convertir-se en un mirall de la situació africana, un continent enormement ric que es veu forçat a vendre barats els seus recursos i a comprar-ne els productes derivats a preus exorbitants.

Si es vol protegir la producció cultural, als seus autors i creadors i als ciutadans que compren i consumeixen aquests productes, el primer pas és tancar la porta a aberracions com ACTA, la Ley de Economía Sostenible i tots els seus derivats.

Via les ja clàssiques Timbuktu Chronicles descobreixo !syou. Una marca de sabatilles esportives.

La diferència? Doncs que a part de l’us de cotó orgànic i de materials reciclats per a fer les sabatilles, hi ha un bon disseny molt treballat que fuig totalment de les típiques sandàlies solidàries de fireta.

El projecte té base original a Amsterdam però el disseny és compartit. Un aspecte que també estava present a Örlandooo Things: el disseny original el fa l’iniciador, però durant el procés de producció també es donen aquestes eines per tal que al futur, a part de cosir, es puguin fer bons dissenys que, al final, és el que ven.

Hace unos días hablaba de la FabFi, y me vino a la mente una idea que tuve cuando aún vivíamos en Esplugues. Escribir un librito, o al menos un relato, de ciencia ficción donde el escenario principal fuera un edificio enorme, ruinoso y habitado por descastados 1.0 situado justo en el medio de una ciudad supercool, dónde la supramodernidad es la norma.

Después de la FabFi, la idea evolucionó y se trasladó a un presente-ficción situado en Africa, dónde los que dominan el arte del fabbing y el reciclaje de materiales son los únicos que sobreviven en un mundo con escasez de fuentes de energía. Un fabhacker viaja por el continente olvidado ‘exportando’ información y tecnología.

Poco después, la cosa evolucionó hasta situarse en el siglo XVIII y convertirse en el viaje de un joven hacker wood-and-iron-punk europeo en su búsqueda de la persona que dicen ha domesticado los rayos.

Finalmente empecé a re-escribir la Historia de Espanya…

Y ayer descubrí, gracias a Bruce Sterling, que el cyberpunk africano empieza a levantar el vuelo.

Creo que se me acumula la faena

Welcome to Africa.

Doncs al final si que hi ha post setmanal! Gràcies a l’hipertext, que juntament amb el ColaCao i les mantes nòrdiques és un dels millors invents de la humanitat, he descobert Sunflower.

El “girasol” és un concentrador solar que han fet la gent de Energy Innovations i que pot tenir bastants números per a prendre el relleu dels panells solars. Funciona amb 25 miralls orientables que desvien en tot moment la llum del sol cap a un mini-panell solar i uns ventiladors ajuden que la temperatura de les cèl.lules que transformen la llum solar en electricitat no passi dels 30º. Pot arribar a generar 200W a plè rendiment (un panell solar podria arribar fins als 120), és suficientment petit com perquè dues persones puguin instalar-lo al terrat de casa (no com una xemeneia solar de 46000m2) i podria costar uns $450, bastant més barat que els panells solars ‘convencionals’.

De moment, i al ser una ‘startup’, només disposen de prototips de proves. A Afromusing, on he descobert el ‘girasol’, donen unes idees d’utilitat per a Àfrica, i a Wired en parlaven al juliol.

Una de les raons per les quals els xinesos desembarquen amb facilitat al continent africà, és perquè no fan preguntes ni posen trabes. Àfrica necessita mercats i la Xina necessita ajut per a la seva expansió.

Els xinesos també han arribat a Zimbabwe. Les forces aeries s’entrenen amb avions xinesos, els autobusos són xinesos i fins hi tot hi ha rumors que els canons d’aigua que es fan servir per a dissoldre les manifestacions són també fetes a la xina.

La política de Mugabe, “Look east”, va forta. Fins i tot hi ha plans per a portar el mandarí a les universitats. Deia el ministre d’educació que

“The compelling need to bring our two peoples together could be strengthened by introducing studies e.g. teaching of Chinese as a foreign language as well as learning Chinese history. Our universities have an important role in this regard.”

El problema que hi ha amb els productes xinesos és que no duren gaire. Hi ha queixes amb els autobusos, que sembla que es trenquen cada dos per tres, i amb d’altres coses que no arriben a la qualitat que hom esperava. I com és normal, la gent comença a cansar-se. De moment ja han creat un terme per a referir-se a aquesta mena de productes de baixa o nul.la qualitat: zhing-zhong. L’altre problema és que aquest terme s’aplica a tot allò que tingui a veure amb els xinesos, ja siguin productes o persones, fins i tot quan aquestes persones no són xineses, pero s’hi assemblen. La comunitat japonesa ja ha emès alguna que altra queixa.

Un altre dels països on els xinesos han aterrat amb força és el Sudan. Les petrolieres occidentals s’han anat retirant del país, a vegades per pressions dels propis accionistes en temes sobre drets humans, o a vegades pels propis govers, com el dels Estats Units, que imposava sancions econòmiques al Sudan per les seves conexions amb grups armats de caire islamista. Amb el terreny lliure, la Xina, segón consumidor mondial de petroli, construeix al Sudan la primera refineria fora del seu territori, d’on extreu el 12% del petroli que necessita.

Però també al Sudan hi ha “danys colaterals”:

“Investment is good. It will develop our land, but the most important thing is how we are treated. In the end, the Chinese must go home. This is not their country. Then this will all be ours.”

Durant la guerra freda eren típiques les frases amb rimes convidant als habitants de les zones controlades per governs comunistes, a provar les excel.lències de l’estil de vida occidental. 17 anys després de la caiguda del mur de Berlin i de la posterior desmembració de la URSS, alguns països giren la mirada cap a l’est. Cap al comunisme globalitzat de la Xina.

Fa temps que la Xina té els ulls posats a Àfrica. El comerç puja i puja i inclús es parla de la creació d’àrees de lliure comerç sino-africanes. De fet, la Xina és el tercer país inversor amb 700 empreses i uns 30 bilions de dòlars l’any.

A Sierra Leone s’estan construint hotels de luxe totalment “made in China”. Des dels materials de construcció fins als símbols dels lavabos. Els edificis de l’exèrcit, del govern, el parlament o l’estadi esportiu, també els han construït (o remodelat) els xinesos.

“Africa is a very good environment for investment, especially at the moment. Europe and the USA are too competitive. But it’s not yet very competitive in Africa, and there are certain business opportunities for Chinese businessmen to embark on. That’s why we entrepreneurs have come to Sierra Leone, to Africa.”

Mentre Europa i els Estats Units “perden el temps” en protocols sostenibles i d’altres xorrades,

“They just come and do it. We don’t start to hold meetings about environmental impact assessment, human rights, bad governance and good governance. I’m not saying that’s right, I’m just saying Chinese investment is succeeding because they don’t set high benchmarks. “

És realment aquest “lliure mercat” o aquest tipus de comerç el que demanen els africans? Si més no, aquesta concepció és curiosa i perillosa. Africa necessita poder entrar dins algún mercat global i occident li nega el dret amb les subvencions i la PAC, els aranzels i les sancions als governs dictatorials. La Xina mostra la seva “cara amable” oferint inversions multimilionàries sense preguntar. Que han de fer els dictadors si no mirar cap a l’est?

Els xinesos també han arribat a Zimbabwe. Les forces aeries s’entrenen amb avions xinesos, els autobusos són xinesos i fins hi tot hi ha rumors que els canons d’aigua que es fan servir per a dissoldre les manifestacions són també fetes a la xina.

La política de Mugabe, “Look east”, va forta. Fins i tot hi ha plans per a portar el mandarí a les universitats. Deia el ministre d’educació que

“The compelling need to bring our two peoples together could be strengthened by introducing studies e.g. teaching of Chinese as a foreign language as well as learning Chinese history. Our universities have an important role in this regard.”

El problema que hi ha amb els productes xinesos és que no duren gaire. Hi ha queixes amb els autobusos, que sembla que es trenquen cada dos per tres, i amb d’altres coses que no arriben a la qualitat que hom esperava. I com és normal, la gent comença a cansar-se. De moment ja han creat un terme per a referir-se a aquesta mena de productes de baixa o nul.la qualitat: zhing-zhong. L’altre problema és que aquest terme s’aplica a tot allò que tingui a veure amb els xinesos, ja siguin productes o persones, fins i tot quan aquestes persones no són xineses, pero s’hi assemblen. La comunitat japonesa ja ha emès alguna que altra queixa.

El que aquí potser ens sembla el més normal i evident del món, a d’ altres llocs pot ser una gran innovació. Avui veurem StarSight, un projecte consistent en dotar d’enllumenat i cobertura Wi-Fi als carrers: fanals Wi-Fi.

Aquest projecte, amb seu al regne unit i que ja s’està provant al Camerún, consisteix en un kit compost d’una bombeta, un panell solar, sub-sistema de bateries i un controlador (de càrrega, de ràdio, CPU i anti robatoris).

Oi que fa riure i sembla estúpid? Potser serà perquè aquí estem acostumats a veure semàfors, fanals i panells d’autopista amb un petit panell solar al damunt, però el fet és que ningú hi havia pensat abans.

Aquesta idea, a part de solucionar el tema de l’enllumenat públic als carrers dels països en desenvolupament (amb el conseqüent descens de la criminalitat), també soluciona el tema de la dependència de l’electricitat per a aquest enllumenat, les emissions de CO2 i de pas serveix per a donar una extensa cobertura Wi-Fi als pobles i ciutats on es posi en pràctica.

Encara hi ha algú que se’n rigui dels fanals Wi-Fi?

(Trobat a World Changing)

Dimecres passat, xerrant amb n’Enrique i en Pere, va sorgir el tema del subdesenvolupement del continent africà, que curiosament és l’únic que no ha participat en la globalizació.

Els propis habitants del continent reclamen participar-hi. El que passa es que des de la colonització, sel’s ha ensenyat a pidolar. Les campanyes d’ajut enviant roba o menjar, en comptes de solventar els problemes, els ha agreujat inundant el mercat amb menjar i roba barats i enfonsant la economia local.

Hem de deixar de tractar a aquest continent com el germà petit i indefens al que cal cuidar i treure-li les castanyes del foc…per després llençar-lo a les brases. Són prou grans i poden valdre’s per ells mateixos.

Si volem que la fam, i de rebot els dictadors desapareguin, parem d’enviar ‘ajuda humanitària’ i obrim els mercats per a que puguin començar els seus propis negocis. O es que tenim por d’alguna cosa?