And now, bring me that horizon…

Como estamos ya en Semana Santa (Hosanna! Hosanna!), recupero un artículo que escribí allá por Julio de 2010.

El pasado julio, Pere comentaba sobre la responsabilidad de los ayuntamientos en la política estatal, sobretodo en los casos de prohibiciones del burqa.

Quiero alentar desde ya mismo a todos los ayuntamientos a que sean valientes y empiecen a prohibir los burqa, y que se haga lo más rápido posible. Si, si. Lo que oyen. No es que me haya convertido en prohibicionista. Soy tanto o más libertario que ayer y solamente defiendo la Dignidad Humana®. Y precisamente por eso quiero que se prohiban todos los tipos de burqa, tanto los femeninos como los masculinos. Ah, ¿que no sabían que existen burqa para hombres? ¡Pues si que los hay si! Pero están tan integrados que ya pasan desapercibidos, a pesar de ser terriblemente populares. Supongo que es debido a una extraña herencia cultural.

Se trata de los famosos cucuruchos nazarenos que cada primavera salen a la calle a imponer manifestar sus creencias religiosas. Y a diferencia de las mujeres veladas, a estos señores les bendicen, les lanzan alabanzas, ¡e incluso les cantan!

Que pasa, ¿que los hombres no tienen dignidad? ¡Ya está bien de ablación cerebral desde pequeñitos! Los Niños (por favor, ¡Pensad en los Niños!®) no tienen ninguna culpa de las creencias religiosas adoctrinatorias de sus padres y deberían tener derecho a decidir qué religión quieren profesar.
¿Y qué decir de la seguridad? ¿Quien me asegura que bajo estos ropajes, cadenas de oro y guantes de terciopelo no se esconde un asesino o un terrorista?
Y eso por no hablar del hecho de miles de personas encapuchadas, caminando con antorchas encendidas y en formación casi militar por la calle… a mi me recuerda todo a tiempos muy oscuros…

Como muy bien dicen los defensores de la prohibición en nombre de la libertad, ha llegado el momento de prohibir en todos los sitios estas vestimentas repugnantes, insalubres, socialmente segregatorias, facilitadoras del terror y criminalmente útiles, en todos los lugares públicos.

He llagado la hora de defender la dignidad de todas estas personas atrapadas bajo quilos y quilos de tejido discriminatorio. Es el momento de desnudarnos de ropajes esclavizadores. Es hora que todos mostremos nuestra cara cuando caminemos por las calles del país, llevando antorchas encendidas, carritos de la compra o armas automáticas.
Ha llegado el momento de vernos las caras… todos…

Ayer en el coche escuché un pedazo de noticia. Rimbombante. Con slogan atractivo. Un notición, vamos. Que a partir del año que viene ‘llegará a Europa’ el Cargador Universal.
Pero mientras unos dicen ‘el año que viene’, otros dicen ‘en 2011‘.

La cosa es que en la noticia hablaron de la Comisión Europea, de los 14 fabricantes de telefonía móvil, de un gran acuerdo, de pruebas, prototipos y consensos.

Entonces me acordé de mi LG, adquirido en junio de 2010, que viene con un aparejo extraño. Se trata de un cable con conexión usb en un lado, y micro-usb en el otro. Exactamente como el de la foto. El extremo de conexión normal se conecta a un pequeño transformador que, a su vez, se conecta a un enchufe, o bien puede conectarse directamente al ordenador, pudiendo entonces copiar y mover ficheros entre el teléfono y el ordenador. Genial, ¿no os parece?

En ambos casos, al conectar el cable, el teléfono empieza a cargar la batería, automáticamente, sin necesidad de nada más y por el mismo precio y sin ninguna suscripción mensual, siendo así un cable de datos y de carga eléctrica.

NOTA: Los accesorios necesarios para conectar a un enchufe diferente de los españoles se venden a parte en su tienda de telefonía móvil más cercana.

Cuando me enteré que el LG GW620 venía con la versión 1.5 de Android y que ni LG ni Orange tienen prevista una actualización ni si quiera a 1.6, me sentí humillado. Un mierdecilla de Amish Digital con una versión pobre y desfasada.

Pero ahora, veo que soy un privilegiado, pues tengo en mi poder uno de los primeros prototipos del Cargador Universal®, ese que la Comisión Europea® y Los 14 Grandes Fabricantes® están estudiando comercializar, y por el cual se han gastado tropecientos megallones de euros en investigaciones de compatibilidad y seguridad de la tecnología de cableado USB.

Como dijo el representante de la Comisión:

El desarrollo de normas técnicas para garantizar la compatibilidad y la seguridad de los nuevos cargadores universales va por buen camino

Me quedo mucho más tranquilo…

Y ahora, señores/as de la Comisión Europea y de los 14 Grandes Fabricantes, les recomiendo un vídeo, por si todo este tinglado de El Cargador Universal® en USB se les queda corto:

¡¡Voy a vender mogollón!!

Hoy por la mañana me comentaron una cosa que me hizo reír demasiado, por irreal. Acabo de leerlo por mi mismo. Al principio pensé que los de El Mundo Today habían vuelto a colar una de sus noticias en la prensa real. Pues no.

La presunta última acción de gobierno de la Generalitat de Catalunya ha sido un decreto para incluir el Pà amb Tomàquet i fuet en los desayunos de restaurantes y hoteles de cuatro o más estrellas. Y digo presunta porque no quiero creer que esto sea real.

Las fotos que te sacan cuando pasas por el porno-matón de los aeropuertos se quedan, teóricamente, en manos de los responsables.

Como los viajeros no tienen acceso a las mismas, no tienen forma de saber si la foto salió bien o no. Por eso ha salido a la luz Rate my backscatter (algo como Puntúa mi radiografía), donde los viajeros pueden subir sus fotos, tal y como ellos creen que han quedado.

Visto en BoingBoing

Ja fa temps que vaig explicar per què procuro no llegir la premsa espanyola. Tampoc la que s’edita a Catalunya. I ahir ho recordava.

Serà per això que no m’he assabentat de l’assuntu Tremosa fins que en Martí i en Pere ho han comentat al Twitter.

Tot i que no fa just 24 hores el gran líder catalunyista tranquil·litzava les masses assegurant una campanya electoral tranquil.la, els nans ja comencen a créixer… o no…
El que més m’extranya és que hagi estat Ramón Tremosa i no Felip Puig qui hagi obert el Barril de Merda de Pandora.

Mentre escric no puc evitar pensar quan i com començaran a sorgir les rèpliques per part dels respectius candidats, caps de premsa, portaveus, comissaris polítics, et cetera: Iceta, Mayor Zaragoza (ai no!), Rivera, Herrera, Puigcercós, Ridao i companyia.

Després, quan els índex de participació tornin a baixar i centenars de persones celebrin els resultats del diumenge 28 de Novembre cremant i destruint mobiliari urbà a Canaletes i/o la Cibeles, tota aquesta corrua tornaran a entonar el mea culpa, a parlar de la desafecció i cacarejar sobre les possibles raons i i les improbables solucions.

Potser és hora de mirar cap a una altra banda, però em temo que al final, tota aquesta tropa que, just un any després que es destapessin els dos escàndols més espectaculars de corrupció política dels darrers lustres i que, no ho oblidem, ha esquitxat a absolutament tot l’espectre polític (tot i que ja sabem que l’amnèsia impera en aquestes latituds), es dedica a comparar-se mútuament amb episodis trists i lamentables de l’ història del país aconseguiran que una enorme quantitat de gent es decideixi per un dels aspectes que ara tant critiquen de l’antic règim. Aconseguiran que els ciutadans facin com ell i no es fiquin en política ni en vulguin saber res.

Flac favor a la Democràcia. Això amb ell no passava.

Aquests dies podem apreciar i disfrutar de l’Esport i de la seva vessant més socialitzadora, constructora de ponts i mestissatges. On queden aquelles divergències, aquelles bronques i batalles campals entre seguidors de diferents equips ara? Tots junts sota una mateixa bandera i donant suport a uns mateixos colors. Guapo eh?
És el que té la globalització, que n’hi ha que acaben amb el cap com un timbal i ja no saben ni on estan ni d’on son, ni d’on venen i molt menys cap a on van.

Globalització i hipocresia, amics! Les dues armes que han permès al nacionalisme i al monoteisme florir arreu del món.

Per altra banda, alguns éssers desgraciats han nascut amb la capacitat de valorar críticament les coses, i fins i tot n’hi ha que neixen amb una arma encara més perillosa: la memòria.

La memòria i la capacitat de valoració crítica fan que aquests pobres esguerrats es plantegin dubtes existencials, com per exemple:

• Si el cristianisme ecumènic predica l’amor universal, com és que el seu deu, uno y trino al mateix temps, és aquell en el nom del qual s’ha matat més gent durant l’història de la humanitat?
• Per què un dia N tothom està mirant un partit de futbol i cridant com si fossin porcs essent escorxats i al dia N+2 es canvien de samarreta, literalment, per a defensar el seu dret a ser una nació diferent?

Els que es fan aquestes preguntes tenen molta mala sort, han d’aguantar les neures de tothom i molt sovint acaben amb la cara inflada a hòsties, repartides per tots els bàndols, junts o per separat.

Als que els agrada el bàsquet, el beisbol o directament passen de tonteries, els inflen a pals els seguidors de la selecció nacional de torn durant competicions internacionals, o els mateixos seguidors (amb diferent samarreta) si es tracta de partits de lliga.
Politeistes i pagans han d’aguantar manifestacions d’encaputxats adoradors de l’autolisis amb torxes a la via publica, muetzins esquizofrènics esgargamellant-se sis cops al dia o aglomeracions de lemmings amb barba, ulleres i vestits completament de negre. En el pitjor dels casos, els atonyinen físicament des de qualsevol dels bàndols monoteístics, ja siguin teistes, ateus o agnòstics.

Als que veuen els llençols de colors com eines útils, sobretot en cas de tenir fred a la nit, o per a reivindicar la República Romana de Bob Esponja, segurament els afusellin sense consell de guerra, ni judici i sense demanar permís a ningú.

No sé com s’ho munten, però ser conseqüent amb un mateix i les idees que un diu que té, dona més punts per acabar a l’hospital que per a obtenir el reconeixement dels altres.

Ahir, en Pere parlava sobre el paper dels Ajuntaments en la política estatal, sobretot en el cas de les prohibicions del burqa.

Jo vull encoratjar des d’ara mateix a tots els ajuntaments a que siguin valents i comencin a prohibir el burqa i que ho facin el més aviat possible. Si si, el que llegiu. I no és que de cop m’hagi tornat prohibicionista. Sóc tant o més llibertari que ahir i només defenso la dignitat humana. I per això vull prohibeixin tots els tipus de burqa, tant els femenins com els masculins. Ah, que no sabieu que també hi ha burques masculins? Doncs si que n’hi ha si! Passa que els tenim tant ‘nostrats’ que passen desapercebuts, però son molt populars, suposo que per alguna mena d’herència cultural un tant estranya.

Es tracta dels famosos cucurutxos nazarenos que cada primavera surten al carrer per a manifestar les seves creences religioses. I a diferència de les dones velades, aquests senyors reben benediccions, alabances i fins i tot els canten!!

Què passa, que els homes no tenen dignitat? Ja n’hi ha prou d’ablació cerebral des de petits! Els nens no tenen culpa de les creences religioses i adoctrinatories dels seus pares i haurien de tenir el dret a decidir quina religió volen professar.
I que dir de la seguretat? Qui m’assegura que sota aquestes robes, cadenes d’or i guants de vellut no s’hi amaga un terrorista?
I no parlem del fet de persones encaputxades amb torxes enceses caminant en formació militar pel mig del carrer… a mi em recorden temps molt obscurs…

Com molt bé diuen els defensors de la prohibició en nom de la llibertat, ha arribat el moment de prohibir a tot arreu aquestes vestimentes repugnants, insalubres, socialment segregatòries, facilitadores del terror i criminalment útils als llocs públics.

Ha arribat el moment de defensar la dignitat de les persones atrapades sota quilos i quilos de teixit discriminatori. És el moment de despullar-los de robes esclavitzadores. És hora que tothom mostri la cara quan camini pels carrers del país, porti torxes enceses, carrets de la compra o armes automàtiques. Ha arribat el moment de veure’ns les cares… tots…

Sigui com sigui, aquests dies hi ha una massa de persones que no para de cridar mentre s’esguerra les vestidures per una mena de maniobra evasiva sorprenent perpetrada per uns senyors molt dolents que ens volen robar fins els calçotets.

Humilment ofereixo la meva explicació. Només cal llegir el tercer i quarts paràgrafs del capítol cinquè de Per què Spain is different.

La cosa es repeteix, si seguim la línia temporal, als episodis de la Guerra de Successió, amb en Cambó i en Macià, les successives declaracions de la República, etc…

Sovint, molts d’aquests senyors i senyores que ara s’esgarrapen les vestidures i criden a reaccionar de forma peculiar, tots esverats per aquesta sorprenent maniobra, treuen una bandereta que diu “No hem d’oblidar la nostra història”. Potser haurien de començar a llegir-la… no sé, per dir quelcom…

A un dels seus darrers articles, Sonia comentava el dilema del presoner, la teoria de jocs i l’equilibri de Nash, desenvolupats per John Nash.

Quan va desenvolupar tota la seva teoria, John Nash era un esquizofrènic sense diagnosticar que treballava a la RAND Corporation. Els primers experiments de la seva teoria de jocs els va fer amb les mateixes secretàries de la Corporació, que en comptes de decidir-se per la traïció, van decidir col.laborar.
A en Nash no li van agradar els resultats obtinguts, que mostraven que els ‘presoners’ estaven més disposats a col.laborar entre ells i passar el menor temps a la presó possible. Així que va dir que les secretaries no eren subjectes aptes per aquella mena d’experiments, perquè no seguien les regles establertes… i va seguir ‘experimentant’, animat per les veus dins el seu cervell, fins que va trobar els resultats que ell volia.

Una de les peculiaritats de l’ esquizofrènia paranoide és, precisament, la paranoia: un procés de pensament totalment distorsionat que es caracteritza per ansietat, por, deliri i creences persecutòries corresponents a complots inexistents.

L’equilibri de Nash no és res més que l’equilibri al que arribarien dos presoners esquizofrènics paranoides que pensessin que tothom va en contra seu i, per tant, escullen la traïció. És l’opció més lògica? Si, si seguim la lògica de pensament d’un paranoic.

La mala sort del cas és que l’ equilibri paranoic de Nash va dominar tot el procés de la Guerra Freda i va crear tota una sèrie de fills que encara duren avui, tant en el camp militar (es va assegurar que el fet que no esclatés una guerra nuclear va ser gràcies a aquest equilibri paranoic), però també al camp civil, especialment a l’economia. El resultat es que, si bases l’existència humana en que tothom va en contra teu i implantes la sospita permanent, sorgeixen coses com el teatre de seguretat, la guerra contra el terror i l’economia del tot s’hi val.

Qualsevol cosa que surti d’una ment esquizofrènica, serà igualment esquizofrènic i per tant no pot ser bo per a ningú.