And now, bring me that horizon…

Ahir a la tarda la Meri m’ha enviat un vídeo del festival de la OTI del 82 on surt un grup de noies dominicanes cantant “El negro no puede” i on la tonada és el refotut waka-waka del que parlava el divendres, la tonadeta de la cançó del mundial de la Shakira.

Resulta que aquesta cançó del 82 tampoc és l’original, si no una altra còpia/remix d’un altre grup, que va fer un remix d’un grup camerunès que va agafar una tonada molt popular a les desfilades militars que parlava de guerrers camerunesos que van participar a la Segona Guerra Mundial.

Torna el problema de “The lion sleeps tonight” de “The Tokens”, una cançó on la tonada provenia d’una antiga cançó anomenada “Mbube” escrita per Solomon Linda al 1939 que va ser adaptada a “Wimoweh” per un grup anomenat The Weavers als 50…

Tornem al de sempre. Què és original? Què no ho és? Què és plagi? La cultura del sampling va d’això, d’agafar una tonada, un soroll, una frase, un text… i remesclar-ho d’una forma diferent fent noves associacions. I implica reconèixer que s’està reciclant, però també cal reconèixer la feina que comporta fer aquestes noves associacions, perquè l’originalitat, que és el mateix que el talent, o es té o no es té. Un DJ pot tenir una tècnica brutal, però si és incapaç de llegir la pista mai serà un bon DJ.

Que els hàbits de lectura a Espanya estan sota mínims no és noticia. Que si la culpa és de la LOGSE, que si la culpa és d’ Internet, o que si la culpa és dels pares que les vesteixen com… ai no, que això és una altra cosa.

Fa uns dies, mentre canviava de programa-de-merda-N a programa-de-merda-N+1, vaig ensopegar aquell impagable programa de periodisme d’investigació presentat per un tal Wyoming, starring as himself, on una de les co-presentadores, concretament la que van fitxar després de sortir a Look at this fucking hipster, passejava per la Feria del Libro de Madrid amb tres sagals per tal de fomentar els seus hàbits lectors.

Però el tema d’avui no és el terrible índex de lectura juvenil, no. NORL! El que realment ens hauria de preocupar, en cas que la nostra fos una societat avançada i democràtica, son els índex de lectura dels adults. I més concretament els de la gent que ostenta càrrecs.

Un exemple clar el tenim en els presidents d’editorials com Hacer Editorial SL, al que vaig enviar una missiva demanant que em tornessin els diners d’un llibre que havia comprat ja que, segons exposa legalment la nota de protecció de copyright, no puc ni tan sols llegir-lo sense convertir-me en delinqüent de la propietat intel·lectual .
La resposta de l’editor, publicada als comentaris de l’entrada, demostra que o bé no va acabar de llegir la carta, o bé no la va comprendre, ja que en comptes de parlar sobre la devolució dels diners em donava el seu permís per a llegir qualsevol llibre de la seva editorial.
Quan li vaig tornar a treure el tema, va decidir marxar de vacances, o passar completament, ja que encara no he rebut resposta.

Però la palma, el palmó i la sortida a hombros per la porta gran (pero l’altra porta gran, la que condueix al barranc…) se l’emporta el Director del Gabinete de la Presidencia del Gobierno D.Jose Enrique Serrano Martínez.
Aquest senyor és el responsable de llegir, i contestar, les cartes que els ciutadans espanyols envien al seu President. I això és el que va fer Eme Navarro quan el President Zapatero va dir que volia acabar amb la pirateria cultural.

A la seva carta, Navarro li dona les gràcies al President per la seva valenta determinació:

También espero que, dentro de las medidas antipiratería, se incluyan actuaciones contra las sociedades de gestión de derechos de autor que recaudan a todos y solo reparten entre sus amiguetes (75% del dinero repartido va a sólo un 1,73% de los socios,). Nos impiden el derecho a voto a más del noventa por ciento de sus socios, hacen desaparecer misteriosamente miles de millones de pesetas del montepío de autores, dejando a los autores jubilados con una vejez incierta e impiden que se celebren conciertos si la sala no ha pasado primero por caja. Ya sé que ha anunciado medidas contra la piratería pero ya puestos un par de medidas antimafia tampoco estarían mal.

Un cop enviada la carta, el senyor Cap de Gabinet li va enviar una altra resposta on es veu clarament que, o bé no va acabar de llegir la carta, o no la va acabar d’entendre, ja que li contesta que el Gobierno Socialista té la determinació de lluitar “contra la vulneración de la propiedad intelectual a través de Internet”, que per a això s’han inclòs varies propostes a la Ley de Economia Sostenible i que enviarà la carta al Ministerio de Cultura.

Aquest senyor, recordem, és el Cap de Gabinet d’un President de Govern que fa 8 dies presidia la Unió Europea. I veient això, dubto que ni tan sols aprovés un comentari de text de segon d’ESO…

Però com he dit al principi, això només ens hauria de preocupar en cas que la nostra fos una societat avançada i democràtica.

Fa temps que, tant els magnats de l’industria culturetal, com els seus tresorers han optat per atacar als consumidors dels seus productes, criminalitzant-nos pel simple fet de voler decidir què, com i quan volem llegir un llibre, escoltar una cançó o veure una peli, anomenant-nos pirates i, fins i tot, enyorant aquells temps als que als pirates se’ls condemnava a morir penjats.

Transportar un arxiu digital d’un dispositiu a un altre no és robar. I menys encara quan has pagat per aquell arxiu. Tècnicament podria arribar a ser infracció de copyright i, com diu Joe Brockmeir al seu article “Infringement is not stealing“, això s’hauria de discutir.

Però aquests personatges ens segueixen anomenant lladres quan son ells mateixos no permeten ni que llegim els seus productes.

“Infringir” notes de copyright no és robar, per molt que s’esforcin en intentar que ens ho creiem. S’ha de dir no a acusacions falses amb usos fraudulents de la llengua.

N’hi ha que a, part de fer d’altres coses, ens agraden els videojocs. La majoria d’aquests productes valen no menys de 50€. Però a vegades pagar 50€ no evita que, si el CD original es perd o es deteriora, o fins i tot en el cas de comprar un ordinador nou, et quedis sense poder emprar un producte per el qual has pagat, i no un preu barat. Hem de donar gràcies als sistemes DRM, els Digital Restriction Management, o Gestió de Restriccions Digitals per les sigles en català per aquest fet.

Tot i això, gràcies a plataformes de descàrrega com Steam, es poden aconseguir diferents jocs per un preu més assequible i que, a més, permeten seguir gaudint del videojoc en qüestió en qualsevol ordinador que ens comprem. L’únic DRM que els usuaris han de patir es instal·lar l’ aplicació de la plataforma, que dona accés a tot allò que hagis comprat. Un cop tenim aquesta aplicació, podrem escollir entre jugar a qualsevol dels videojocs que haguem comprat o, en el cas que sigui un ordinador nou o sense el programa en qüestió, instal·lar-lo.

A Crunch Gear hi ha un article que explica més extensament la plataforma, i les seves avantatges en front de les còpies craquejades, però també d’aquelles comprades en una tenda: How Steam stopped me from pirating games and enjoy the sweet DRM kool-aid.

L’ indústria de l’espectacle hauria d’aprendre d’aquests nous models de negoci de l’era digital.

Gràcies a Rinzewind, veig que When copyright goes bad, el mini-documental sobre els drets d’autor del que parlava fa uns dies està subtitulat en espanyol, així que he substituït el vídeo en versió original per la VOSE.

Si hace pocos días comentaba algunos efectos de la legislación contra la mal llamada piratería, efectos perversos que se basan en el miedo y la coerción para realizar estafas económicas, hoy tenemos otro de ellos.

En Kyrgyzstan, unas personas que incluso se identificaron como representantes de la Asociación en Defensa de los Derechos de Propiedad Intelectual del país, confiscaron absolutamente todos los ordenadores de una pequeña emisora de televisión independiente, dejándola completamente in-operativa dos semanas antes de que el presidente fuera depuesto. La excusa: una presunta investigación sobre uso fraudulento de software propiedad de Microsoft.

Días después de los tumultos y el cambio de gobierno, la emisora recibió todos y cada uno de los equipos confiscados anteriormente.
La empresa norteamericana, obviamente, asegura que no sabe absolutamente nada sobre el tema y que no tiene nada que ver con él.

Visto lo visto, cualquiera puede organizar un pequeño equipo semi-profesional y, amparándose en una legislación que convierte a los ciudadanos en delincuentes, ejercer presiones, chantajes y silenciar a las voces que no interesan.

Visto en Boing Boing

Que el model actual de copyright no funciona està més que dit, repetit, comprovat i assegurat.

Cal apostar per nous models que contemplin la llibertat de fer el que vulguis amb allò que compres, com per exemple llegir-ho, escoltar-ho i veure-ho on tu vulguis, amb l’aparell que tu vulguis i quan tu vulguis.
És el cas de la nova legislació aprovada pel govern de l’India, que parla i permet explícitament d’usos personals i privats, i que només considera que un atac contra un arxiu amb DRM sigui ilegal quan es faci en violació expressa dels drets de l’autor, és a dir, que es podrà ripejar un arxiu DRMitzat per a poder-lo veure al dispositiu que es vulgui, que és l’objectiu final de qualsevol pel·lícula, tema musical o llibre en format electrònic.

No és perfecte, però és un gran pas endavant, per part d’un dels països destinats a tallar el bacallà. Qualsevol altre model està destinat al fracàs, tant el model com el modelador.

(Llegit a Boing Boing)

When copyright goes bad és un mini-documental de 15 minuts realitzat per Ben Cato Clough i Luke Upchurch, on diferents persones, com representants de la EFF o el co-fundador de Public Enemy, expliquen què és el copyright, què és el que està fent i què és el que hauria de deixar de fer.

En aquestes setmanes en que s’estan aprovant diferents lleis com la LSE o la Digital Act i amb Sant Jordi aquí mateix i els editors clamant contra la ‘pirateria literaria‘, el tema està més que d’actualitat.

(Via Boing Boing)