And now, bring me that horizon…

Previously, on Spain…

“Nuestro pensamiento se aplicará cada día a restablecer, por una paz inviolable, la monarquía de España al más alto grado de gloria que haya alcanzado jamás. Aceptamos en favor de nuestro nieto el duque d’Anjou el testamento del difunto rey católico. – Leroy XIV”

A la mort de Carlos II el ejem-hechizado-ejem, el seu segón testament, fet un mes abans, deixava finalment com hereu a Philipp del Bourbon, amb la condició que aquest renunciés al tron francès. En un inici, el fet que fos net del rei francès i no fos primogènit feia difícil que arribés aquest punt. Per altra banda, la seva avia paterna, filla del primer matrimoni de Felip IV amb Isabel de Bourbon i per tant germanastra de Carles II, havia renunciat als drets sobre la trona espanyola per a casar-se amb el rei de França… que per seguir la tradició era el seu cosí germà tant per part de pare com de mare.

En un inici era improbable, però com hem vist, l’endogàmia secular té coses com malalties rares i relativament inofensives, com el palurdisme, i d’altres que provoquen la mort repentina, que és el que li va passar a l’hereuet original, Josep Ferran de Wittelsbach.

Leroy XIV i tots els monarques europeus, excepte l’eperador Leopold, avi del difunt Josep, van acceptar com a vàlid el testament de Carles II, així que Philipp del Bourbon va encaminar-se cap a la península, on es va transformar en Felipe V (PECTLH) i va ser rebut amb honors, festa i xerinola arreu.
Una d’aquestes celebracions es va fer a Figueres, on a part de rebre al nou rei amb il·lusió, amb alegria i amb entusiasme, organitzant-ne unes fastuoses noces amb Maria Lluisa de Saboya, una cosina seva com no podia ser d’altra manera. També va jurar les corts catalano-aragoneses i va acceptar el catalanesch com a llengua co-oficial, junt amb la francesa.

A partir d’ aqui, es van iniciar una sèrie de malentesos culturals que, juntament amb un altre cas flagrant d’outsourcing de responsabilitat, va fer que el país quedés dividit i comencés una nova guerra civil.
Inicialment, els nobles arago-catalaneschs van donar suport al rei Felip IV d’Aragó i Catalunya. Però un malentès referent al dret dels nobles a no treure’s una mena de turbant en presència del rei, privilegi tan antic i llunyà com absurd i inútil, va fer que el rei, que recordem venia de la refinada i complicada cort de Le Roi Soleil, no entengués aquella mania de portar la tovallola al cap tant de temps després de sortir de la banyera. De fet, el que no entenia era com una colla de sagals ja crescudets, que per cert feia temps que no es banyaven, portessin una tovallola al cap.

Però també va ser casualitat que en Felip IV d’Aragó i Catalunya, V d’ Espanya, et cétera, havia menjat ostres per esmorzar, i una d’elles estava en mal estat. Entre discurs i discurs, el rei va dir al seu ajudant, referint-se a les ostres:

“Ça me fait chier.”

Justament ho va dir en el moment en que un noble català acabava el torn, i tothom ho va poder sentir. El sidral que es va muntar va ser considerable i Felip, amb un atac agut de cagarrines, va haver d’abandonar l’edifici cuita-corrents, cosa que encara va embolicar més la troca. Anys després, aquesta anècdota va donar peu a la dita “Anar a Can Felip” per referir-se al fet d’anar a cagar.

Total, que els nobles catalans, tot i que estaven avesats a monarques que no eren capaços d’aguantar-se els pets (com Martí l’Humà), es van sentir ultratjats per un rei que s’havia cagat a sobre en ple Saló de Cent, i van decidir que no els valia la pena i mereixien quelcom més millor. Per tant, van decidir donar el seu suport a l’antic beneficiar del testament, l’ Arxi-Duc Carles d’Austria, de la casa Habsburg (que en austríac vernacle vol dir “morrets de cotó fluix”).
Això va obrir la capsa dels trons, ja que totes les cases reials i petit països que inicialment havien acceptat el testament, com Anglaterra, les Províncies Unides, Dinamarca, Portugal i Saboya, van fer-se enrere, formant una aliança amb els Habsburg i declarant la guerra a Felipe 5 (PECTLH).

Els anglesos, que ja portaven temps preparant-se, van ser els més ràpids i llests, conquerint Gibraltar i Menorca a la península, i quasi bé tota la zona espanyola dels Països Baixos. Mentrestant, l’Arxi-Duc Carles es dedicava a ser rebut amb il·lusió, amb alegria i amb entusiasme a Barcelona, seguit d’una petita ruta turística per la península que va culminar a les portes de Madrid.
Els borbònics rebien per totes bandes i perdien territoris dia si, dia també, tant a la península com arreu d’Europa. Els austriacistes havien transformat Portugal en la seva base des d’on llençaven atacs terrestres amb tropes arribades d’Anglaterra i Holanda, i també des d’on sortien les eficients esquadres navals angleses.
Després de la Holanda Espanyola, va caure Milà i el regne de Nàpols, el de Sicília i Sardenya, que van passar a mans dels Habsburg.

Els anglesos van veure que la dinastia austríaca començava a tenir massa territoris… precisament el que havien volgut impedir que passes amb França i que havia detonat el tema… així que van començar a re-pensar el pacte.
Per altra banda, un exèrcit aliat es va plantar a Almansa, confiant destruir “el que quedava” de l’exèrcit del Bourbon. El que no sabien es que els havien arribat refrescos. I un Bourbon amb refresc, passa millor.
Així que en tan sols dues hores, l’exèrcit aliat es va rendir i va fugir en desbandada, donant peu a la dita popular

Si el fum ve d’Almansa, mariquita l’últim.

A partir d’ aquí, Felip va veure que encara hi havia partit. De fet, entre l’abril i octubre de 1707, l’exèrcit filipista va fer una mena de chorreo, conquerint València, Alcoi, Dénia (i ja posats, tot cremant Xàtiva), Saragossa i arribant a Lleida.

Per altra banda, el germà de Carles, Josep I Emperador del Sacre Imperi Romà, va tenir un mal dia, i va decidir morir-se. L’Imperi va reclamar a Carles com a nou sobirà, cosa que a Carles no li va semblar malament. De totes formes, el país no s’assemblava en res al que li havien dit. Ni noies picants ni cervesa barata ni espectacles piromusicals… així que va decidir iniciar encara una altra tradició nostrada: va dir a la seva dona, Isabel de Brunswick, que anava a comprar tabac, però en veritat va marxar cap a Frankfurt per rebre la corona.

Isabel es va quedar a Barcelona el temps suficient per veure com les tropes borbòniques anaven avançant, fins que un bon dia, comentant amb la dama de companyia com era que en Carles trigava tant, que si havia anat a la plantació a buscar el tabac, va descobrir el percal. També va descobrir les negociacions secretes per les quals els pactes signats feia anys per tal d’ envair Espanya mitjançant Catalunya, en una mena de precedent històric consistent en que Europa arreglava les cagades dels governants espanyols, quedaven en paper mullat i l’imperi Austro-Hongarès i els aliats es retiraven per complet de la península i es reconeixia a Felipe 5 com a rei legítim.
En saber-ho, va tornar a buscar al Virrei i li va dir:

A éstos [los catalanes] se lo dices tu, que a mi me da la risa.

I va marxar amb el penúltim ferry. El virrei, després de fer-se la idea de la cosa, també va desaparèixer.

Finalment, tota Europa donava suport a Felip, però els nobles catalans, obcecats i ferits per l’episodi de les tovalloles, no estaven disposats a deixar passar aquella ultratjant ofensa. Així que, en una tremenda demostració d’ inteligència i capacitat de lideratge, van ordenar defensar Barcelona fins el darrer home i la darrera gota de sang…

Després d’un any de setge, el dia 11 de Setembre de 1714 es va ordenar l’assalt final. El Conseller en Cap, un tal Rafael de Casanova, advocat, estava dormint com un soc. Els dies anteriors havia proposat la rendició de la ciutat, però òbviament no li havien fet cas.

Ben avançada la batalla, en Rafael, que vivia al centre, es va aixecar i, renegant i intentant fer-se sentir per sobre de les canonades, va cridar

“És que no es pot ni dormir tranquil en aquesta ciutat?! Tant de civisme i tanta merrrdaaa!! Voleu fer el favor de callar… guiris dels pebrots!!!!”

I va sortir a la muralla embolicat amb el cobrellit, que algú va confondre amb una bandera. Per sort per ell, un trosset de metralla li va fer una rascada a la cuixa, cosa que l’advocat ràpid de reflexes va aprofitar magistralment.
En una actuació memorable, en un primer moment va escenificar una ferida tremendament greu, cosa que li va garantir poder abandonar el front i tornar a la còmoda rere-guàrdia (és un dir tenint en compte que Barcelona feia un any que vivia sota setge total). Un cop allà, li van curar la ferida, el tio falsifica un certificat de defunció (era advocat), crema els documents i, trobant-se a un company conseller que passava per allà, li va dir que anava a comprar tabac i que tornava de seguida, i que el deixava a càrrec de la situació durant una estoneta de no res.
Finalment, fuig de la ciutat disfressat de frare fins Sant Boi del Llobregat, on va viure amagat fins rebre el perdó reial al 1719, exercint un altre cop sense problemes fins a la seva mort, al 1743.

El final el sabem tots. El Rei Felipe 5 (PECTLH), que seguia sense entendre com havia començat tot, però sempre li entrava una mala hòstia considerable en recordar el dia en que va començar el conflicte, amb les ostres i tot de senyors abillats amb turbants estranys, cridant-li en una llengua un pel estranya, mentre ell només volia marxar corrents al lavabo abans de donar un espectacle indigne per a un rei.
Així que, portant la mà instintivament cap al darrera, va dictar el Decret de Nova Planta, mentre deia per lo bajini:

“Ara si que us cagareu vosaltres, malparits.”

El Rei Felip va crear moltes tradicions que, encara avui, segueixen vigents. En matèria fiscal, es va inventar l’IBI i l’ IRPF. En temes de l’idioma, va treu-re’s de la perruca la Real Academia de la Lengua, i en infraestructures i política, es va inventar el Km.0.

D’aquesta forma, la idea de Carlos II “el que ya no cuela que se cayera de la cama siendo pequeño” d’un imperi ferm i unit va acabar com el que era: una idea completament delirant. Espanya acabava de perdre les possessions europees i seguia accelerant el procés de decadència, embrancant-se en curtes guerres amb Àustria i Gran Bretanya, que començava a apuntar maneres imperials.

Es preparava tot per una nova etapa, la de les ments preclares. Oficialment coneguda com l’ Il·lustració.

Continúa…

Previously, on Spain…

Una nova tàctica infal·lible: “La culpa es de los padres…”

Durant els inicis del segle XVII, Espanya va començar a veure les orelles al llop i, per tant, a dibuixar una estratègia per intentar minitzar les possibles pèrdues: encolomar la culpa als altres.
És així com va sorgir una idea que, avui en dia, encara segueix vigent. Aquesta idea es que la pirateria és la causant de molts dels mals de la nació. El fet que d’un total de 600 flotes d’Indies que Espanya va muntar durant 300 anys, només 2 caiguessin en mans de marines de guerra enemigues (no pas en mans de pirates), no afecta en res al resultat final: la pirateria és dolenta i té la culpa de tot.

Aquesta visió va ser promoguda per l’hereu de Felipe 2.0, el seu fill Felipe 3.0 que, a banda de mantenir els efectes físics de la consanguinitat, va començar a mostrar també els efectes mentals, formant part de les primeres generacions del que, piadosament, es va anomenar “reis que van rebre un cop al cap quan eren petits”.

Amb la pau signada amb França, la guerra amb Anglaterra es va acabar quan Jaume I d’Anglaterra, el tonto més llest de la cristiandat, va succeïr a Isabel. Això va deixar només un front militar a Felipe 3.0: la guerra amb els rebels protestants holandesos. Però tota la superioritat militar espanyola no va servir de res, ja que Espanya, un altre cop, va haver de declarar-se en bancarrota i no va poder ocupar els Països Baixos.
Però no només això, si no que la recuperació econòmica que es suposava que havia de comportar la Pax Hispanica a Europa no es va arribar a produir, ja que Felipe 3, que recordem “va patir un cop al cap quan era petit”, va decidir emular les gestes dels seus avantpassats i tornar a expulsar als moriscos, que precisament eren els únics que no només no aspiraven a convertir-se en funcionaris, si no que treballaven i sufragaven la major part de les despeses.

Sense un maravedí, Felip 3 finalment va decidir passar el marrón al seu fill, Felipe 4.0, que al mateix temps va delegar en el seu confident, el Comte-Duc d’Olivares.
Olivares, que no havia rebut cap cop al cap, podia pensar clarament i va veure que la situació econòmica era insostenible: virreinats a les amèriques que feien i desfeien els seus propis tractes, un Reyno de Castilla desert i sense un ral i una Corona d’Aragó despoblada i sense ningú que treballés, per causa de l’expulsió.

Per això, Olivares va decidir reformar el país: va prohibir l’emigració, va encarregar principalment l’ensenyament i educació dels espanyols als jesuites (tradició que avui es manté ben viva), va augmentar els impostos quan no hi havia amb què pagarlos (tradició igualment mantinguda) i va proposar que tots els regnes peninsulars s’unissin sota una sola bandera… per aportar soldats i diners per mantenir l’hegemonia castellanolleonesa al nord d’ Europa. D’aquesta manera es va iniciar el famós Principio de Solidaridad entre Comunidades, també vigent a dia d’avui.

Però per molt que Olivares no hagués tingut cap accident de petit, l’imbecilitat es propaga molt més ràpidament que la virtut. Efectivament Olivares es va tornar imbècil del tot.

Un bon dia, es va aixecar creuat, va treure el cap per la finestra del seu palau i va cridar

“¡Dios es español y está de nuestra parte!”

Després d’esmorzar va tornar a declarar la guerra a Anglaterra, França i els Països Baixos al mateix temps, cosa que va propiciar diferents atacs d’aquests tres països, i que finalment van conduir a la pèrdua de Portugal, l’independència d’ Holanda i revoltes internes a Aragó, Catalunya i Andalusia, amb invasió militar inclosa. I per acabar-ho d’arreglar, va tornar a declarar la bancarrota. Una mala noche la tiene cualquiera.

Felipe 4, finalment, va decidir acomiadar Olivares i desterrar-lo, assumint ell mateix les regnes del ja desmembrat Imperio Español, i finalment deixant pas al seu fill, Carlos II el gilipo… eeemmm el “Hechizado”.

Carlos II va ser el màxim exponent de la pràctica de l’endogàmia reial. Raquític, malaltís, estèril i idiota perdut, s’el va anomenar “Hechizado” aplicant l’externalització de culpes, que atribuïa a pràctiques de bruixeria el lamentable estat físic i mental del Rei. Més que res, perque allò d’ ”haver rebut un cop al cap” ja no colava enlloc. El nen havia sortit tonto, tal i com ho deixava clar l’enviat del Papa:

El rey es más bien bajo que alto, no mal formado, feo de rostro; tiene el cuello largo, la cara larga y como encorvada hacia arriba; el labio inferior típico de los Austria; ojos no muy grandes, de color azul turquesa y cutis fino y delicado. El cabello es rubio y largo, y lo lleva peinado para atrás, de modo que las orejas quedan al descubierto. No puede enderezar su cuerpo sino cuando camina, a menos de arrimarse a una pared, una mesa u otra cosa. Su cuerpo es tan débil como su mente. De vez en cuando da señales de inteligencia, de memoria y de cierta vivacidad, pero no ahora; por lo común tiene un aspecto lento e indiferente, torpe e indolente, pareciendo estupefacto. Se puede hacer con él lo que se desee, pues carece de voluntad propia.

Imperio: the aftermath

Carlos 2.0 va morir sense descendents directes, deixant un imperi clarament decadent.

Però a Europa, un cop esgotades les guerres religioses, s’ iniciava l’ilustració i l’Era de la Raó. Les idees de Leibniz (difoses per l’usurpador Newton), Pascal o Galileu van obrir-se pas lentament. Va florèixer la Filosofia Natural, precursora del mètode científic… tot i alguns episodis lamentables de vivisecció canina.

Holanda va anihilar el que quedava de la flota Espanyola, i un cop fora de l’àmbit espanyol, va començar el seu propi segle d’or, creant el seu imperi comercial, colonitzant Àfrica (on va inventar el multiculturalisme i l’apartheid al mateix temps), Amèrica del Nord, el Carib, el Brasil, Àsia i Austràlia.
Per la seva banda, França i Anglaterra ja feia temps que es preparaven, i amb les respectives flotes, juntament amb una gestió més acurada dels recursos, van començar la seva pròpia expansió que, anys després, van culminar amb l’Imperi Britànic i l’Imperi Colonial Francès respectivament.

Aquesta millor gestió de recursos es va basar, principalment, en una pràctica que va reportar grans beneficis. En comptes de genociditzar indígenes, els van convertir en mà d’obra barata, creant un dels negocis que més diners ha mogut en tota l’història de la humanitat: la venda d’ esclaus.
Potser per la típica eficiència anglosaxona, o potser perquè algú es va fixar que, al mateix Llibre Únic de les Tres Religions Vertaderes, apareixen diversos casos de grans imperis creats a partir dels recursos humans dels territoris conquerits.
Anglaterra va ser la nació que va saber explotar millor aquest tret, tal i com abans haurien fet grecs, perses i romans entre d’altres.

Durant el periode en que la dinastia Habsburg va dominar la península i mig món, va consolidar-se especialment el sistema que havia començat amb Pelayo, de cacics, senyorets i aconseguidors com els Ducs d’Alba o Lerma, o el Conde-Duque de Olivares. Aquest conceptes van ser sublimats en la figura dels Grandes de España, figura oximorònica precisament creada per CPDEYQDA, però derivada de la figura nobiliària visigòtica que va arribar amb Enrique II, de la dinastía Trastàmara, que va recompensar als nobles que l’havien ajudat amb grans señoríos ed mayorazgos. Els integrants d’aquesta Nova Noblesa es van anomenar ricohombres, però l’Història va fusionar conceptes, creant la figura del Nuevo Rico, com sel’s coneix actualment.

Però no s’havia acabat el show. El deficient cervell del rei encara donava per més i Carlos 2.0 no va poder evitar, fins i tot després de mort, deixar anar un altre cagalló per enmarronar encara més la troca.
Inicialment, i donada la circumstància per la que, gràcies a la política matrimonial dels Àustries espanyols, Carlos estava embruixat i era estèril i no gaire ràpid mentalment, Anglaterra i França van decidir que l’hereu del regne seria Josep Ferràn de Baviera.
La mort en extranyes circumstàncies del petit hereu va fer que els regnes d’Anglaterra i França, el Sacre Imperi i la jove República Holandesa acordessin que l’Arxiduc Carles d’Àustria seria el proper Rei d’Espanya.

Però Carlos, en un atac no es sap si de lucidesa o de feridura, va veure en aquesta maniobra un intent de ‘desmembrar’ el seu Imperio Español, tot i que ja feia temps que estava desmembrat, desfet, saquejat i convertit en un desert. Per això va fer un testament on nomenava hereu de la trona al seu nebot-net Philipp de Borbó i Wittelsbach de Baviera, net de Loui XIV, conegut com Le Roi Soleil, o Leroy per als amics.

Gràcies a aquesta darrera acció de govern, el darrer monarca Habsgurg espanyol va aconseguir trencar la pau a Europa i que França, Anglaterra, Holanda i el que quedava de l’Imperi fundat per Carlemany, a part dels propis regnes que formaven Espanya, tornessin a esbatussar-se entre ells en la Guerra de Successió Espanyola.

Continua…

Previously, on Spain…

Mentre els conqüistadores afermaven llaços afectuosos amb alguns dels habitants indígenes d’Amèrica, no necessàriament humans, les coses al Vell Continent es trovaben en una cruïlla amb dues sortides per a la jove nació anomenada Espanya. A mitjans segle XV, Espanya ho tenia tot a favor per convertir-se en el més gran imperi de tota l’història…

Un tal Reverend Martin Luther, o Martí Luter, va tenir un somni on els auto-proclamats representants del zombi jueu linxat feia més de mil anys deixaven de vendre indulgències per a arreglar esglésies i comprar bisbats…

Va tenir un somni en que els qui predicaven que les indulgències proporcionaven la salvació s’adonaven del seu error…

Va tenir un somni en que els Cristians veritables no queien en aquestes falses esperances…

Va tenir un somni en que els fills de Déu vivien en un món on no serien jutjats pel color de les seves monedes, si no per la naturalesa de les seves creences…

I així fins a 95. Després els va escriure tots en llatí i va clavar el full a la porta d’una església amb l’intenció d’ obrir un debat.

Amb el que no va comptar en Luther va ser amb dues de les més nobles tradicions catòliques: la declaració d’heretgia i l’excomunió.
Però l’Església Catòlica, al mateix temps, no va comptar amb un invent que un altre alemany mig grillat, anomenat Johannes Guttenberg, s’havia tret de la màniga uns cent anys abans: l’imprempta de tipus mòbils.

L’impremta va aconseguir que, primer els 95 somnis luterans i després una traducció de la biblia, s’expandissin ràpidament per tot el continent, disseminant les idees que van comportar la Reforma Luterana i el Protestantisme, i amb ells l’embrió de l’alemany modern parlat actualment. De pas, i com es pot veure clarament, es va inventar l’alta productivitat alemanya.

Carlos I de España, y V de Alemania, creador de la burrocràcia hispana

Coincidí en el temps que Karl, un net de Ferdinando et Isabel, Reis Catholicorum, nascut a Gent (Flandes) i que ja era rei d’ Espanya des de la mort de l’avi Ferran, va ser proclamat també por la gracia de Dios Rey de Romanos Emperador Semper Augusto, prenent el nom de… Carlosprimerodespañayquintodealemania, en endavant CPDEYQDA.

Carles va ser l’iniciador de l’Imperio Español Donde Nunca Se Ponía el Sol (o IEDNSPES), alinieat clarament amb l’Església Papista de Roma en contra de les reformes en matèria religiosa.
En tenir coneixement de les idees herètiques de Luther, va decidir iniciar el que, centúries més tard, es convertiria en La Reserva Espiritual de Europa. L’ emperador Karl va confirmar l’excomunió de tots els luterans amb l’Edicte de Worms, començant a cuinar el sofregit del que pocs anys després serien les Guerres de Religió, que van durar uns cent anys, assolant tot el continent europeu i delmant la seva població en un 30%. Un geni.
Aquesta demostració de capacitat de lideratge, dots de gestió i visió a llarg termini no va ser l’única. El visionari Carles també va començar a recollir els fruits d’una nova invenció que alguns avantpassats seus portaven anys practicant: l’endogàmia.

Curiosament, aquest fet diferencial va seguir els designis del Llibre pel qual els reis havien dirimit les disputes dinàstiques, concretament el capítol on Caïm li obre el cap a Abel amb una mandíbula de burro.
I qui no reconeix un dels trets més propis dels reis espanyols des de llavors, que ha anat passant de generació en generació fins als nostres dies, que els proporciona un deix i pronunciació entranyables?

Amb la mort dels avis, Carles va descobrir que posseïa més terres que ningú. A part d’Espanya, els Virreinats americans i les possessions mediterrànies catalano-aragoneses, llegats pels avis materns, els avis paterns li van deixar gairebé tot Europa, exceptuant algunes parts de França i les illes angleses.
Però França estava inmersa en les seves guerres de religió pròpies mentre que a Anglaterra, Enric VIII es trobava encallat en un bucle de casament, divorci i decapitació amb les seves ex-dones, amb algun episodi esporàdic de rabieta amb el Papat, per allò d’haver creat l’església Anglicana.

De les possessions americanes, els espanyols n’extreien pedres i metalls preciosos. De fet, disposaven de la font màxima de riquesa de l’època, les mines de plata d’ Amèrica, de les quals es van arribar a extreure gairebé 17.000 tones de plata en 160 anys. Però ni tota la plata del món podria evitar l’inevitable.

Carles i els seus hereus, el seu germà Fernando i el seu fill Felipe, van gastar-se la major part dels ingressos en interessos dinàstics i en suport a la causa papista.

No solament els monarques van dilapidar la fortuna que arribava d’Amèrica… quan arribava, ja que quan els virreis no s’apartaven un percentatge de les ‘exportacions’, els naufragis causats per sobrecàrrega minvaven l’arribada de mercaderies.
Però la raó principal per les quals l’Imperi Castellanolleonès no va rentabilitzar les possessions va ser, com no podia ser d’altra forma, la gran capacitat de lideratge i gestió dels responsables.
Des de l’idea de construïr un Gal-lió de Manila que durava només un viatge, i dotat d’una tripulació d’uns 200 mariners, oficials i soldats que morien gairebé tots durant el viatge, passant al genocidi de masses de la població indigena en comptes de convertir-la en mà d’obra barata, els gestors espanyols van fer el que semblava impossible i no s’havia fet mai: tenint la font de gairebé tota la plata per conèixer, i gràcies al fet que les colònies només podien comerciar amb un port espanyol, Espanya va esdevenir el pais més ric d’ Europa… i després va crear uns nivells d’inflació tan grans que la seva economia va quedar pràcticament destruïda, declarant-se en bancarrota en diferents ocasions, molt abans que arribés la famosa crisi de 2008.

Felipe 2.0: el més gran visionari dels reis espanyols

Un dels artífex d’aquesta gestió va ser Felipe, fill de CPDEYQDA. Aplicant la seva peculiar gestió, durant el seu regnat, el preu del grà a la península ibèrica va pujar fins un 50% i les aspiracions vitals de qualsevol mercader eren aconseguir un títol nobiliari de funcionari que li permetés deixar de treballar i viure de rendes, tradició que s’ha reprès no fa gaires anys.

I mentre a tota Europa s’experimentava el renaixement, els dogmes religiosos del teocentrisme i les edats fosques donaven pas als colors brillants de Rafael i Miquel-Àngel, juntament amb les idees del grillat més brillant de l’història, Leonardo da Vinci i les idees humanistes i renovadores volien recuperar les èpoques d’esplendor de l’antiguetat clàssica, el gran interès per les arts del rei va ajudar a proliferar els fanàtics del jueu zombie deificat i la seva literatura mística, els quadres fúnebres i tètrics i, finalment, la moda de vestir de negre per ressaltar un rostre demacrat, assentant les bases dels emo.

Per altra banda, també va aconseguir que Flandes, territoris sota el control dels Habsburg des de 1477, decidís rebelar-se i començar una guerra que comportaria l’independència dels Països Baixos, a banda de l’aparició de personatges com Pérez-Reverte i les seves Infumables Aventuras del Capitán Alatriste.

Altres de les gestes de Felipe 2.0 d’Espanya van ser la meravellosa idea de traslladar la cort a Madrid, la construcció del Real Sitio de San Lorenzo del Escorial al mig d’una muntanya situada al no res, i la idea d’envaïr Anglaterra, per la qual cosa va manar construir la Grande y Felicísima Armada, per després enviar-la amb la majoria de vaixells sense la tripulació ni l’ aprovisionament necessaris. L’ Armada Invencible va mantenir el seu honor, ja que mai va ser vençuda… ni entrar mai en combat: els grans i poderosos bucs de guerra espanyols es van enfonsar ells solets davant la costa anglesa.

Paralelament, Felipe 2.0 va seguir amb la tradició familiar de casar-se entre parents de menys de 4 graus de consanguinitat, fent-ho primer amb la seva cosina Maria Manuela de Portugal, amb qui va tenir un fill, el príncep Carlos que aviat va mostrar els típics signes mentals preocupants (a més d’altres deformacions físiques típiques després de generacions d’endogàmia) i després amb la seva neboda Anna d’Àustria, amb qui va tenir al següent Rex Hispaniorum, de nom, oh sorpresa, Felipe 3.0.

L’altre hereu de Karl, el seu germà Fernando que va rebre el Sacre Imperi Romà, a part de ser un dels ferms mantenidors dels visibles signes de l’endogàmia reial, va esdevenir famós per encunyar una de les màximes més integrades a la Pell de Brau:

Fiat Iustitia et pereat mundus (Que es faci justicia, encara que mori el món)

o el que seria el mateix:

Si no es pa mí, no será pa nadie.

Seguint aquesta línia de pensament, Espanya es va dedicar a intervenir a les guerres de religió franceses que comentavem abans, amb la visió preclara que caracteritzava als seus gestors: el procés tradicional per a solventar disputes dinàstiques, es a dir a hóstia límpia, és coneguda com la Vuitena guerra de religió o la Guerra dels tres Enrics, que havia de decidir si el nou rei de França seria Enric de Navarra, un podrit heretge protestant, o el seu tiet, el Cardenal de Borbó, un maleït catòlic idólatra de relíquies.

Felipe 2.0 sota l’excusa de voler impedir l’ascens a la trona d’un heretge, va pensar… i se li va acudir plantificar la seva pròpia filla com a reina… sense tenir con compte que França aplicava la modificació de Llei Sàlica que impedía que una dona accedis al trò.
Aquesta lleugera errada d’apreciació, sumada al fet que era un monarca estranger, va provocar que els hugonots protestants i la lliga catòlica, juntament amb Anglaterra, s’aliessin en contra seu. Un geni.

Finalment, Felip d’Espanya va demanar consell al seu tiet, que li va repetir el seu lema:

Si no es pa mí, no es pa nadie.

Així que Felipe va tenir la idea d’imposar la cruel i maquiavèl·lica decisió d’obligar al protestant Enric de Navarra a convertir-se al catolicisme si volia ser Rex de França, pensant que la seva malèvola petició seria un escull totalment insalvable. Però Enric, un paio que tenia mig dit de front, li va agafar la paraula i es va convertir en el primer rei Borbó francès, posant fi a les guerres de religió i instaurant la llibertat de culte a França, i permetent que els rebels holandesos es recuperessin…

Continua…

Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 6 de Juliol de 2010

Democràcia i estat llibertari

Bella Gerens es la dona del meu reverenciat Diable. Ahir va fer un tros de post enorme, de mida i qualitat, sobre les possibles vies per instaurar un estat llibertari.

A l’article parla sobre la via revolucionaria, no factible per violenta, i la via democràtica, tampoc factible pel simple fet que els llibertaris sempre estarem en minoria en un estat en que com més impostos pagues, menys serveis reps i viceversa.

La solució que proposa, fent un molt ràpid resum i citant-la, no la veurem nosaltres ni potser tampoc els nostres fills, però passa per aconseguir una societat el més pròspera possible, de forma que la gent no necessiti els serveis que ara proporciona el govern, i la possibilitat afegida de poder comprar la resta a un altre lloc i a millor preu… fet que pot arribar a comportar perills en forma de possible Hamasització/Comando Vermelhització, etc…

Per aconseguir-ho, tot i que facin falta dècades, Gerens ha trobat el seu camí: no callar ni deixar de donar pel sac. Compro!

Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 14 d’Abril de 2010

Monkey see monkey do

Mentre aquí el PSOE va llençant la Ley de Economía Sostenible, al Regne Unit els laboristes/progressistes aproven la Digital Economy Act.
Ambdues lleis estatals venen donades per la corresponent directiva de la Unió Europea, que al mateix temps és una còpia de la Digital Millennium Copyright Act aprovada a finals dels anys 90 als Estats Units. I actualment, el Parlament Europeu debat la Comissió Europea fa lobby per aconseguir la signatura de l’ACTA.
Països d’arreu han aplicat clons de la Patriot Act, aprovada als Estats Units l’octubre del 2001, i acceptat a ulls clucs les restriccions imposades per aquest país en materia de -ejem-seguretat-ejem- aèria.

Em pregunto, vist que els EEUU són més referència que mai gràcies a l’efecte Obama, fins a quin punt seria descabellat pensar que el camp de batalla s’hauria de tornar a portar a Amèrica. No per que l’amic Obama ens hagi de salvar, si no perquè l’actitud i les possibilitats d’acció allà són infinitament superiors que aquí a Europa.
Allà poden parlar directament amb el seu congressista i/o representant, que es preocupa per la seva zona d’influència i els seus habitants.

Previously, on Spain…

Després que l’Almirall Colom salvés els picarols descobrint un nou món, tota una munió de persones que s’havien quedat a l’atur van veure com s’obrien les portes del cel, literalment.

Aquests descendents del cacic original Don Pelayo, aquests cacics-hidalgos, que els coneixien només al seu poble, aquests mindundis que havien fet quatre maravedís gràcies a parasitar les rutes culturals europees amb paradetes de souvenirs i begudes adulterades, van sentir que a l’oest hi havia una terra on els indígines expulsaven or i plata del nas, així que van invertir els seus guanys i van marxar cap allà.
I clar, quan al teu poble t’han conegut per ser el fill bastard del noble de torn o tens el cul endurit per les mil patades que t’han clavat, en desembarcar en aquells nous territoris es van inflar mentre pensaven que “Ahora verán estos putos indios de mierda”.

Persones com aquestes eren Hernán Cortés, Francisco Pizarro i companyía, que van aplicar sistemàticament el noble codi d’honor dels hidalgos castellanos, consistent en matar indis contagiant-los la grip, el tifus, la verola o la febre groga. En cas que aquesta tàctica no prosperés de forma satisfactòria, els hidalgos optaven per presentar batalla. Ho feien només en cas de trobar tribus desarmades, i disparant arcabussos a més de 50 metres dels adversaris, evitant així qualsevol perill de contacte físic. Si tot fallava, fugien corrents i, només en cas d’estar acorralats, s’optava per l’aplicació d’elements metàlics punxeguts, com espases i piques, als cossos despullats i desprotegits (i prèviament desnutrits i afeblits) dels indis.
D’aquesta valerosa forma, els espanyols van sotmetre als Asteques, als Inques i a totes les demés tribus, creant el Virreinato del Perú i el de Nueva España.

Els indis que van sobreviure al holocaust no van tenir quasibé temps per donar gràcies a Qetzalcoatl, el Déu amb més ploma de l’univers, ja que després de l’ adveniment dels Conqüistadores, va succeïr l’adveniment dels missioners jesuïtes, que van dedicar-se a dotar d’ànima als indis… per a després poder cremar-los per heretges, en el procés que es coneix com Controversia de Valladolid.

El fet que el debat entre Ginés de Sepúlveda i Bartolomé de las Casas sobre la capacitat animal (d’ànima, s’entén) dels indigenes sud-americans es fes a Valladolid, ciutat costanera i resort de vacances de la hidalguía castellana de l’època, diu molt de la manca d’ànims centralistes dels Espanyols de l’època.

Bartolomé de las Casas havia viatjat a Amèrica als 20 anys i, després de treballar a una encomienda, rebutjà el mètode d’explotació i la crueltat dels colons castellans per convertir-se, al 1512, en el primer sacerdot espanyol ordenat a Amèrica.
Per altra banda, Ginés de Sepúlveda era historiador i cronista reial des de feia dècades, confessor del rei i perceptor de l’ infant Felipe, cultivat en llengües clàssiques, història, dret i teologia, que havia estudiat a Roma i Bolonya però mai havia viatjat a Amèrica.

No cal dir que les tesis del tertulià que mai havia viatjat a Amèrica ni havia vist un indigena en sa punyetera vida van prevaldre sobre el discurs provinent de l’experiència directa, iniciant una de les tradicions més espanyoles, si no la que més: el fet d’opinar sobre qualsevol cosa, sense tenir absolutament ni puta idea del tema en qüestió, així com les tertulies televisives i els programes culturals de mitja tarda.

L’ idoneïtat de la dominació europea sobre les cultures americanes era, per a Sepúlveda no només una acció pedagògica si no una violència necessària, per culpa de l’ immaduresa dels indis.

Qué cosa puede suceder a estos bárbaros, más conveniente ni más saludable, que el quedar sometidos al imperio de aquellos cuya prudencia, virtud y religión los han de convertir de salvajes (tales que apenas merecen el nombre de seres humanos) en hombres civilizados, en la medida en que puedan serlo.

La Controvèrsia Vallisoletana va acabar amb l’adopció de les Leyes de Indias, una farsa de legislació basada en tres pilars: el dret municipal creat a i per a Les Indies; el dret indígena, acceptat per la corona sempre i quan no topés amb la religió catòlica ni els interessos reials (es bueno ser rey!); i finalment el dret castellà.
El Derecho Indiano era una sèrie de normes disperses i desordenades, que es treien d’un casc de Conqüistador quan feien falta, destinades a protegir als indigenes mitjançant el dret natural, i com la natura havia fet als indis una colla de bàrbars que mereixien ser genociditzats, els castellans de les indies van aplicar aquesta legislació amb tenacitat.

I així va ser com els indis sud-americans supervivents a la primera onada de Conqüistadores van rebre les seves ànimes inmortals d’èssers inferiors, que demanaven a crits la purificació pirolítica. Amb aquest augment exponencial d’ànimes al continent americà, va crèixer la necessitat de tutelar-les. Per això es va decidir augmentar el nombre de funcionaris públics dedicats a aquests menesters, creant les sub-branques del Tribunal del Santo Oficio de Lima, México i Cartagena de Indias.

Aquests tres Tribunals van dedicar-se a exportar el Sistema Torquemada peninsular, millorant-lo en aspectes tecnològics com per exemple l’invenció del turment del poltre, el càstig per aigua i, gràcies al descobriment inquisitorial de la llei de la gravetat 150 anys abans que Newton, desenvolupant una aplicació pràctica consistent en lligar un roc als peus del desgraciat i hissar-lo pels canells.
Aquests sistemes es van aplicar metòdicament als infidels, judeitzants, il.luminats i heretges en general, i esquerrans, pel-rojos i luterans en particular, arribant a desenterrar i cremar les restes d’un parell d’heretges que havien gosat morir-se sense ser abans purificats. El fet que els inquisidors apareguessin com a beneficiaris únics dels bens dels purificats en les confessions i testaments escrits és purament una coincidència.

Un cop finalitzada la conquesta del continent americà i cremats els supervivents, els hidalgos castellans van poder fer el que millor sabien fer: parasitar, saquejar i robar tot allò que brillés.

Continua…

Que els hàbits de lectura a Espanya estan sota mínims no és noticia. Que si la culpa és de la LOGSE, que si la culpa és d’ Internet, o que si la culpa és dels pares que les vesteixen com… ai no, que això és una altra cosa.

Fa uns dies, mentre canviava de programa-de-merda-N a programa-de-merda-N+1, vaig ensopegar aquell impagable programa de periodisme d’investigació presentat per un tal Wyoming, starring as himself, on una de les co-presentadores, concretament la que van fitxar després de sortir a Look at this fucking hipster, passejava per la Feria del Libro de Madrid amb tres sagals per tal de fomentar els seus hàbits lectors.

Però el tema d’avui no és el terrible índex de lectura juvenil, no. NORL! El que realment ens hauria de preocupar, en cas que la nostra fos una societat avançada i democràtica, son els índex de lectura dels adults. I més concretament els de la gent que ostenta càrrecs.

Un exemple clar el tenim en els presidents d’editorials com Hacer Editorial SL, al que vaig enviar una missiva demanant que em tornessin els diners d’un llibre que havia comprat ja que, segons exposa legalment la nota de protecció de copyright, no puc ni tan sols llegir-lo sense convertir-me en delinqüent de la propietat intel·lectual .
La resposta de l’editor, publicada als comentaris de l’entrada, demostra que o bé no va acabar de llegir la carta, o bé no la va comprendre, ja que en comptes de parlar sobre la devolució dels diners em donava el seu permís per a llegir qualsevol llibre de la seva editorial.
Quan li vaig tornar a treure el tema, va decidir marxar de vacances, o passar completament, ja que encara no he rebut resposta.

Però la palma, el palmó i la sortida a hombros per la porta gran (pero l’altra porta gran, la que condueix al barranc…) se l’emporta el Director del Gabinete de la Presidencia del Gobierno D.Jose Enrique Serrano Martínez.
Aquest senyor és el responsable de llegir, i contestar, les cartes que els ciutadans espanyols envien al seu President. I això és el que va fer Eme Navarro quan el President Zapatero va dir que volia acabar amb la pirateria cultural.

A la seva carta, Navarro li dona les gràcies al President per la seva valenta determinació:

También espero que, dentro de las medidas antipiratería, se incluyan actuaciones contra las sociedades de gestión de derechos de autor que recaudan a todos y solo reparten entre sus amiguetes (75% del dinero repartido va a sólo un 1,73% de los socios,). Nos impiden el derecho a voto a más del noventa por ciento de sus socios, hacen desaparecer misteriosamente miles de millones de pesetas del montepío de autores, dejando a los autores jubilados con una vejez incierta e impiden que se celebren conciertos si la sala no ha pasado primero por caja. Ya sé que ha anunciado medidas contra la piratería pero ya puestos un par de medidas antimafia tampoco estarían mal.

Un cop enviada la carta, el senyor Cap de Gabinet li va enviar una altra resposta on es veu clarament que, o bé no va acabar de llegir la carta, o no la va acabar d’entendre, ja que li contesta que el Gobierno Socialista té la determinació de lluitar “contra la vulneración de la propiedad intelectual a través de Internet”, que per a això s’han inclòs varies propostes a la Ley de Economia Sostenible i que enviarà la carta al Ministerio de Cultura.

Aquest senyor, recordem, és el Cap de Gabinet d’un President de Govern que fa 8 dies presidia la Unió Europea. I veient això, dubto que ni tan sols aprovés un comentari de text de segon d’ESO…

Però com he dit al principi, això només ens hauria de preocupar en cas que la nostra fos una societat avançada i democràtica.

Previously, on Spain…

No se’n sap gaire cosa de Cristòfol Colom abans que li comencessin a erigir monuments en places de tot el món. Tampoc se’n sabia gaire cosa quan, un bon dia, va aparèixer a Sevilla amb una idea revolucionària: que el món conegut tenia continuitat a banda i banda, com en aquell videojoc que desapareixes per l’esquerra de la pantalla i tornes a sortir per la dreta.

Colom va optar per aquesta idea estrambòtica, ja que si ho hagués explicat com el que era, una variant de la teoría heliocèntrica d’ Aristarc de Samos, hagués acabat l’expedició embarrancant dalt d’ un petit turó de llenya encesa.

La idea va encantar als Reyes Católicos, però estaven obcecats en el seu particular genocidi religiós, cremant i expulsant moros, jueus, heretges, masons i comunistes. Així que, tot va quedar amb un

Que si que si, dadle a ese tal maese Colón lo que pida, pero que se vaya.

Així que en Colom va aprofitar l’enorme sidral que representaven 100.000 persones abandonant el país al mateix temps per requisar tres barcos, saquejar unes quantes provisions i enganyar uns 100 mariners per a la seva heretgía de viatge.

Dos mesos després, i just quan els mariners estaven a punt a punt de tallar-li aquelles parts del cos humà que no tenen una funció gaire definida, el vigia va cridar “¡Tierra a la vista!” Els vaixells havien arribat a una barrera d’esculls que més tard va resultar ser l’illa de Guanahaní.

En desembarcar l’Almirall Colom, amb llàgrimes als ulls i aguantant una creu de mides col.losals amb una mà mentre amb l’altra es protegia instintivament l’entrecuix, va agenollar-se i va dir:

Hòstia santa! Que justet que m’ha anat…

Aplicant les ensenyances del Llibre Únic de les Tres Religions, i les del seu profeta linxat que predicava l’amor incondicional, Colom va ‘convèncer’ uns quants indis per a que l’acompanyessin de tornada a casa.
L’oficial religiós els va explicar gràficament què els esperava si no complien els designis divins d’amor i comprensió. Òbviament, els indis van acceptar encantats, tot i que la meitat van decidir morir-se pel camí.

I així doncs, l’ Almirall Colóm va tornar cap a casa, però en arribar a Palos de la Frontera, es va assabentar que els Reis, un cop enllestida la major part del genocidi, havien tornat a Barcelona.
Colom va creuar la península a peu amb els souvenirs que portava de “la Xina”: un quilo de tubercles estranys que s’anomenaven patates i els indis supervivents.

Quan va arribar a la Ciutat Comtal, els Reis li van concedir audiència de seguida, emocionats amb la possibilitat de rebre presents i fent càlculs ràpids dels beneficis que els reportaria aquella nova ruta comercial, molt més curta, cap a la terra de les espècies, les perles, la seda i totes les matèries precioses de l’època.
No cal dir que quan van veure entrar l’explorador amb una patata a la mà seguit de 5 salvatges amb més ploma que pell, la decepció va ser important.

Isabel i Ferdinando van qüestionar Colom sobre si li semblava bé haver-se gastat tants maravedís per tan sols unes vacances de nou mesos, portant com a record tan sols un nap defectuós i uns paios emplomallats. L’ Almirall els va comentar, mentre es protegia l’entrecuix, que havien sorgit certs contratemps, però que només era qüestió de temps que es trobés el pas màgic a l’altra banda del món. També va assenyalar el nas dels indígenes, que hi portaven unes arrecades i uns penjolls fets d’or i plata.

En veure aquell resplandor, a Ferdinando i Isabel sel’s van encendre els ulls, van cridar la guàrdia per a que apallissés els pobres indis, els van robar l’or i la plata i, finalment, els van vendre com esclaus, començant el procés de gentrificació del que avui es coneix com El Raval.

L’Almirall Colóm va rebre instruccions precises, sota pena de perdre certes parts del cos, de seguir buscant el pas marítim que:
a) donaria sentit a la seva teoría, segons la qual el Món era rodó.
i
b) faria que la ruta a orient i les seves riqueses s’escurcés i els beneficis augmentessin exponencialment.

La cosa és que, a part de ser rodona, la Terra era el doble de gran del que s’havia calculat, i així que després donar innombrables voltes pel carib i descobrir la sífilis, en Colóm va morir d’avorriment sense saber del cert si més a l’oest hi havia la Xina o, pel contrari, tan sols un barranc insondable poblat per monstres inimaginables.

A tot això, el rei de Portugal va veure que allà hi havia negoci i va reclamar el seu dret diví a explotar-lo. Com que l’endogàmia encara no era ferma amb Portugal, Isabel i Ferdinando van haver de desistir dels seus intents per desfer la discussió a l’estil bíblic, pel que van apel.lar al judici diví, aplicat pel Papa valencià Alexandre VI que, orientat per obra de l’esperit sant i un suborn incommensurable, va decidir que des de les Açores a l’esquerra tot era de Castilla, i cap a la dreta, tot de Portugal, deixant ben clar que en aplicació de les bondats catòlico-cristianes, qualsevol que viatgés als nous territoris sense permís per escrit dels Reyes Católicos, sería excomunicat i cremaría per tota l’eternitat a l’ infern, inventant el precursor de la propietat intelectual i un fet molt important en la nostra història: la “compra sobre plànol”, que consisteix en pagar enormes sumes de diners per un plànol plè de dibuixos i moltes promeses. La particularitat del cas és que el que es van repartir espanyols i portuguesos era la part del mapa que estava buida i sense dibuixar.

Aquest mapa en blanc va donar vía lliure a un conjunt de petits nobles de baixa categoría i menor enteniment, sense cap mena d’estudis a part de sumes i restes bàsiques i que gastaven una mala llet bastant considerable, que tant arabs i jueus podien corroborar… en cas de trobar-ne algun de viu.
Per si fos poc, també disposaven d’ una ànsia irrefrenable d’aplicar les ensenyances amoroses de Deu Nostre Sinyor en forma d’anihilació absoluta de tot allò que no fos catòlic, apostòlic i romà: els Conquistadores.

Continua…

Previously, on Spain…

Gràcies a Fernando III, el Reyno de Castilla va aconseguir una de les seves gestes més grans: aconseguir conrear alguna cosa en un lloc que, originalment, havia estat un bosc frondós i verge, després havia estat reduït a cendres i, finalment, poblat amb cabres. I ho va fer gràcies amb un nou invent: l’immigració massiva. Que què van aconseguir conrear? Una mena de nap raquític…

Després que la nova població immigrada de pagesos anés desplaçant a les pobres cabres indígenes, aquestes van haver d’anar baixant cap al sud, arribant a Granada al cap dels anys. Un cop allà, es van dedicar a la seva feina incansable i mil·lenària d’acabar amb qualsevol vestigi de vida vegetal sobre la faç de la terra, incloent els camps d’Estevia que mantenia al Regne Diabètic de Granada dins nivells segurs de glucosa en sang, i els darrers camps de xufles andalusís.
Sense la seva medicina, Granada estava condemnada.

Meanwhile una mica més al nord, un tal Martí, descendent de lo Rei Jacme, va pensar que havia de ser honest, i si li tirava més el rotllo religiós, havia de ser cast, conseqüent i no tenir fills. Així que Martí l’Imbèci… emmm… l’Humà, va morir sense descendència després d’una nit infernal, en que va rebre la visita d’ una delegació que li va demanar, davant notari, que els cedís el dret a decidir qui el succeiria.
Al matí següent algú es va adonar que un dels testimonis tenia el carnet caducat o hi havia hagut qualsevol defecte de forma, així que van tornar tots a entrar a la cambra del Rei, que fart de la presència de funcionaris torracollons va decidir morir-se i deixar el marrón a algú altre… avui fa 600 anys i tres dies.

Els comptes catalans, versats en l’honor, la paraula i el pactisme instaurat per Jacme , van anar de legals. Però els Castellanolleonesos, més versats en l’art del business després de més de quatre segles regentant tinglados turístics per europeus borratxos, es van adelantar i van plantificar un nou hereu: Ferdinando II, infante de Castilla, Duque de Peñafiel, major terratinent de Castella i rei de facto.

Ferràn II va ser declarat hereu de la Corona d’Aragó mitjançant la sagrada votació del Compromís de Casp. El fet que la declaració com a hereu fos abans que es realitzés la votació pròpiament dita constitueix, sens cap mena de dubte, el Miracle de Ferdinando II. Aquest miracle va ser obrat, segurament, per Sant Vicent Ferrer que, abans d’emigrar a India va obrar uns quants miracles més, consistents en la conversió miraculosa de milers de musulmans, jueus i fins i tot algun cristià despistat, just després de ser amenaçats amb una mort lenta, violenta i dolorosa causada per estris metàl·lics, punxeguts i/o espectacles piromusicals.

Un altre dels miracles de Vicentico és el fet que ell mateix assegurés que predicava tan sols en català i l’entenguessin a tota la península.
Que després l’entenguessin teutons i normands és tema de controvèrsia, amb algunes opinions segons les quals aquest fet seria gràcies a la pràctica de la bruixeria.

Un cop Ferràn II es va convertir en Ferdinando N+1 d’Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Nàpols, Dos Sicílies et Jerusalem, va conèixer a Isabel I, princesa d’Astúries i hereva del Reyno de Castilla, tots dos van decidir que seguirien les tradicions començades segles enrere. Així que primer van aconseguir una butlla papalicia falsa que els eximí de cremar eternament a l’infern per fornicar sent familiars de 3er grau (sembla que Isabel era una fervorosa i caritativa seguidora de les ensenyances cristianes que prohibien explícitament el sexe pre-matrimonial), i després es van casar en secret.

Després d’inventar Espanya, els nous reis volien fer bé la feina. Per això van contractar els serveis d’un tal Tomás de Torquemada, un frare dominic nebot d’un cardenal i descendent de jueus conversos. Els reis van demanar a Torquemada que dissenyés un pla per a que el seu nou país s’integrés de ple a Europa.
En Tomas va decidir aprofitar una branca de l’Administració Publica aragonesa anomenada “Inquisició”, creada uns 300 anys abans amb l’únic objectiu de cremar vius al màxim nombre d’ habitants del sud de França.
Després de canviar-li el nom a Inquisición Española, i del misteriós (o miraculós) assassinat de l’inquisidor anterior Pedro de Arbués, atribuït a una banda d’heretges i jueus, Tomás de Torquemada es va convertir en Inquisidor General, martillo de los herejes, luz de España, salvador de su país y honor de su orden, amb poder sobre la vida i la mort de tots els habitants del Reino de España.
Torquemada, que era un home molt viatjat i amb una àmplia cultura, es va apropiar del discurs que va fer Ricard IV d’Anglaterra quan marxava a les croades, modificant-lo una mica:

I Déu va dir “Estimeu als vostres germans… excepte si son jueus. En aquest cas, mateu als fills de puta.”

El pla que va idear Tomás era molt semblant a la funció pública de l’Inquisició original, però el nou Director General en va ampliar el camp d’acció a nivell de genocidi religiós: es tractava de cremar viu a tothom qui no professés la fe catòlica, apostòlica, romana i hipòcrita (i dominica). Ah, i també als pelrojos i als esquerrans, independentment de la seva vertent espiritual.

En temes de religió, i en especial en la religió cristiano-necròfila del palestí linxat, els conversos acostumaven a ser els més fervorosos seguidors de la seva nova fe. Sens dubte, el descendent de jueus conversos Torquemada es va inspirar profundament en un predecessor com Pau de Tars, portant el fervor fins a nivells insospitats i aplicant-se amb especial dedicació als jueus conversos i als seus descendents, com ell, que eren acusats de seguir aplicant la llei mosaica amb qualsevol excusa i sota qualsevol pretext.

L’ Inquisición Espanyola, amb l’ajut de la seva arma que era la sorpresa… la sorpresa i la por… bé, les dues armes eren la por i la sorpresa… i una eficàcia implacable… Les tres armes de la inquisició eren la por, la sorpresa i la seva eficàcia implacable…i una devoció fanàtica vers el Papa…. Les QUATRE…no… entre les armes… Entre el seu armament, hi havia elements com la por, la sorpresa… deixem-ho córrer.

L’ Inquisición Espanyola es va convertir en una de les branques de funció pública que gestionava els recursos de forma més eficient. Va rebaixar l’edat legal a 12 anys en dones i 14 en homes (inequívoca referència de Tomas respecte a l’amor de Pau al sexe femení); va expandir l’ús i interacció entre elements metàl·lics viciosament punxeguts i cossos humans, donant pas a la broma “Conoces al Tomás? Qué Tomás? ¡El que te la metió más!” (quina rissa tu…); va instaurar el sistema de delació anònima, mitjançant el qual hom podia denunciar a qualsevol davant un tribunal inquisitorial sense cap mena d’identificació i ni molt menys cap base ni prova fefaent; va importar el costum europeu d’evitar l’avenç dels heretges mitjançant la crema de tots aquells llibres no catòlics, en especial tota aquella literatura jueva i àrab; i va abaratir els costos dels processos inquisitorials mitjançant un nou model de business-entertainment de masses, consistent en autos de fe piromusicals multitudinaris, en els que van arribar a participar, només durant el seu mandat, fins a 10.000 extres amb frase i 27.000 figurants.

En algun moment de la típica lucidesa que pateixen els endogàmics, entre funció i funció, algú va descobrir que els antics i senyorials àrabs estaven assetjats per ramats de cabres ibèriques i no tenien accés a certa planta guaridora que evitava que es tornessin cecs.
Isabel I i Ferdinando N+1 van marxar raudos, prestos ed veloces cap a Granada i, finalment, van aconseguir que Boabdil es rendís i entregués la ciutat, donant per acabada la reconquesta i encunyant la dita popular “Tanto monta monta tanto, Isabel como Fernando”, emprada pels granadins per designar el seu sentiment envers els nous reis, que vindria a ser “la misma mierda”.
Mentre el darrer Rei de Granada marxava a l’Alpujarra fent el ploricó, sa mare li va espetar

Llora como un hombre lo que te has metido antes como una mujer.

Tot i que hi ha acadèmics i historiadors que asseguren que el que realment va dir Aïxa a son fill va ser

Ja veuràs quan el tiet Suleiman s’enteri.

I com el tiet Suleiman tenia fama de cruel i despietat, Boabdil plorava pensant en el que l’esperava en arribar a Omán.

Com era d’esperar, el pla de Torquemada va funcionar a la perfecció un cop acabada la Reconquista. La gran majoria de jueus i almohades, almoràvits i restes musulmanes que quedaven vius van escollir la fe única i veritable… si es que no volies acabar fent pudor de socarrim. Els que no van fer cas de les indirectes i es van mantenir fidels als seus ideals van acabar cremats.
Hi havien casos curiosos en els que inclús després d’abjurar de la seva fè bastarda, l’ex-heretge era cremat viu tan bon punt es convertia…

Aquestes proto-falles van ajudar a que, quan Torquemada va dictar l’expulsió definitiva dels jueus i moriscos d’Espanya, la cosa es prengués seriosament i entre 50.000 i 200.000 persones marxessin per no tornar mai més…
El sistema Torquemada va llegar a la posteritat dos tradicions que encara ara perduren: la raresa espanyola de tenir dos cognoms, per tal de discernir una possible ascendència hebrea, i el concepte “fer dissabte”, amb el qual es distingien clarament les dones cristianes de les que no ho eren: les cases cristianes es netejaven en dissabte, i les que no es netejaven era perque els seus habitants eren uns marrans fastigosos que mereixien la neteja màxima: la foguera.

Anys després, el Papa Borgia Alexandre VII va atorgar una altra butlla papalicia que atorgava a Ferran i la seva cosina Isabel, artífexs i promotors de l’assassinat i deportació en massa de tot aquell qui no es prengués literalment, com ells, les Sagrades Escriptures de l’Única fe Veritable de les Tres Religions del Llibre, l’estatus de ‘Catòlics’.

I així va ser com el 2 d’Agost de 1492, data límit per a que jueus i moriscos marxessin de la península, un tal Colom va decidir fer-ho per mar amb l’excusa de fer drecera…

Continua…

Diuen que ahir era el Dia d’Internet…

M’agradaria celebrar-lo recordant el darrer estudi comparatiu de l’estat de la connexió.

I això per no parlar dels atacs a la Xarxa per part dels qui la volen convertir en una televisió subsidiària d’un despatx d’advocats.

En fi, feliç i atrassat Dia d’Internet.