Per què Spain is different? Capítol 3: del turisme cultural als reality show
Després d’abandonar Galícia i marxar cap al sud, els musulmans que van conquerir la península ibèrica en 15 anys van deixar-se endur per la decadència. Afanats en el seu hedonisme, van començar a crear concursos absurds, com el de menjar fartons.
Aquestes activitats van provocar, a part d’un augment espectacular dels casos de diabetis i obesitat, petites rivalitats que, amb el temps, van anar creixent i creixent.
Aquells concursos inofensius van derivar en tumults i baralles de carrer per disputes sobre qui feia els millors fartons d’Al-Andalus, o per algú que deia que allò de barrejar orxata amb suc de llimona i gel no podia ser bo.
Finalment els tumults van augmentar, forçant la disgregació del Califat en diferents faccions que defensaven les seves pròpies receptes envers els altres, donant pas a les Taifes, precursores del sistema de Penyes tan conegut a tota la península durant les festes majors.
Així doncs, amb mitja població a règim, acaparant reserves d’Estevia i sense voler a sentir parlar de fartons en la vida, i l’altra mitja defensant-ne la recepta de la seva respectiva iaia, els musulmans no van percatar-se del creixent tràfic europeu que creuava contínuament el nord peninsular.
Lluny de promoure un canvi en la situació, els reis cristians van anar fent i cobrant enormes sumes als turistes europeus en un afany comercial que, junt amb l’analfabestisme promogut pel sistema caciquil, feia que la població dels regnes cristians es preocupés ben poc per l’educació:
Nen, tu el que has de saber és de números i poc més, ves que no t’estafin aquests teutons, que la saben molt llarga amb el canvi. Això dels llibres i les lletres només que porta problemes. Recorda’t d’aquell foraster que va venir parlant de llibres, que el mossen el va fer cremar.
D’aquesta manera, gran part dels escrits antics que persones com Maimònides van ajudar a preservar, van passar de llarg del cristianisme de principis del segon mileni.
Un d’aquests escrits va ser el refranyer popular romà, compilat per Juli Cèsar, que contenia una de les dites més famoses: Divide et impera.
Però al contrari que la història ens vol fer creure, la realitat és que al no poder llegir el refranyer i la dita de Cèsar per burros, els regnes cristians no van fer cap esforç per dividir, si no que, com ha quedat suficientment clar uns paràgrafs abans, Al-Andalus es va fragmentar per culpa de la diabetis i disputes internes.
Mentrestant, a Europa, el Sacre Imperi Romà també experimentava una lleugera fragmentació produïda pel fet que qualsevol imperi basat només en la fidelitat dels comptes a l’emperador i la personalitat d’aquest, es trenca quan l’emperador feneix. A la riba mediterrània, aquesta fragmentació la va aprofitar un digne representant dels nord-europeus peluts i bebevors: Guifré, dit el pilós.
Històricament, un Compte era poc més que un càrrec administratiu. Recaptava impostos pel rei, decidia la despesa pública i era davant ell que els pobladors dels dominis havien de respondre. Ni més ni menys que un funcionari. Com a bons funcionaris, els comptes ostentaven la feina de per vida i a la seva mort perdien el lloc de treball, però els seus fills tenien molts números, tot i que no la seguretat al 100%, per a heredar el contracte. Més que res perque ja coneixien el funcionament de tot i no calia perdre temps fent pesades entrevistes de treball.
En veure que el xiringuito carolingi tenia els dies comptats, i coneixent l’experiència de creació de noves empreses que s’estava duent a terme una mica més cap a l’oest, Guifré va decidir tirar pel dret i, aprofitant que estava a la perifèria de l’imperi, va fer el que molts d’altres ja feien: llegar els seus contractes funcionarials, o comptats, que conformaven la Marca Hispànica als seus fills i a perpetuitat, creant així una altra tradició ben nostrada: les sagues polítiques familiars.
Així doncs, mentre Guifré i els seus fills creaven el funcionariat hereditari, els analfabèsties escura-guiris càntabreasturlleonesos van mirar un bon dia cap al sud i van descobrir que els anteriorment cultes, estilitzats i senyorials musulmans s’havien convertit en un munt de rabiosos, gords i malalts, ocupats en debats acalorats sobre nimietats. Però els reis cristians no van saber veure l’oportunitat que oferia un Al-Andalus fragmentat. És més, van començar a barallar-se entre ells per dominar el major nombre de trams de la ruta turística que travessava els seus dominis.
La principal empresa, el Reino de Asturias SEUH va perdre el monopoli explotador amb la creació de diferents SEUH com les del Reino de León, Reino de Castilla, Reino de Galícia, Reino de Navarra o el Reino de Aragón.
Com eren poquets i els pobles es coneixien entre ells, van acabar per engegar una altra tradició que encara avui perdura: l’endogàmia reial. Els caps de casa feien i desfeien amb fills i filles, formant aliances mitjançant casaments. La parella tenien el major nombre de fills possibles, ja que feia falta mà d’obra per mantenir el negoci, i el tema de contractar forasters pel family business no estava ben vist: de fora vingueren que de casa ens tragueren… a més, els de casa ja coneixien com funcionava tot i no calia fer pesades entrevistes de treball…
Quan, pel pas del temps o per malaltia, el cap de casa finava, no ho feia sense abans repartir el pastís entre la família com a bons germans.
I com a bons germans, però també com a bons seguidors del culte necrofílic, van seguir les instruccions referents a les disputes d’herència que deia El Llibre al peu de la lletra: a hòsties.
A la mort del pare, i en cas que algú tingués quelcom a dir, els germans imitaven a Caïm i Abel i començaven a repartir garrotades, emprant bé una mandíbula d’ase o, en cas de no haver ases morts disponibles (fet que amb el temps es va fer més ostensible), directament a cops d’espasa. El darrer que quedava d’empeus, aconseguia la totalitat de l’herència, en el que era una mena de Gran Hermano arcaic.
Així doncs, després de l’aplicació sistemàtica d’algunes solucions bíbliques com aquesta, el Reino de Asturias SEUH va passar a dir-se Reino de León SEUH, que després de la fusió va passar a dir-se Reino de Castilla y León, etc., donant pas als quatre grans finalistes del reality show per a regnes cristians del nord: Castilla y León, Navarra, Aragó i la Federació Unificada de Comptats Catalans (FUCC).
