Previously, on Spain…

Després d’abandonar Galícia i marxar cap al sud, els musulmans que van conquerir la península ibèrica en 15 anys van deixar-se endur per la decadència. Afanats en el seu hedonisme, van començar a crear concursos absurds, com el de menjar fartons.
Aquestes activitats van provocar, a part d’un augment espectacular dels casos de diabetis i obesitat, petites rivalitats que, amb el temps, van anar creixent i creixent.

Aquells concursos inofensius van derivar en tumults i baralles de carrer per disputes sobre qui feia els millors fartons d’Al-Andalus, o per algú que deia que allò de barrejar orxata amb suc de llimona i gel no podia ser bo.
Finalment els tumults van augmentar, forçant la disgregació del Califat en diferents faccions que defensaven les seves pròpies receptes envers els altres, donant pas a les Taifes, precursores del sistema de Penyes tan conegut a tota la península durant les festes majors.

Així doncs, amb mitja població a règim, acaparant reserves d’Estevia i sense voler a sentir parlar de fartons en la vida, i l’altra mitja defensant-ne la recepta de la seva respectiva iaia, els musulmans no van percatar-se del creixent tràfic europeu que creuava contínuament el nord peninsular.

Lluny de promoure un canvi en la situació, els reis cristians van anar fent i cobrant enormes sumes als turistes europeus en un afany comercial que, junt amb l’analfabestisme promogut pel sistema caciquil, feia que la població dels regnes cristians es preocupés ben poc per l’educació:

Nen, tu el que has de saber és de números i poc més, ves que no t’estafin aquests teutons, que la saben molt llarga amb el canvi. Això dels llibres i les lletres només que porta problemes. Recorda’t d’aquell foraster que va venir parlant de llibres, que el mossen el va fer cremar.

D’aquesta manera, gran part dels escrits antics que persones com Maimònides van ajudar a preservar, van passar de llarg del cristianisme de principis del segon mileni.
Un d’aquests escrits va ser el refranyer popular romà, compilat per Juli Cèsar, que contenia una de les dites més famoses: Divide et impera.
Però al contrari que la història ens vol fer creure, la realitat és que al no poder llegir el refranyer i la dita de Cèsar per burros, els regnes cristians no van fer cap esforç per dividir, si no que, com ha quedat suficientment clar uns paràgrafs abans, Al-Andalus es va fragmentar per culpa de la diabetis i disputes internes.

Mentrestant, a Europa, el Sacre Imperi Romà també experimentava una lleugera fragmentació produïda pel fet que qualsevol imperi basat només en la fidelitat dels comptes a l’emperador i la personalitat d’aquest, es trenca quan l’emperador feneix. A la riba mediterrània, aquesta fragmentació la va aprofitar un digne representant dels nord-europeus peluts i bebevors: Guifré, dit el pilós.

Històricament, un Compte era poc més que un càrrec administratiu. Recaptava impostos pel rei, decidia la despesa pública i era davant ell que els pobladors dels dominis havien de respondre. Ni més ni menys que un funcionari. Com a bons funcionaris, els comptes ostentaven la feina de per vida i a la seva mort perdien el lloc de treball, però els seus fills tenien molts números, tot i que no la seguretat al 100%, per a heredar el contracte. Més que res perque ja coneixien el funcionament de tot i no calia perdre temps fent pesades entrevistes de treball.

En veure que el xiringuito carolingi tenia els dies comptats, i coneixent l’experiència de creació de noves empreses que s’estava duent a terme una mica més cap a l’oest, Guifré va decidir tirar pel dret i, aprofitant que estava a la perifèria de l’imperi, va fer el que molts d’altres ja feien: llegar els seus contractes funcionarials, o comptats, que conformaven la Marca Hispànica als seus fills i a perpetuitat, creant així una altra tradició ben nostrada: les sagues polítiques familiars.

Així doncs, mentre Guifré i els seus fills creaven el funcionariat hereditari, els analfabèsties escura-guiris càntabreasturlleonesos van mirar un bon dia cap al sud i van descobrir que els anteriorment cultes, estilitzats i senyorials musulmans s’havien convertit en un munt de rabiosos, gords i malalts, ocupats en debats acalorats sobre nimietats. Però els reis cristians no van saber veure l’oportunitat que oferia un Al-Andalus fragmentat. És més, van començar a barallar-se entre ells per dominar el major nombre de trams de la ruta turística que travessava els seus dominis.

La principal empresa, el Reino de Asturias SEUH va perdre el monopoli explotador amb la creació de diferents SEUH com les del Reino de León, Reino de Castilla, Reino de Galícia, Reino de Navarra o el Reino de Aragón.
Com eren poquets i els pobles es coneixien entre ells, van acabar per engegar una altra tradició que encara avui perdura: l’endogàmia reial. Els caps de casa feien i desfeien amb fills i filles, formant aliances mitjançant casaments. La parella tenien el major nombre de fills possibles, ja que feia falta mà d’obra per mantenir el negoci, i el tema de contractar forasters pel family business no estava ben vist: de fora vingueren que de casa ens tragueren… a més, els de casa ja coneixien com funcionava tot i no calia fer pesades entrevistes de treball…

Quan, pel pas del temps o per malaltia, el cap de casa finava, no ho feia sense abans repartir el pastís entre la família com a bons germans.
I com a bons germans, però també com a bons seguidors del culte necrofílic, van seguir les instruccions referents a les disputes d’herència que deia El Llibre al peu de la lletra: a hòsties.

A la mort del pare, i en cas que algú tingués quelcom a dir, els germans imitaven a Caïm i Abel i començaven a repartir garrotades, emprant bé una mandíbula d’ase o, en cas de no haver ases morts disponibles (fet que amb el temps es va fer més ostensible), directament a cops d’espasa. El darrer que quedava d’empeus, aconseguia la totalitat de l’herència, en el que era una mena de Gran Hermano arcaic.

Així doncs, després de l’aplicació sistemàtica d’algunes solucions bíbliques com aquesta, el Reino de Asturias SEUH va passar a dir-se Reino de León SEUH, que després de la fusió va passar a dir-se Reino de Castilla y León, etc., donant pas als quatre grans finalistes del reality show per a regnes cristians del nord: Castilla y León, Navarra, Aragó i la Federació Unificada de Comptats Catalans (FUCC).

Continua…

Previously, on Spain… (and now, with pictures)

Dice Isa ben Ahmad Al-Razi que en tiempos de Anbasa ben Suhaim Al-Qalbi, se levantó en tierras de Galicia un asno salvaje llamado Pelayo.
Crónica de Al Maqqar

Pelayo, al que podem considerar el primer cacic espanyol, va decidir iniciar una empresa: reconquerir la península ibèrica, dominada en aquells moments pels andalusis, infidels musulmans, expresió que amb el temps variaria, com Emerita Augusta o Caesar Augusta van derivar a Mérida o Zaragoza respectivament, a “puto moro de mierda”.

Però a part de cacic, Pelayo era un zipayo, ja que la història deixa entreveure que els asturs originals eren un pel revoltosos i ja van mostrar la seva disconformitat a les invasions anteriors, ja fossin els romans (diuen que hi ha vestigis de pintades anti-romanes fetes per la resistència astur) o els visigòtics cervesers del rei Bamba.

En fi. Que després d’aconseguir que un munt de pagesos traidors i analfabets derrotessin, de forma misteriosa i incomprensible, en “gran victoria frente a los infieles gracias a la ayuda de Dios” a uns pobres exploradors, Pelayo va tornar cap a casa i li van preguntar

Que ye lo tuyo?

I ell, com a bon cacic espanyol, va respondre

Pues nada hombre, que venimos de matar un puñau de putomoromierdas.

Tothom li va riure la gràcia i el paio, que recordem que era un pel més llest que la mitja, va saber veure un nou model de negoci, diferent al de sablejar al guiri venent cervesa aigualida: que ho fessin els altres, mentre ell, ben assegut al nou palau, cobrava un bon pessic del total.
I d’aquesta manera, i emprant la nova cosmogonía necrofílica, es va treure del casc dues coses: el Reino de Asturias, nacido grácias a la divina providencia, i el precursor de l’Impuesto de Sociedades.

El Reino de Asturias Sociedad Estatal Unipersonal (també conegut com Pelayo & fíus) va començar la seva internacionalització. Primer cap a l’ oest, fins que van arribar a un lloc feréstec, plè de muntanyes, turons i on sempre hi plovia.
Els musulmans que habitaven Galícia van donar gràcies a Alà per fer aparèixer aquell munt de barbuts pudents, i van tornar cap al sud, a terres més pròsperes, amb més sol i on la producció d’orxata fos més fàcil.

Meanwhile, a la ribera mediterrània, un tal Carlemany s’havia fet amb el poder del que quedava de les restes de l’Imperi Romà, es va camelar al nou líder de la secta necrofílica del palestí linxat, que estava més de moda que mai, i va canviar el nom al xiringuito, que es va passar a dir Sacre Imperi Romà.
Carlemany va fer algunes excursions al sud dels Pirineus, seguint les passes dels seus avantpassats, i va aconseguir conquerir una part del territori als andalusís, que per allò que venien del desert, el tema de la neu i el fred no els feia el pes.
Així que després de discutir una miqueta, van organitzar una sessió de branding per quedar d’acord en que els barbuts pollosos i pudents serien els amos al nord del Llobregat, creant la primera Marca Hispànica.

El Reino de Asturias ja controlava el nord de la península i el comerç de cervesa barata per immigrants visigòtics que venien del sud. Així que a algú se li va acudir fer aliances comercials amb la resta del món conegut, i emprar-les contra els competidors musulmans infidels i la seva maleïda beguda blanca i dolça.

“Tinc un amic que…” en una sessió d’storytelling, li va explicar a un altre amic una història que havia sentit…

Resulta que un tal Pelayo (!!!!!) o Paio, un ermità d’ aquella zona feréstega on sempre plovia i hi abundava certa espècie de bolets, va veure tot de llumetes i ‘estrellas sobre un bosque’ durant unes quantes nits. El Paio, molt afectat per les al•lucinacions, va anar a veure al seu bisbe, que quan va sentir el relat li va contestar

El conceto es el conceto. I como te digo una cosa te digo la otra. Tu chitón que yo me encargo.

I va dissenyar un viral.
El rumor deia que, en aquella zona on mai es veia el sol, sempre hi plovia, i ningú sabia cap on anar, ni si pujava o baixava, un Paio havia trobat la tomba d’un tal Santi, que va aconseguir escapar al linxament del famós impostor palestí 800 anys enrere, i que havia arribat a la contrada… circumnavegant tota la terra coneguda… des de l’orient mitja… en un vaixell de pedra.

La majoria d’ europeus, tot i haver evolucionat gràcies a estar més connectats amb el món, encara recordaven les històries dels seus re-re-besavis que parlaven d’un lloc al sud-oest, on la cervesa era barata, feia sol, podies estar de festa tot lo dia i les noies no es feien les estretes.
A part de recordar històries dels avantpassats, també en conservaven algunes tradicions, com la de no rentar-se, fomentar l’ auto cultiu de puces o ingerir enormes quantitats de cervesa. Així que el viral va funcionar a la perfecció.

El factor ‘cervesa’ podria haver estat decisiu en el fet que ningú es parés a calcular l’índex de realitat del fet que un paio, que havia escapat a un linxament públic feia 800 anys, hagués rribat des de l’altra punta del món flotant sobre un tros de roca. Sigui com sigui, tots van córrer com dements per veure el nou descobriment, creant un flux de turistes que cercaven un lloc on deien que havien trobat una caixeta platejada que, si la miraves fixament amb els ulls lleugerament creuats, hi veies en 3D. Aquests nous turistes arribaven en legions i es deixaven els calers més alegrement i en coses diferents que els anteriors, que bevien i poca cosa més.

A partir d’aquí, els experts en màrqueting van anar creant nous productes a partir de la Marca Santiago, com pastissos sense llevat o el símbol d’aquell nou destí turístic d’interior: una closca de mol•lusc marí que s’havia de transportar una mitja de 60 kms des de la platja. Tota una mostra d’eficiència.

A part dels productes físics, que aprofitaven les creences del cultorum necrofilicum imperant a l’Europa del moment, van sorgir tota una legió de llegendes variadissimes, gràcies a les quals, els magnats del Reino de Asturias es van folrar amb el nou negoci del turisme familiar organitzat.
Tant és així que van decidir fer Santo Patrón a l’ amic Santi, que tants beneficis els havia reportat, creant la tradició de cridar Santiago y cierra caja al final del dia, per fer recompte dels beneficis pecuniaris.

Continua…