Contradictions do not exist. Whenever you think you are facing a contradiction, check your premises. You will find that one of them is wrong. – Ayn Rand
Els segles XVII i XVIII es van caracteritzar pel sorgiment, a quasibé tota Europa, del moviment conegut com Il·lustració. Un moviment intelectual que va renovar les ciències, la filosofia, la literatura, la política i la societat a quasi tot arreu on va arribar. A Anglaterra, Isaac Newton publicava Philosophiae Naturalis Principia Mathematica després de ser terroritzat per una poma. A Alemanya, Gottfried Leibniz desenvolupava la teoria de les monadesi inventava el càlcul (i qui digui que va ser Newton mereix morir de forma lenta, dolorosa i cruel), i a Massachussets, Daniel Waterhouse construia l’Institut de les Arts Tecnològiques de la Colònia de la Badia de Massachussets.
Per tot Europa esdevenia l’ il·lustració, enlightment o aufklärung. A la peninsula ibèrica també va arribar una peculiar versió del terme, que degut al fet diferencial espanyol, va passar del concepte de la “il·lustració” al de “il·luminació” (sumant també el de “mentes preclaras”), una altra de les tradicions que continuen vigents avui en dia, aquella per la qual governants i persones amb càrrec del pais tenen “il·luminacions” sobtades que plasmen en plans i estratègies miraculoses per a solucionar problemes del tot inexistents, i també per a crear-ne de nous a partir del no-res. Vegem-ne un exemple. Read more…
Hace mucho tiempo, en una galaxia lejana… muy lejana…
Una gran parodia musical de los principales temas de la segunda trilogía (la primera en orden argumental). No os perdáis la actuación estelar de Darth Vader. I-M-P-E-R-D-I-B-L-E para los fans de Star Wars.
Una nova tàctica infal·lible: “La culpa es de los padres…”
Tradició i modernitat
Durant els inicis del segle XVII, Espanya va començar a veure les orelles al llop i, per tant, a dibuixar una estratègia per intentar minitzar les possibles pèrdues: encolomar la culpa als altres.
És així com va sorgir una idea que, avui en dia, encara segueix vigent. Aquesta idea es que la pirateria és la causant de molts dels mals de la nació. El fet que d’un total de 600 flotes d’Indies que Espanya va muntar durant 300 anys, només 2 caiguessin en mans de marines de guerra enemigues (no pas en mans de pirates), no afecta en res al resultat final: la pirateria és dolenta i té la culpa de tot.
Aquesta visió va ser promoguda per l’hereu de Felipe 2.0, el seu fill Felipe 3.0 que, a banda de mantenir els efectes físics de la consanguinitat, va començar a mostrar també els efectes mentals, formant part de les primeres generacions del que, piadosament, es va anomenar “reis que van rebre un cop al cap quan eren petits”.
Amb la pau signada amb França, la guerra amb Anglaterra es va acabar quan Jaume I d’Anglaterra, el tonto més llest de la cristiandat, va succeïr a Isabel. Això va deixar només un front militar a Felipe 3.0: la guerra amb els rebels protestants holandesos. Però tota la superioritat militar espanyola no va servir de res, ja que Espanya, un altre cop, va haver de declarar-se en bancarrota i no va poder ocupar els Països Baixos.
Però no només això, si no que la recuperació econòmica que es suposava que havia de comportar la Pax Hispanica a Europa no es va arribar a produir, ja que Felipe 3, que recordem “va patir un cop al cap quan era petit”, va decidir emular les gestes dels seus avantpassats i tornar a expulsar als moriscos, que precisament eren els únics que no només no aspiraven a convertir-se en funcionaris, si no que treballaven i sufragaven la major part de les despeses.
Sense un maravedí, Felip 3 finalment va decidir passar el marrón al seu fill, Felipe 4.0, que al mateix temps va delegar en el seu confident, el Comte-Duc d’Olivares.
Olivares, que no havia rebut cap cop al cap, podia pensar clarament i va veure que la situació econòmica era insostenible: virreinats a les amèriques que feien i desfeien els seus propis tractes, un Reyno de Castilla desert i sense un ral i una Corona d’Aragó despoblada i sense ningú que treballés, per causa de l’expulsió.
Per això, Olivares va decidir reformar el país: va prohibir l’emigració, va encarregar principalment l’ensenyament i educació dels espanyols als jesuites (tradició que avui es manté ben viva), va augmentar els impostos quan no hi havia amb què pagarlos (tradició igualment mantinguda) i va proposar que tots els regnes peninsulars s’unissin sota una sola bandera… per aportar soldats i diners per mantenir l’hegemonia castellanolleonesa al nord d’ Europa. D’aquesta manera es va iniciar el famós Principio de Solidaridad entre Comunidades, també vigent a dia d’avui.
"¡Dios es español! Ete aquí la prueba."
Però per molt que Olivares no hagués tingut cap accident de petit, l’imbecilitat es propaga molt més ràpidament que la virtut. Efectivament Olivares es va tornar imbècil del tot.
Un bon dia, es va aixecar creuat, va treure el cap per la finestra del seu palau i va cridar
“¡Dios es español y está de nuestra parte!”
Després d’esmorzar va tornar a declarar la guerra a Anglaterra, França i els Països Baixos al mateix temps, cosa que va propiciar diferents atacs d’aquests tres països, i que finalment van conduir a la pèrdua de Portugal, l’independència d’ Holanda i revoltes internes a Aragó, Catalunya i Andalusia, amb invasió militar inclosa. I per acabar-ho d’arreglar, va tornar a declarar la bancarrota. Una mala noche la tiene cualquiera.
Felipe 4, finalment, va decidir acomiadar Olivares i desterrar-lo, assumint ell mateix les regnes del ja desmembrat Imperio Español, i finalment deixant pas al seu fill, Carlos II el gilipo… eeemmm el “Hechizado”.
Carlos II va ser el màxim exponent de la pràctica de l’endogàmia reial. Raquític, malaltís, estèril i idiota perdut, s’el va anomenar “Hechizado” aplicant l’externalització de culpes, que atribuïa a pràctiques de bruixeria el lamentable estat físic i mental del Rei. Més que res, perque allò d’ ”haver rebut un cop al cap” ja no colava enlloc. El nen havia sortit tonto, tal i com ho deixava clar l’enviat del Papa:
El rey es más bien bajo que alto, no mal formado, feo de rostro; tiene el cuello largo, la cara larga y como encorvada hacia arriba; el labio inferior típico de los Austria; ojos no muy grandes, de color azul turquesa y cutis fino y delicado. El cabello es rubio y largo, y lo lleva peinado para atrás, de modo que las orejas quedan al descubierto. No puede enderezar su cuerpo sino cuando camina, a menos de arrimarse a una pared, una mesa u otra cosa. Su cuerpo es tan débil como su mente. De vez en cuando da señales de inteligencia, de memoria y de cierta vivacidad, pero no ahora; por lo común tiene un aspecto lento e indiferente, torpe e indolente, pareciendo estupefacto. Se puede hacer con él lo que se desee, pues carece de voluntad propia.
Imperio: the aftermath
Carlos 2.0 va morir sense descendents directes, deixant un imperi clarament decadent.
Però a Europa, un cop esgotades les guerres religioses, s’ iniciava l’ilustració i l’Era de la Raó. Les idees de Leibniz (difoses per l’usurpador Newton), Pascal o Galileu van obrir-se pas lentament. Va florèixer la Filosofia Natural, precursora del mètode científic… tot i alguns episodis lamentables de vivisecció canina.
Holanda va anihilar el que quedava de la flota Espanyola, i un cop fora de l’àmbit espanyol, va començar el seu propi segle d’or, creant el seu imperi comercial, colonitzant Àfrica (on va inventar el multiculturalisme i l’apartheid al mateix temps), Amèrica del Nord, el Carib, el Brasil, Àsia i Austràlia.
Per la seva banda, França i Anglaterra ja feia temps que es preparaven, i amb les respectives flotes, juntament amb una gestió més acurada dels recursos, van començar la seva pròpia expansió que, anys després, van culminar amb l’Imperi Britànic i l’Imperi Colonial Francès respectivament.
Aquesta millor gestió de recursos es va basar, principalment, en una pràctica que va reportar grans beneficis. En comptes de genociditzar indígenes, els van convertir en mà d’obra barata, creant un dels negocis que més diners ha mogut en tota l’història de la humanitat: la venda d’ esclaus.
Potser per la típica eficiència anglosaxona, o potser perquè algú es va fixar que, al mateix Llibre Únic de les Tres Religions Vertaderes, apareixen diversos casos de grans imperis creats a partir dels recursos humans dels territoris conquerits.
Anglaterra va ser la nació que va saber explotar millor aquest tret, tal i com abans haurien fet grecs, perses i romans entre d’altres.
Durant el periode en que la dinastia Habsburg va dominar la península i mig món, va consolidar-se especialment el sistema que havia començat amb Pelayo, de cacics, senyorets i aconseguidors com els Ducs d’Alba o Lerma, o el Conde-Duque de Olivares. Aquest conceptes van ser sublimats en la figura dels Grandes de España, figura oximorònica precisament creada per CPDEYQDA, però derivada de la figura nobiliària visigòtica que va arribar amb Enrique II, de la dinastía Trastàmara, que va recompensar als nobles que l’havien ajudat amb grans señoríos ed mayorazgos. Els integrants d’aquesta Nova Noblesa es van anomenar ricohombres, però l’Història va fusionar conceptes, creant la figura del Nuevo Rico, com sel’s coneix actualment.
Però no s’havia acabat el show. El deficient cervell del rei encara donava per més i Carlos 2.0 no va poder evitar, fins i tot després de mort, deixar anar un altre cagalló per enmarronar encara més la troca.
Inicialment, i donada la circumstància per la que, gràcies a la política matrimonial dels Àustries espanyols, Carlos estava embruixat i era estèril i no gaire ràpid mentalment, Anglaterra i França van decidir que l’hereu del regne seria Josep Ferràn de Baviera.
La mort en extranyes circumstàncies del petit hereu va fer que els regnes d’Anglaterra i França, el Sacre Imperi i la jove República Holandesa acordessin que l’Arxiduc Carles d’Àustria seria el proper Rei d’Espanya.
Però Carlos, en un atac no es sap si de lucidesa o de feridura, va veure en aquesta maniobra un intent de ‘desmembrar’ el seu Imperio Español, tot i que ja feia temps que estava desmembrat, desfet, saquejat i convertit en un desert. Per això va fer un testament on nomenava hereu de la trona al seu nebot-net Philipp de Borbó i Wittelsbach de Baviera, net de Loui XIV, conegut com Le Roi Soleil, o Leroy per als amics.
Gràcies a aquesta darrera acció de govern, el darrer monarca Habsgurg espanyol va aconseguir trencar la pau a Europa i que França, Anglaterra, Holanda i el que quedava de l’Imperi fundat per Carlemany, a part dels propis regnes que formaven Espanya, tornessin a esbatussar-se entre ells en la Guerra de Successió Espanyola.
Mentre els conqüistadores afermaven llaços afectuosos amb alguns dels habitants indígenes d’Amèrica, no necessàriament humans, les coses al Vell Continent es trovaben en una cruïlla amb dues sortides per a la jove nació anomenada Espanya. A mitjans segle XV, Espanya ho tenia tot a favor per convertir-se en el més gran imperi de tota l’història…
Un tal Reverend Martin Luther, o Martí Luter, va tenir un somni on els auto-proclamats representants del zombi jueu linxat feia més de mil anys deixaven de vendre indulgències per a arreglar esglésies i comprar bisbats…
Va tenir un somni en que els qui predicaven que les indulgències proporcionaven la salvació s’adonaven del seu error…
Va tenir un somni en que els Cristians veritables no queien en aquestes falses esperances…
Va tenir un somni en que els fills de Déu vivien en un món on no serien jutjats pel color de les seves monedes, si no per la naturalesa de les seves creences…
I així fins a 95. Després els va escriure tots en llatí i va clavar el full a la porta d’una església amb l’intenció d’ obrir un debat.
Amb el que no va comptar en Luther va ser amb dues de les més nobles tradicions catòliques: la declaració d’heretgia i l’excomunió.
Però l’Església Catòlica, al mateix temps, no va comptar amb un invent que un altre alemany mig grillat, anomenat Johannes Guttenberg, s’havia tret de la màniga uns cent anys abans: l’imprempta de tipus mòbils.
L’impremta va aconseguir que, primer els 95 somnis luterans i després una traducció de la biblia, s’expandissin ràpidament per tot el continent, disseminant les idees que van comportar la Reforma Luterana i el Protestantisme, i amb ells l’embrió de l’alemany modern parlat actualment. De pas, i com es pot veure clarament, es va inventar l’alta productivitat alemanya.
Carlos I de España, y V de Alemania, creador de la burrocràcia hispana
Coincidí en el temps que Karl, un net de Ferdinando et Isabel, Reis Catholicorum, nascut a Gent (Flandes) i que ja era rei d’ Espanya des de la mort de l’avi Ferran, va ser proclamat també por la gracia de Dios Rey de Romanos Emperador Semper Augusto, prenent el nom de… Carlosprimerodespañayquintodealemania, en endavant CPDEYQDA.
Carles va ser l’iniciador de l’Imperio Español Donde Nunca Se Ponía el Sol (o IEDNSPES), alinieat clarament amb l’Església Papista de Roma en contra de les reformes en matèria religiosa.
En tenir coneixement de les idees herètiques de Luther, va decidir iniciar el que, centúries més tard, es convertiria en La Reserva Espiritual de Europa. L’ emperador Karl va confirmar l’excomunió de tots els luterans amb l’Edicte de Worms, començant a cuinar el sofregit del que pocs anys després serien les Guerres de Religió, que van durar uns cent anys, assolant tot el continent europeu i delmant la seva població en un 30%. Un geni.
Aquesta demostració de capacitat de lideratge, dots de gestió i visió a llarg termini no va ser l’única. El visionari Carles també va començar a recollir els fruits d’una nova invenció que alguns avantpassats seus portaven anys practicant: l’endogàmia.
Carlos V, creador de la burrocràcia i precursor del personatge Jaws a Moonraker
Curiosament, aquest fet diferencial va seguir els designis del Llibre pel qual els reis havien dirimit les disputes dinàstiques, concretament el capítol on Caïm li obre el cap a Abel amb una mandíbula de burro.
I qui no reconeix un dels trets més propis dels reis espanyols des de llavors, que ha anat passant de generació en generació fins als nostres dies, que els proporciona un deix i pronunciació entranyables?
Amb la mort dels avis, Carles va descobrir que posseïa més terres que ningú. A part d’Espanya, els Virreinats americans i les possessions mediterrànies catalano-aragoneses, llegats pels avis materns, els avis paterns li van deixar gairebé tot Europa, exceptuant algunes parts de França i les illes angleses.
Però França estava inmersa en les seves guerres de religió pròpies mentre que a Anglaterra, Enric VIII es trobava encallat en un bucle de casament, divorci i decapitació amb les seves ex-dones, amb algun episodi esporàdic de rabieta amb el Papat, per allò d’haver creat l’església Anglicana.
De les possessions americanes, els espanyols n’extreien pedres i metalls preciosos. De fet, disposaven de la font màxima de riquesa de l’època, les mines de plata d’ Amèrica, de les quals es van arribar a extreure gairebé 17.000 tones de plata en 160 anys. Però ni tota la plata del món podria evitar l’inevitable.
Carles i els seus hereus, el seu germà Fernando i el seu fill Felipe, van gastar-se la major part dels ingressos en interessos dinàstics i en suport a la causa papista.
No solament els monarques van dilapidar la fortuna que arribava d’Amèrica… quan arribava, ja que quan els virreis no s’apartaven un percentatge de les ‘exportacions’, els naufragis causats per sobrecàrrega minvaven l’arribada de mercaderies.
Però la raó principal per les quals l’Imperi Castellanolleonès no va rentabilitzar les possessions va ser, com no podia ser d’altra forma, la gran capacitat de lideratge i gestió dels responsables.
Des de l’idea de construïr un Gal-lió de Manila que durava només un viatge, i dotat d’una tripulació d’uns 200 mariners, oficials i soldats que morien gairebé tots durant el viatge, passant al genocidi de masses de la població indigena en comptes de convertir-la en mà d’obra barata, els gestors espanyols van fer el que semblava impossible i no s’havia fet mai: tenint la font de gairebé tota la plata per conèixer, i gràcies al fet que les colònies només podien comerciar amb un port espanyol, Espanya va esdevenir el pais més ric d’ Europa… i després va crear uns nivells d’inflació tan grans que la seva economia va quedar pràcticament destruïda, declarant-se en bancarrota en diferents ocasions, molt abans que arribés la famosa crisi de 2008.
Felipe 2.0: el més gran visionari dels reis espanyols
"Soy emo, y qué"
Un dels artífex d’aquesta gestió va ser Felipe, fill de CPDEYQDA. Aplicant la seva peculiar gestió, durant el seu regnat, el preu del grà a la península ibèrica va pujar fins un 50% i les aspiracions vitals de qualsevol mercader eren aconseguir un títol nobiliari de funcionari que li permetés deixar de treballar i viure de rendes, tradició que s’ha reprès no fa gaires anys.
I mentre a tota Europa s’experimentava el renaixement, els dogmes religiosos del teocentrisme i les edats fosques donaven pas als colors brillants de Rafael i Miquel-Àngel, juntament amb les idees del grillat més brillant de l’història, Leonardo da Vinci i les idees humanistes i renovadores volien recuperar les èpoques d’esplendor de l’antiguetat clàssica, el gran interès per les arts del rei va ajudar a proliferar els fanàtics del jueu zombie deificat i la seva literatura mística, els quadres fúnebres i tètrics i, finalment, la moda de vestir de negre per ressaltar un rostre demacrat, assentant les bases dels emo.
Per altra banda, també va aconseguir que Flandes, territoris sota el control dels Habsburg des de 1477, decidís rebelar-se i començar una guerra que comportaria l’independència dels Països Baixos, a banda de l’aparició de personatges com Pérez-Reverte i les seves Infumables Aventuras del Capitán Alatriste.
Altres de les gestes de Felipe 2.0 d’Espanya van ser la meravellosa idea de traslladar la cort a Madrid, la construcció del Real Sitio de San Lorenzo del Escorial al mig d’una muntanya situada al no res, i la idea d’envaïr Anglaterra, per la qual cosa va manar construir la Grande y Felicísima Armada, per després enviar-la amb la majoria de vaixells sense la tripulació ni l’ aprovisionament necessaris. L’ Armada Invencible va mantenir el seu honor, ja que mai va ser vençuda… ni entrar mai en combat: els grans i poderosos bucs de guerra espanyols es van enfonsar ells solets davant la costa anglesa.
Paralelament, Felipe 2.0 va seguir amb la tradició familiar de casar-se entre parents de menys de 4 graus de consanguinitat, fent-ho primer amb la seva cosina Maria Manuela de Portugal, amb qui va tenir un fill, el príncep Carlos que aviat va mostrar els típics signes mentals preocupants (a més d’altres deformacions físiques típiques després de generacions d’endogàmia) i després amb la seva neboda Anna d’Àustria, amb qui va tenir al següent Rex Hispaniorum, de nom, oh sorpresa, Felipe 3.0.
Ferran Habsburg era fill de Felipe el Hermoso...
L’altre hereu de Karl, el seu germà Fernando que va rebre el Sacre Imperi Romà, a part de ser un dels ferms mantenidors dels visibles signes de l’endogàmia reial, va esdevenir famós per encunyar una de les màximes més integrades a la Pell de Brau:
Fiat Iustitia et pereat mundus (Que es faci justicia, encara que mori el món)
o el que seria el mateix:
Si no es pa mí, no será pa nadie.
Seguint aquesta línia de pensament, Espanya es va dedicar a intervenir a les guerres de religió franceses que comentavem abans, amb la visió preclara que caracteritzava als seus gestors: el procés tradicional per a solventar disputes dinàstiques, es a dir a hóstia límpia, és coneguda com la Vuitena guerra de religió o la Guerra dels tres Enrics, que havia de decidir si el nou rei de França seria Enric de Navarra, un podrit heretge protestant, o el seu tiet, el Cardenal de Borbó, un maleït catòlic idólatra de relíquies.
Felipe 2.0 sota l’excusa de voler impedir l’ascens a la trona d’un heretge, va pensar… i se li va acudir plantificar la seva pròpia filla com a reina… sense tenir con compte que França aplicava la modificació de Llei Sàlica que impedía que una dona accedis al trò.
Aquesta lleugera errada d’apreciació, sumada al fet que era un monarca estranger, va provocar que els hugonots protestants i la lliga catòlica, juntament amb Anglaterra, s’aliessin en contra seu. Un geni.
Finalment, Felip d’Espanya va demanar consell al seu tiet, que li va repetir el seu lema:
Si no es pa mí, no es pa nadie.
Així que Felipe va tenir la idea d’imposar la cruel i maquiavèl·lica decisió d’obligar al protestant Enric de Navarra a convertir-se al catolicisme si volia ser Rex de França, pensant que la seva malèvola petició seria un escull totalment insalvable. Però Enric, un paio que tenia mig dit de front, li va agafar la paraula i es va convertir en el primer rei Borbó francès, posant fi a les guerres de religió i instaurant la llibertat de culte a França, i permetent que els rebels holandesos es recuperessin…
Que el rollo zombie está de moda no es ya ningún secreto. Y menos aún cuando casi todo un país es ya víctima de La Plaga, y el resto que mantiene el cerebro entero está en vilo de ser pasto del Efecto 2012.
Pero como nos encontramos en una economía globalizada, ya casi no se diseñan productos destinados específicamente para un país o nación… a excepción de la sabrosa y deliciosa hamburguesa McFarmer, destinada específicamente para showmans ingenieros agrónomos amantes de la buena mesa como José Bové.
Y seguramente por esta mezcla de economía globalizada, plaga de zombies y el efecto 2012, que Lady Gaga ha decidido que ese año, 2012, sea cuando va a lanzar su nuevo perfume, del que Meri me ha informado rápidamente: Monster.
El bouquet del perfume será el siguiente: toques de sangre con un ligeros recuerdos a semen.
Supongo que será el semen lo que va hacer que el perfume triunfe en el amplio sector zombie, ya que al menos enmascarará bastante la peste de carne descompuesta. Como veis, el perfume i-d-e-a-l para el fin del mundo.
