David de Ugarte: No es sólo un problema de oferta y demanda. El talento baja de precio porque los sistemas de incentivos a la innovación hace mucho que hacen aguas. ¿Innovar por un salario? Oximoron ¿Innovar para hacer empresa? Frustrante si quieres hacer algo mejor que especular con tus propias ideas. Es hora de ir pensando en nuevas formas de relación dentro de la empresa. Nuevas formas de identidad. (#)
David de Ugarte: -OCTOPUS: Tú y yo somos únicos en nuestra especie, no puedes envejecer. -SPIRIT: Pero puedo aburrirme. (#)
Ö3: Días intensos y con mucho trabajo en Örlandooo Things. Tras nuestra llegada Madrid a finales de Octubre y la reserva del local, finalmente, ¡ya empezaron las obras de acondicionamiento!
Dentro de aproximadamente un mes estarán terminadas y podremos inaugurar la primera tienda física Örlandooo Things, inauguración a la que por supuesto estaréis invitados. Por otro lado, dentro de pocos días estrenaremos nueva maquetación de esta web, más usable y navegable. Y finalmente, la nueva colección sigue avanzando, con todos los problemas que conlleva intentar hacer una línea de ropa consecuente con lo que pensamos, responsable con las personas y con el medio.
Hemos descubierto que, por mucho que se diga y por mucho bombo y platillo, la ropa 200% ecológica no existe. Tintes, materiales, procesos y técnicas de trabajo influyen mucho más de lo que parece en el resultado final. De todas formas, y siguiendo nuestros principios, mostraremos y ampliaremos todos los procesos que seguimos en esta aventura. ¡Nos vemos pronto! (#)
David de Ugarte: 2009 ya nos ha traído un nuevo blogger a la RMD: Pako Gracia. Ya está en la Matriz. Esta es su feed. (#)
David de Ugarte: Aprovechamos sábado y domingo para ir de librerías. Busco libros de Historia sobre Venecia. A diferencia de lo que se ofrece en EE.UU. o GB, en España el único libro traducido sobre el tema está agotadísimo. La única novela reciente relacionada tampoco está disponible en ningún lado, ya saben, la lógica de la torre de libros. Sobre otros temas obtengo resultados similares. Casi dos tercios de la sección de Historia están dedicados, en la Casa del Libro, a Historia de España. De ellos, la mitad a la guerra civil y el franquismo. Me voy a Economía. Manuales y poco más. Triste panorama intelectual el de un lugar donde alimentar nacionalismos y dolores vende, pero hablar del comercio y su historia no. (#)
Me: En Perú está instalada una empresa alemana de iluminación que destina el 5% de sus ventas en investigación y desarrollo. La susodicha se llama Osram. Los susodichos tienen una duración promedio de 50.000 horas y mínimo mantenimiento. Los precios tamibén son atractivos. (#)
David de Ugarte: Me ha sorprendido descubrir en estos días como EEUU permite a sus grandes firmas multinacionales gestionar green cards para sus empleados y colaboradores con pasaporte de otros estados. Aunque todavía muy limitado, lo que se entrevé es a un futuro de libre movimiento dentro de la empresa transnacional y por tanto una especie de metaciudadanía de libre elección muy en línea con la lógica interna de las emergentes filé. (#)
David de Ugarte: 2008 fue un gran año: lleno de momentos hermosos, pero también del coraje de los sensatos. Fue un año fertil, creativo e innovador. Gracias a todos por él. Siempre lo recordaremos con cariño. Abrámonos ahora a 2009. El año de los perseverantes, el año de las nuevas exploraciones. El año en que estrenaremos la Casa de Indias, en el que pase lo que pase, si sabemos hacerlo bien, seremos un poquito más maduros y un poquito más libres. Adelante 2009! Estamos ya preparados. (#)
versvs: Qué bello es vivir. Todo el mundo habla de esta peli cuando se acerca la navidad. Todas las teles ponen este clásico del espíritu navideño, un año tras otro. ¿Por qué? Sabías que esta peli fue originalmente un fracaso y que se convirtió en un éxito cuando en 1974 pasó a dominio público porque la productora (que había sido absorbida por la Paramount) olvidó renovar los derechos y pasó a Dominio Público? Desde que pasó a dominio público, no hay que pagar para emitir esta peli y eso ha generado una enorme difusión que la ha convertido en un clásico y ha dado a su director un reconocimiento (aún más) enorme. ¿Qué habría pasado si hubiera sido dominio público desde el principio con su director vivo y en activo? No respondan, la pregunta es retórica. (#)
versvs: Hace ya muchos meses avisamos de la aprobación en Alemania y Suecia de una ley que permitiría la intercepción y espía de las comunicaciones de los ciudadanos alemanes (y suecos), aprobadas por los respectivos estados; sucedió en junio de 2008 y avisamos en aquel momento. Al hilo de estas mismas decisiones estatales, en Esta Europa NO se habló también hace un tiempo (octubre de 2008) al respecto: La STASI europea se amplía. A falta de dos días para estrenar nuevo año, leemos en La vanguardia (vía Elliot) que pasado mañana 1 de enero, entra en vigor la ley alemana que se aprobó el pasado mes de junio. Van a por nosotros. 2009 schlecht beginnt, liebe Kollegen. (#)
David de Ugarte: Para cerrar el año os paso un archivo OPML con los blogs de los Exploradores Electrónicos, los habituales del grupo de noticias e4news y algunos amigos más de premio. Ah! Y con las RSS justas para que no se repitan los miniposts! (#)
versvs: La historia del Miserere mei, Deus, su prohibición (y el final de la misma) y cómo un hacker se saltó las normas para transmitirlo al mundo. Y de cómo, asombrosamente, nadie lo culpó por ello sino que se le reconoció su función y se le honró por ello: vector transmisor de cultura. (#)
versvs: La historia del Miserere mei, Deus, su prohibición (y el final de la misma) y cómo un hacker se saltó las normas para transmitirlo al mundo. Y de cómo, asombrosamente, nadie lo culpó por ello sino que se le reconoció su función y se le honró por ello: vector transmisor de cultura. (#)
Juan Urrutia: Epocas surrealistas estas de las fiestas de Navidad. Contrasto, separadas por medio siglo, dos conversaciones navideñas. Recuerdo asombrado cómo mis tíos-bastante cargados- podían discutir hasta mucho más allá de la medianoche cómo navega el lenguado, si en horizontal o en vertical. Acabaron tumbando el nacimiento que descansaba sobre un arcón del hall. Hace un par de días los jóvenes sobrinos de mi mujer calculaban con perfecta sobriedad el tiempo que duraríamos dentro de una habitación sellada en compañía de una vaca y sus flatulencias. Es el salitre del cantábrico: enloquece a los hombres-y a las mujeres-. El (#)
David de Ugarte: Documentando las filés en la e4pedia, he aprobechado para abrir una sección de libros sobre neovenecianismo, comenzando con Islas en la Red, el gran clásico de Bruce Sterling donde aparecieron términos como Democracia económica que hoy son no sólo objeto ideológico, sino, sobre todo, realidad. Germinal, pero más extendida y tangible de lo que muchos piensan. (#)
versvs: La columna de hoy de Henry Porter vuelve a bordarlo. El modo en que lo cuenta me vuelve a recordar, lo mucho que nos han silenciado el 9-11 europeo, tan esperanzador como fue, a pesar de que ahora mismo estemos muy lejos de eso (tanto en el tiempo como en los hechos). Es algo larga para ser una columnita, pero es que un pensamiento interesante jamás cabrá en 140 caracteres. (#)
David de Ugarte: David Ellerman es un economista que fue asesor de Joseph Stiglitz y Nicholas Stern en el Banco Mundial durante casi 10 años y que ha dedicado su vida al estudio y teorización de la Democracia Económica. En su página distribuye libremente la versión electrónica editable de The Democratic worker-owned firm, originalmente publicado en papel tanto por el Banco Mundial. (#)
Juan Urrutia: Hace frío y el tiempo es deprimente. Me quedo en la cama leyendo a Zizek sobre Violencia agradeciendo que alguien me escandalice. Mi cabeza reposa sobre una doble almohada lo que me permite ver el árbol desnudo, que es como un tubérculo al revés e introduce sus ramas hasta mi ventana y, detrás, una línea de mar grisáceo que bordea el contamuelle de Arriluce. Más acá de la ventana hay una cómoda sobre la que reposa un marco con una foto de mi hijo Rafael sosteniendo en brazos a su hermana Itziar recién nacida. (#)
David de Ugarte: Para los indianos el post más importante del año es el editorial de navidad. Este año, por primera vez, lo ha escrito Arnau y sinceramente, emociona. Disfrútenlo: Las navidades de los perseverantes (#)
David de Ugarte: Hemos cambiado el motor del servidor de chat de los EE.EE. Si teníais cuenta, por favor dadla de alta de nuevo. Si nos teníais en vuestras listas de amigos, pedidnos de nuevo. (#)
David de Ugarte: Sonia clama por alternativas a facebook. Mi primera reacción es ofrecerle instalar elgg. Me lo bajo, lo exploro. Y me doy cuenta. No hay nada en una mal llamada red social que no se pueda hacer mejor empoderando los blogs de sus miembros. Todo el secreto consiste en añadirle a tu wordpress NextGen + el plugin RMD y en un momento y como mucho, tu propio portalito feevy. ¿Que como Sonia quieres que el grupo sea privado con avisos de actualización? Se monta todo en el mismo servidor y listo. O aún más fácil: un único wordpress cerrado que sirva de punto de encuentro. Y los datos, las fotos, los vídeos, todo… en casa. Si a eso ya le unes una contextopedia hasta puedes construir colectivamente conocimiento grupal. (#)
David de Ugarte: Mi Dell mini es un puro AK. Las primeras 24 horas con él han sido increibles. La distro del último ubuntu optimizada por Canonical para este modelo funciona como un tiro y sin fallos. La pantalla de 9 pulgadas, una vez colocada a la distancia correcta y maximizados navegador y correo es exactamente lo que necesito. El teclado el mínimo para hacer valer las viejas clases de mecanografía con mis dedos de pelotari. Lo miro y le pregunto ¿dónde estuviste todos estos años? (#)
David de Ugarte: Ayer se hizo en el encendido de velas (la segunda) de Janucah en la plaza de Olavide de Madrid. Es la primera vez que se celebra en espacio abierto en Madrid. Fue emocionante y alegre. Los indianos, estábamos allí como buenos macabim que somos. ¡¡Janucah Sameaj!! (#)

It’s moning again… in Esplugues

January 7th, 2009

Acabat de sortir de la llitera del tren nocturn i constatar que la millor botiga del món, i de les obres eternes, segueix igual, arribo a casa i poso la tele, reprenent una petita tradició de quan erem aquí. A Els Matins del Cuní, la tertúlia.
Òbviament, el tertulianisme és un esport de risc, però el fet de no veure la tele durant un mes i retrobar-se amb el món mediatic et fa veure les coses d’una altra manera.

Un dels temes estrella: les rebaixes. Tot de tertulianistes, professionals de la comunicació, economistes progreguays…, debatent si les rebaixes haurien de començar legalment avui, 7 de gener, queixant-se que a Madrid (oh!) existeixen les rebaixes encobertes (cartells de “Descuento” o “Saldos”), que si la llei s’ha de complir, que si a Catalunya es discrimina forçant a complir les dates de les rebaixes i per què un català no pot accedir a les rebaixes a partir del dia 1 de gener com si que fan els ciutadans extremenys o madrilenys, i que aquests “descuentos” no haurien d’existir: Espanya ens roba. Matins punt SI, Matins punt NO…

Si, Espanya ens roba. I Catalunya. I Extremadura. I ho fan de forma legal: impostos, permisos de circulació, retencions, càmeres de comerç, comisions… Però sobre les rebaixes, es nota molt que aquests tertulianistes no son comerciants. A part dels cartells de “Descuentos”, Madrid està farcida de cartells enormes aconsellant als consumidors que “esta navidad, consume de forma responsable - gobierno de Ejpaña”.

En un país en que per una banda es fica la por al cos de tothom parlant de crisi, deflació, involució… ara resulta que no s’han de gastar diners. Molt bé senyors tertulians i assessors governamentals. Vagin queixant-se de la crisi, de com afecta a l’atur, dels expedients de regulació de grans empreses… però vigilin amb el que diuen. Com a comerciant fill de comerciants, conec perfectament com afecta la “crisi” a les petites botigues. Conec perfectament la llei d’horaris comercials, i constato que les petites botigues, les pime que mouen definitivament el país, l’unica cosa que no necessiten es que una colla de tertulians i assessors governamentals que cobren de diner públic adverteixin al consumidor que estalviin. Que un treballador d’una factoria de cotxes es quedi a l’atur és una mala noticia.
Però si es reclama que les botigues respectin els horaris i no puguin fer “descuentos” durant les dues setmanes en que es fa quasi la meitat de la facturació anual, moltes d’aquestes botigues hauran de tancar. I aquests botiguers, resulta que son autònoms, i que no disposen d’atur.

Vagin apostant per posar la por al cos de tothom, senyors tertulianistes i assessors governamentals. I si us plau, deixin de vanagloriar-se de comprar i ajudar als petits comerços, ja que el que realment estan fent es que les pime i els autònoms, la gran majoria dels qui els paguen el sou, hagin de baixar la persiana per sempre.

It’s morning again, in Esplugues… and it’s the same bullshit… again.

Crappy Christmas!

December 24th, 2008

Una de les poques coses que valen la pena del món anglo:

Dashing through the sand
with a bomb strapped to my back.
I have a nasty plan
for Christmas in Iraq.
I got through checkpoint A,
but not through checkpoint B.
That’s when I got shot in the ass
by the US Military…

[it's not funny!]

Oooh, jingle bombs, jingle bombs
Mine blew up you see.
Where are all the virgins
that Bin Laden promised me?
Oooh, jingle bombs, jingle bombs
U.S. soldiers shot me dead.
The only thing that I have left
is this towel up on my head.

I used to be a man,
but every time I cough,
thanks to Uncle Sam,
my balls keep falling off.
My bombing days are done.
I need to find some work.
Perhaps it would be much safer
as a convenient store night clerk.

Oooh, jingle bombs, jingle bombs
I think I got screwed.
Don’t laugh at me because I’m dead
or I’ll kill you…

And now, l’examen de bon immigrant

December 20th, 2008

Fa cosa de dos anys i un mes que van ser les eleccions al Parlament de .cat. Una de les perles durant la campanya electoral va ser la d’Artur Mas demanant el carnet de bon immigrant per punts, tot i que alguns altres també es van lluir.

Segons el líder de CiU, els crèdits que ofereix aquest sistema es donarien als immigrants que demostrin “la voluntat d’assumir els valors culturals” de la societat catalana, i que els nostres “costums, llengua, valors i cultura” han de ser el “referent” per a la seva integració. Així, acreditar el coneixement d’un nivell de català o participar activament en la vida social del país serien algunes de les coses que farien “sumar punts” als immigrants, a més d’altres qüestions.

Després de la pluja de crítiques, mofa i escarni per aquesta proposta racista (i posterior rebequeria) del candidat convergent, dos anys i un mes després veig que el govern catalanista i d’esquerres proposa que els immigrants puguin optar a la nacionalitat espanyola als cinc anys de residència.

Oh! Quanta progressia junta! La llàstima és que el govern catalanista i d’esquerres no té veu ni vot en aquest debat, ja que depèn del Gobierno de Ejpaña.
En canvi, on si que té veu i vot és al pacte nacional per a la immigració, que ves per on s’ha aprovat avui mateix. I resulta que, segons aquest pacte nacional,

la Generalitat fixarà uns únics criteris, un dels quals serà el coneixement de la llengua catalana i de la societat i la cultura de Catalunya.
Encara que CiU volia establir un examen, el tripartit ha optat perquè els responsables municipals determinin mitjançant una sèrie de preguntes que aquesta persona coneix i comprèn el català.

Oooh! Quanta progressia jun…. un moment… però una sèrie de preguntes per a determinat la coneixença i comprensió d’algú sobre un tema… no és un examen oral?

Als immigrants que no saben català se’ls obliga a matricular-se en un curs d’aquest idioma i se’ls exigeix la presentació d’un certificat d’assistència a classe abans de poder-los concedir l’informe favorable.

L’obligació de presentar un certificat d’assistència per a optar a un informe favorable no és, de fet, l’equivalent a una tarja de punts?

Fa dos anys i un mes tothom es llençava coll d’Artur Mas acusant-lo de predicar el nacionalisme racista. Ves per on, qui aprova el mateix i li dóna noms i conceptes superguais, és un govern d’esquerres, catalanista i progressista.
I per cert, l’altre gobierno progresista no es queda gens enrere. El que em pregunto jo, és per què a la foto no hi surt una rossa d’ulls blaus i dentadura perfecta…

Missioners del segle XXI

December 13th, 2008

Tradicionalment, un missioner era un sacerdot o monjo cristià que marxava cap a llocs allunyats dels grans centres, urbans i religiosos, de l’època per a instaurar “missions”, assentaments i puntes de llança des d’on evangelitzar als nadius o als infidels.

Aquesta tasca d’evangelitzar incloïa “des barbaritzar” als nadius/infidels ensenyant-los a escriure, convertir-los a la vertadera religió i adaptar-los als usos i costums dels grans centres, urbans i religiosos, des d’on venien els missioners.

Un dels debats que es va produir sobre el tema d’evangelitzar o no als indis durant la conquesta d’Amèrica va ser la Controvèrsia de Valladolid, entre Bartolomé de las Casas i Ginés de Sepúlveda.

El primer, als 20 anys havia viatjat a Amèrica i després de treballar a una encomienda, rebutja el mètode d’explotació i la crueltat dels colons castellans. Al 1512 es converteix en el primer sacerdot espanyol ordenat a Amèrica, i es dedica a defensar als indis i a intentar garantir-los un status acord amb la seva dignitat com a éssers humans.

Pel contrari, Ginés de Sepúlveda era historiador i cronista reial des de feia dècades, confessor del rei i perceptor de l’ infant Felipe, cultivat en llengües clàssiques, història, dret i teologia, que havia estudiat a Roma i Bolonya però mai havia viatjat a Amèrica.

El debat tractava de la forma en que Espanya havia de realitzar el descobriment, la conquesta i el govern de les Índies. L’emperador té un títol just per a fer-ho? Quin és l’estatus jurídic dels indis? Quin tracte han de rebre?

Tot i que el debat no va extreure conclusions explícites, les tesis que a primera vista van triomfar van ser les de Sepúlveda, que considerava que els indis no tenien ànima, i per tant, no eren éssers humans. Entre alguna de les perles, hi podem trobar que

La primera razón de la justicia de esta guerra o conquista es que, siendo por naturaleza siervos los hombres bárbaros (indios), incultos e inhumanos, se niegan a admitir el imperio de los que son más prudentes, poderosos y perfectos que ellos, imperio que les traerá grandísimas utilidades.

Sobre l’ idoneïtat de la dominació europea sobre les cultures americanes, Sepúlveda no només era una acció pedagògica si no una violència necessària, per culpa de l’ immaduresa dels indis.

Qué cosa puede suceder a estos bárbaros, más conveniente ni más saludable, que el quedar sometidos al imperio de aquellos cuya prudencia, virtud y religión los han de convertir de salvajes (tales que apenas merecen el nombre de seres humanos) en hombres civilizados, en la medida en que puedan serlo.

D’aquesta forma, es negava la dignitat de les altres cultures, i de pas el dret a defensar-se.
I sota aquestes doctrines, que recordem no es van aprovar explícitament, va funcionar la colonització castellana d’Amèrica i els missioners havien de convertir als indis per a que poguessin tenir ànima i convertir-se en éssers humans. Humans, però inferiors.

Més o menys 500 anys després, la figura del missioner està vista sota una aura de servei, d’una persona que deixa la seva vida per anar a ajudar als pobres.
Tanmateix, hi ha una figura que, sota el pretext d’ajudar, reprèn el sentit més dur dels missioners castellans: el cooperant.

Fills de la burgesia que viatgen a formar-se pel món, visitant comunitats pobres a Veneçuela, Bolívia, Mumbai o Senegal, demanant solidaritat amb aquestes comunitats i recaptant fons d’europeus amb sentiment de culpabilitat. Un sentiment que sorgeix precisament de les tesis de Sepúlveda. Un sentiment que impulsa a aquests cooperants, a aquests missioners del segle XXI a tractar a aquestes comunitats com a éssers inferiors sense ànima.

Els mateixos que, palestí al coll, reclamen la solidaritat amb els pobres indis/negres per una banda, però que quan un indi merdós i pudent trepitja el sòl patri, li ensenya què és un mapa i com es llegeix. Els mateixos cooperants que no dubtaran en cremar viu a l’indi pudent i fastigós a la plaça fer que deportin a qualsevol immigrant per tal de salvar la seva ànima salvar-lo de l’explotació.

Són els mateixos cooperants que pensen que els immigrants són bona gent, sempre i quan es quedin al seu país i no vinguin a fer pudor a Europa. Els mateixos que, com Sepúlveda, defensen que el millor que els pot passar als immigrants és sotmetre’s a l’imperi dels que els han de convertir en persones civilitzades.
D’aquesta manera ells podran anar de vacances, pagades amb la corresponent subvenció governamental a la ONG de torn, i en tornar podran fardar davant dels seus amiguets burgesos sobre les seves aventures al tercer món.